Anotacions rizomàtiques

imatge: el jurista Alexis de Tocqueville retratat circa 1850 al Palau de Versailles. Més info: http://www.tocqueville.culture.fr/en/ 

excerpta:

“Vull imaginar sota quins riscos nous el despotisme pot produir-se en el món: veig una multitud innombrable d’hòmens semblants i iguals, que giravolten sense descans sobre ells mateixos, per a procurar-se plaers petits i vulgars, amb els que omplin la seua ànima. Casdascun d’ells, mantingut a part, és com un estrany al destí de tots els altres: els seus fills i els seus amics formen, per a ell, tota l’espècie humana; en el que es refereix als seus conciutadans, està al seu costat, però no els veu; els toca i no els sent; no existeix més que en si mateix i per a ell sol, i, si li queda encara una família, almenys es pot dir que ja no té pàtria.

Per damunt d’ells hi ha un poder immens i tutelar, que només s’encarrega d’assegurar el seu benestar i vetllar per la seua sort. És un poder absolut, detallat, regular, previsor i suau. S’assemblaria al poder patern si, com ell, tinguera com a objecte preparar als hòmens per a l’edat viril; però no persegueix, al contrari, més que mantindre’ls irrevocablement en la infança; li agrada que els ciutadans es divertisquen, amb tal que no pensen en més que en divertir-se. Treballa a gust per la seua felicitat; però vol ser el seu únic agent i el seu únic àrbrite; proveeix de seguretat, preveu i assegura les seues necessitats, facilita els seus plaers, condueix els seus principals assumptes, dirigeix la indústria, regula les seues successions, divideix les seues herències. ¿no pot suprimir-li per complet el transtorn de pensar, i el treball de viure?”

Hi ha més: clica avall per a accedir al capítol 37 de La Democràcia en Amèrica d’Alexis de Tocqueville, sota el títol “L’espècie de despotisme que les nacions democràtiques han de témer”

“Vaig notar, durant la meua estada als Estats Units, que un estat social democràtic semblant al dels americans, podia oferir facilitats singulars a l’establiment del despotisme, i vaig veure, al retornar a Europa, com la major part dels nostres prínceps s’havien servit ja de les idees, els sentiments i les necessitats que eixe mateix estat social feia nàixer, per a extendre el cercle del seu poder.

Això em va portar a creure que les nacions cristianes acabaran, potser, per sofrir alguna opressió pareguda a la que d’antuvi va pesar sobre diversos dels pobles antics.

Un examen més detallat del tema, i cinc anys de noves meditacions, no han fet disminuir els meus temors, sinó que han canviat el seu objecte.

Mai es va veure, en els segles passats, sobirà tan absolut i tan poderós que emprenguera la tasca d’administrar per si mateix, i sense l’auxili de poders secundaris, totes les parts d’un gran imperi; no va haver-ne cap que intentara sotmetre indistintament, a tots els seus súbdits, als detalls d’una regla uniforme, ni que haja descendit a la vora de cadascun d’ells per a governar-lo i conduir-lo. La idea d’una empresa semblant no s’havia presentat mai a l’esperit humà, i, si qualsevol home l’havia concebuda, la insuficiència de les llums, la imperfecció dels procediments administratius, i, sobretot, els obstacles naturals que suscitava la desigualtat de condicions, aviat l’hagueren detés en l’execució d’un designi tan vast.

Es sap que, en els temps de major poder dels Cèsars, els diferents pobles que habitaven el món romà havien conservat hàbits i costums diverses: encara que sotmeses al mateix monarca, la major part de les províncies eren administrades per separat; estaven plenes de municipalitats poderoses i actives, i, encara que tot govern de l’imperi estiguera concentrat en mans de l’emperador, i aquest fóra sempre, si era necessari, l’àrbrite de tot, els detalls de la vida social i de l’existència individual escapaven ordinàriament al seu control.

Els emperadors posseïen, de debò, un poder immens i sense contrapés, que els permetia lliurar-se a les rareses de llurs inclinacions i emplear en satisfer-les la força sencera de l’Estat; sovint va succeir que van abusar d’eixe poder per a desposseir el ciutadà dels seus béns o de la seua vida: llur tirania gravitava prodigiosament sobre alguns; però no s’extenia sobre un gran nombre; es centrava en alguns grans objectes principals, i despreciava el restant; era violenta i restringida.

–

Sembla que, si el despotisme arribara a establir-se en les nacions democràtiques dels nostres dies, tindria uns altres dos caràcters: seria més extens i suau, i degradaria els hòmens sense aturmentar-los.

