Anotacions rizomàtiques

imatge: bust de la cantant Pauline Viardot a Baden-Baden, amor “de tota la vida” de l’escriptor Ivan Turguénev

“Necessitava a cadascun dels seus admiradors. Belovzórov (el militar), a qui a voltes anomenava “la meua fera”, s’haguera llançat de bon grat damunt d’una foguera per ella. Com que no confiava massa en les seues habilitats i altres qualitats mentals, li proposava matrimoni amb insistència, insinuant que els altres no passaven de paraules. Maidànov (el poeta) responia a les cordes líriques de la seua ànima: home bastant fred com quasi tots els qui escriuen, insistia en persuadir-la – i potser en persuadir-se ell també—de que l’adorava; l’exaltava en poemes inacabables i li’ls declamava amb entusiasme postís i sincer alhora. Ella li tenia simpatia i es burlava un poc d’ell. No li donava massa crèdit i, després d’escoltar les seues expansions pròlixes, l’obligava a recitar alguna cosa de Pushkin, per a depurar l’aire, segons deia. Lushin, el metge, mordaç i cínic de paraules, la coneixia millor que tots i l’estimava més que ningú, encara que parlara malament d’ella, tant en la seua absència com quan estava davant. Zinaida l’estimava, encara que no li consentia cap llicència i en ocasions li feia sentir una satisfacció especial, malintencionada, que també a ell el tenia en les seues mans. “Sóc una coqueta, no tinc cor, sóc histrònica habitualment – li va dir un dia en la meua presència–. Done’m una mà que vaig a clavar-li una agulla. Sentirà rubor davant d’eixe jove, li doldrà… Puix, a pesar de tot, tinga la bondat de riure, senyor moralista”. Lushin es va posar roig, va girar la cara, es va mossegar els llavis, però va acabar per avançar una mà. Zinaida li va punxar i ell va començar efectivament a riure-se’n. També ella reia, clavant més l’agulla i mirant-lo als ulls, que ell tractava inútilment d’amagar-li.

El que menys comprenia eren les relacions existents entre Zinaida i el comte. Malevski era ben plantat, hàbil i intel·ligent, però jo intuïa en ell, a pesar dels meus setze anys, quelcom d’equívoc i fals, i em sorprenia que Zinaida no ho advertira. O potser advertira eixa doblesa però no li molestava. Una educació mal enfocada, unes amistats i uns costums estranys, la presència constant de la mare, la pobresa i el desordre regnants en la casa… tot això, començant per la llibertat de què gotjava i la consciència de la seua superioritat sobre tots els qui l’envoltaven, havia generat en ella una deixadesa i una tolerància semidesdenyoses. Es donava el cas de que, passara el que passara, tant si venia Vonifati (el criat de Zinaida) a dir que s’havia acabat el sucre, si eixia a lluir alguna xarradeta desagradable o es barallaven els convidats, ella es limitava a sacsar els seus rínxols diguent: “Bovades!”. I es quedava més ampla que llarga.

En canvi a mi em bollia la sang quan Malevski s’apropava a ella contonejant-se com una rabosa astuta. Es recolzava amb elegància en la seua cadira i començava a parlar-li a l’oïda amb un somriuret fatu i adulador. Amb els braços creuats, Zinaida el mirava fixament, somreia i sacsava el cap”.

I el cinqué home: la veu del narrador, un jove que també participa en els jocs d’aproximació, emmirallat i molt observador…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!