Revisant els assajos recollits sota el títol “Aspectes del modernisme” de Joan Lluís Marfany m’adone que ofereix bons arguments racionals per a ponderar el principal moviment estètic de finals del segle XIX. Culturalment, encara estem vivint de les rendes del modernisme: l’impuls creatiu de l’alfabetització de les classes humils. Marfany té idees clares: la més clara és que l’adjudicació d’etiquetes estètiques depén en darrer terme de les opinions partitocràtiques de cada autor. ¿Misèria i decoració?
¿Quines haurien de ser les etiquetes, en termes estètics exactes? Jacint Verdaguer, amb alguns versos de factura superrealista; Eugeni d’Ors, a voltes exaltant-se a rampallades amb “paraules molt vives” fora dels principis del guió cívic; Joan Fuster, radical de centre i pensador d’ordre; Vicent Andrés Estellés i els seus cultismes per al “cenacle críptic”; Narcís Oller, en la seua vessant més analítica d’una narrativitat proteïnica, plenament moderna; Miquel Bauçà versificant molt sociable sobre els assumptes públics…. No ens hem de confondre: les obres flueixen, més enllà de les categories simplistes que pretenen explicar-les des de la reducció nominal.
¿Per què no posem més el dit damunt d’una de les trampes del nostre temps, si els mestres ens han demanat – per activa i per passiva—que fem valdre la nostra veu crítica per a que progresse la democràcia? En esta època de “neo-capitalisme tardà i postmodern”, sembla que a prou països i paratges electorals els principals espais partitocràtics són: a) el Partit de la Materialitat (45-55 %); b) el Partit Formal de la Institució (35-45%) i c) la Coalició Multisígnica i Coral Polifònica dels Queferosos Sabudets (5-15%).
[Hi ha més: clica avall…]
Més a prop del nostre rodal, les coses sembla que funcionen així: el Partit de la Materialitat ha posat de fa temps, en els llocs de decisió destacats, als encarregats de sancionar i promoure els futurs prestigis actuals dels intel·lectuals orgànics (també) del Partit Formal de la Institució, que a la praxi del seu discurs representa un rol secundari respecte a aquell, per contraposició calculada d’alguns ítems (escassos) de fricció ideològica. Actualment, el Partit de la Materialitat no perd massa el temps clavant mà en els assumptes intel·lectuals i de contingut llibresc (tenen altres prioritats crematístiques que indignen moralment als del PFI), però sí fan apostes en el plànol musical i cinematogràfic – com tota la vida…
El Partit Formal de la Institució organitza els assumptes a fons d’un mode complet i intens, molt sever i estricte, tant total com totalista, filant ben prim a l’hora d’escollir els protagonismes majors o menors de la cultura llibresca, que perd molt de públic justament per això: perquè no hi ha quasi engrunes de material fresc que reflectisquen artísticament la pluralitat social tal com és; en el seus resultats, els productes que ofereixen estan esbiaixats amb la marca latent d’un maniqueisme abassagador que ofén i avorreix la intel·ligència dels públics.
I per últim, la Coalició Multisígnica i Coral Polifònica dels Queferosos Sabudets afronten diverses situacions problemàtiques d’inoperància: 1) estan prou barallats entre ells, o es manifesten reticències mútues prou complexes; per això arriben a emprar quasi tants logotips corporatius com lideratges personals n’hi ha: el revers fosc de la sensibilitat; 2) el seu discurs cultural, per més esforços que fan d’augmentar el grau de consciència i superar el bipartidisme dels dos grans, segueix a la praxi captiu de les modes setmanals i consignes de llarga durada que escampa el Partit Formal de la Institució en molts mèdia i plataformes culturals, controlades amb fermesa per imposar “visions de la vida” integrals: fan un seguidisme lamentable, llevat d’escasses excepcions que no transformen la dinàmica general. Per tant, no apliquen prou autonomia ni sobirania específica per a coordinar els espais d’una llibertat creativa que sí permeta la catarsi autèntica.
I així va el País! I així te l’he contat avui! 😉
Intemporal i orbital.
D’aquest país o de ‘qualssevol’ altre.
Gràcies Joancarles.
PS: molt bo !