No dubte que, en segles de llums i igualtat com els nostres, els sobirans aconseguirien fàcilment reunir tots els poders públics en les seus mans, i penetrar més habitualment i més profundament en el cercle dels interessos privats, cosa que no van aconseguir fer mai en els temps antics. Però eixa mateixa igualtat, que facilita el despotisme, el tempra; ja hem vist com, a mesura que els hòmens són més semblants i més iguals, els costums públics es tornen més humans i suaus; quan cap ciutadà posseeix un gran poder ni grans riqueses, a la tirania li manca, en certa manera, d’ocasió i teatre. Si totes les grans fortunes són mediocres, les passions són naturalment contingudes, la imaginació limitada, els plaers senzills. Eixa moderació universal modera al sobirà mateix, i manté dins de certs límits l’impuls desordrenat dels seus desitjos.

Independentment d’eixes raons, nascudes de la natura mateixa de l’estat social, podria afegir-ne altres moltes, que trobaria eixint-me’n del meu tema; però vull mantindre’m dins dels límits que m’he plantejat.

Els governs democràtics podran arribar a ser violents i cruels en certs moments de gran efervescència i grans perills, però eixes crisis seran rares i passatgeres.

Quan pense en les petites passions dels hòmens dels nostres dies, en la blanor de llurs costums, en l’extensió de llurs llums, en la puresa de llur religió, en la dolcesa de llur moral, en llurs hàbits laboriosos i ordenats, en la contenció que quasi tots conserven tant en el vici com en la virtud, no tem que troben tirans en els seus dirigents, sinó més bé tutors.

Crec, doncs, que l’espècie d’opressió que amenaça als pobles democràtics no es semblarà en res a la que hi va haver en el món abans d’ella; els nostres contemporanis no podrien trobar la seua imatge en llurs records. Jo mateix vaig cercar en va una expressió que reproduisca, exactament, la idea que me’n faig d’ella, i la vaig tancar; les paraules antigues del despotisme i tirania no convenen en absolut. La cosa és nova i cal tractar de definir-la, ja que no puc batejar-la.

Vull imaginar sota quins riscos nous el despotisme pot produir-se en el món: veig una multitud innombrable d’hòmens semblants i iguals, que giravolten sense descans sobre ells mateixos, per a procurar-se plaers petits i vulgars, amb els que omplin la seua ànima. Casdascun d’ells, mantingut a part, és com un estrany al destí de tots els altres: els seus fills i els seus amics formen, per a ell, tota l’espècie humana; en el que es refereix als seus conciutadans, està al seu costat, però no els veu; els toca i no els sent; no existeix més que en si mateix i per a ell sol, i, si li queda encara una família, almenys es pot dir que ja no té pàtria.

Per damunt d’ells hi ha un poder immens i tutelar, que ell només s’encarrega d’assegurar el seu benestar i vetllar per la seua sort. És un poder absolut, detallat, regular, previsor i suau. S’assemblaria al poder patern si, com ell, tinguera com a objecte preparar als hòmens per a l’edat viril; però no persegueix, al contrari, més que mantindre’ls irrevocablement en la infança; li agrada que els ciutadans es divertisquen, amb tal que no pensen en més que en divertir-se. Treballa a gust per la seua felicitat; però vol ser el seu únic agent i el seu únic àrbrite; proveeix de seguretat, preveu i assegura les seues necessitats, facilita els seus plaers, condueix els seus principals assumptes, dirigeix la indústria, regula les seues successions, divideix les seues herències. ¿no pot suprimir-li per complet el transtorn de pensar, i el treball de viure?

D’aquesta manera, a diari, fa menys útil i més rar l’empleament del lliure arbritri; tanca l’acció de la voluntat en un espai més petit, i arravata, poc a poc, a cada ciutadà, fins l’ús de si mateix. La igualtat ha preparat als hòmens per a totes aquestes coses: els ha disposat per a sofrir-les, i sovint, fins i tot, per a contemplar-les com a un benefici.

Després d’haver pres aquesta forma, al torn, a cada individu en les seues poderoses mans, i haver-lo motllejat al seu gust, el sobirà extén els seus braços sobre la societat sencera; cobreix la seua superfície amb una xàrcia de xicotetes regles complicades, minucioses i uniformes a través de les quals els esperits més originals i les ànimes més vigoroses no podrien eixir a la llum per a superar a la multitud; no crebanta les voluntats, sinò que les reblaneix, les sotmet i les dirigeix; rarament obliga a fer alguna cosa, però s’oposa sense aturall a que es faça alguna cosa; no destrueix en absolut, molesta, comprimeix, debilita, apaga, embruteix, i redueix, a la fi, a cada nació, a no ser més que un ramat d’animals tímids i industriosos, el govern del qual és el seu pastor.

–

Sempre vaig creure que aquesta espècie de servitud, reglamentada, suau i apacible, el retrat de la qual acabe de fer, podria combinar-se, millor del que imaginem, amb algunes de les formes exteriors de la llibertat, i que no li resultaria difícil establir-se a l’ombra mateixa de la sobirania del poble.

Els nostres contemporanis són assaltats incessantment per dues passions enemigues: senten la necessitat de ser conduits i el desig de seguir sent lliures. Al no poder destruir ni una cosa ni l’altra d’eixos instints contraris, s’esforcen per satisfer, alhora, als dos. Imaginen un poder únic, tutelar, totpoderós, però triat pels ciutadans. Combinen la centralització i la sobirania del poble. Això els proporciona un cert descans. Es consolen per estar sota tutela, pensant que ells mateixos han triat als seus tutors. Cada individu aguanta que el nuguen, perquè veu que no és un home ni una classe, sinò el mateix poble, el que sosté la punta de la cadena.

En eixe sistema, els ciutadans ixen un instant de la dependència per a indicar al seu amo, i tornen a ella.

En els nostres dies hi ha molta gent que s’acomoda, molt fàcilment, a eixa espècie de compromís entre el despotisme administratiu i la sobirania del poble, i que pensa que ha garantit prou la llibertat dels individus quan és al poder nacional a qui la lliura. Això no em basta. La natura de l’amo m’importa menys que l’obediència.

No negaré, tanmateix, que una constitució semblant no siga infinitament preferible a una altra que, després d’haver concentrat tots els seus poders, els depositara en mans d’un home o d’una corporació irresponsable. De les diferents formes que el despotisme democràtic podria adoptar, eixa seria segurament la pitjor.

Quan el sobirà és electiu, o està vigilat de prop per una legislatura realment electiva i independent. l’opressió que fa sofrir als individus és a voltes major; però és sempre menys degradant, perquè cada ciutadà, encara que se li molesta i se li reduisca a la impotència, pot figurar-se encara que a l’obeir, no es sotmet més que a si mateix, i que una de les seues voluntats sacrifica totes les altres.

Comprenc igualment que, quan el sobirà representa a la nació i depén d’ella, les forces i els drets que li han estat manllevats a cada ciutadà no serveixen només al cap de l’Estat, sinò que aprofiten a l’Estat mateix, i que els particulars trauen algun fruit del sacrifici de la seua independència que han fet al públic.

Crear una representació nacional a un país molt centralitzat és disminuir, doncs, el mal que l’extrema centralització pot produir, però no és destruir eixe mal.

Comprenc clarament que, d’eixa manera, es conserva la intervenció individual en els assimptes més importants; però no se la suprimeix menys en els petits i en els particulars. S’oblida que és sobretot en el detall a on és perillós convertir en serfs als hòmens. Per la meua part, m’inclinaria a creure en la llibertat menys necessària en les grans coses que en les menors, si creguera que es pot estar segur d’una sense posseir l’altra.

La subjecció en els assumptes petits es manifesta cada dia, i es deixa sentir, indistintament en tots els ciutadans. Però no els desespera, sinò que els contraria sense cessar, i els condueix a renunciar a l’ús de la seua voluntat. Apaga a poc a poc el seu esperit i debilita la seua ànima, mentre que l’obediència, que no és deguda més que a un nombre molt xicotet de circumstàncies molt greus, però molt rares, no mostra la servitud més que de molt lluny i no la fa pesar més que sobre certs hòmens. En va s’encarregaria a eixos mateixos ciutadans, que s’han fet tan dependents del poder central, que elegiren de quan en quan als representants d’eixe poder; aquesta utilització tan important, però tan curta i tan rara, del seu lliure arbritri, no impedirà que perden poc a poc la facultat de pensar, de sentir i d’actuar per si mateixos, i que d’aquesta forma, no caiguen, gradualment, per sota del nivell de la humanitat.

Afegisc que aviat seran incapaços d’exercir el gran i únic privilegi que els queda. Els pobles democràtics, que han introduit la llibertat en l’esfera política, al mateix temps que augmentaven el despotisme en l’esfera administrativa, han sigut conduits a singularitats molt estranyes. Si cal dirigir els xicotets assumptes en els que el simple sentit comú pot bastar, estimen que els ciutadans són incapaços d’això; si es tracta del govern de tot l’Estat, concedeixen a eixos ciutadans immenses prerrogatives; els converteixen, alternativament, en joguets del sobirà o dels seus amos, en més que reis i en menys que hòmens. Després d’haver esgotat tots els diferents sistemes d’elecció, sense trobar-ne un que els convinga, es sorprenen i segueixen buscant; com si el mal que assenyalaren no estiguera més en la constitució del país que en la del cos electoral.

És difícil, en efecte, concebre com uns hòmens que han renunciat per complet a l’hàbit de dirigir-se a si mateixos, podrien aconseguir triar bé als qui han de conduir-los; i no es pot creure que un govern liberal, enèrgic i savi, puga eixir mai dels sufragis d’un poble de servidors.

  Una constitució que siga republicana en el cap, , i ultramonàrquica en totes les seues altres parts, sempre m’ha paregut un monstre efímer. Els vicis dels governants i la imbecilitat dels governats no tardarien de conduir-la a la ruïna; i el poble, cansat dels seus representants i de si mateix, crearia instuticions més lliures, o tornaria molt aviat a tendir-se als peus d’un sol amo”

Fins ací, el capítol 37 de La Democràcia en Amèrica d’Alexis de Tocqueville

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!