Antologia d’articles propis des del moviment democràtic valencià (Els Rastres del Sentit)

1.- EL PROGRAMA NACIONAL DE SALUT ES VA COORDINAR DES DE CALLOSA D’EN SARRIÀ (Arxius Històrics)

BlocCallosa | Arxius històrics | dilluns, 24 d’agost de 2009 | 08:25h

Avui tenim el plaer d’oferir-vos, com a un arxiu històric, el Programa Nacional de Salut del Bloc Nacionalista Valencià, coordinat des de Callosa d’en Sarrià per a les eleccions autonòmiques de l’any 2003. Aquest document extens ha sigut fruit de la instigació política del doctor Vicent Llobell, quan ostentava el càrrec de Vocal de Política Sanitària i Serveis Públics en l’Executiva Nacional.

Per a la redacció del present treball es va tindre en compte uns papers previs, arranjats pel metge Tomàs Perez, tot desenvolupant i documentant-los a fons, prenent en consideració l’opinió d’altres metges, usuaris i associacions de defensa dels drets dels pacients: es va fer un esforç de síntesi i explicació a partir de nombrosos informes, notícies i estadístiques sobre salut pública.

Coordinat tot per Vicent Llobell, el redactor final d’aquest treball programàtic ha estat Joan-Carles Ortega i Berenguer, sociòleg i escriptor. Val a dir que el programa nacional de salut ha estat presentat i defensat oralment pel mateix Vicent Llobell en un debat sobre salut pública a la Universitat de València. A més, tot aquest treball grupal ha servit per a proveir d’algunes directrius i mocions als plenaris per a d’altres municipis on hi ha presència de regidors del moviment democràtic valencià.

Índex:

0) Introducció: Una política sanitària a favor dels usuaris i dels professionals.

1) Propostes per a la prevenció. Promoció de la salut i Estat de Benestar.

2) Propostes per a la millora de l’assistència.

3) Propostes per a la millora dels serveis, de les condicions laborals dels treballadors sòcio-sanitaris i dels drets dels usuaris de la sanitat pública.

4) Propostes per a la millora del desenvolupament i sostenibilitat del sistema sanitari públic valencià.

—————–
Per accedir al document complet, cliqueu avall. Com veureu, a pesar de que es tracta d’un document històric de l’any 2003, encara hi ha un bon grapat de propostes i mesures de política sanitària que necessiten ser portades a la pràctica.

Arxius: Programa Nacional de Sanitat – Coordinat per Vicent Llobell

Afegir-hi un comentari

2.- LA CORTESIA DE VICENT PÉREZ DEVESA, EL NOSTRE ALCALDE DE BENIDORM

BlocCallosa | Arxius històrics | divendres, 3 d’octubre de 2008 | 16:35h

per Joan-Carles Ortega i Berenguer,

autor d’Anotacions Rizomàtiques

Recorde com si fora ara mateix, el dia que l’aleshores alcalde de Benidorm, Vicent Perez Devesa va entrar a la nostra Seu del Bloc Nacionalista Valencià del carrer Jaume Roig: venia acompanyat per la seua mà dreta, Salvador Moll. Val a dir que regnava la cordialitat i l’entusiasme. Era una visita de reconeixement, sense cap objectiu precís, prèvia invitació de la direcció local de l’aleshores Unitat del Poble Valencià. Li vam mostrar les instal·lacions i els prohoms de la comarca es van asseure a la sala de juntes. Un benidormer nacionalista se li va adreçar en els següents termes: “estic molt orgullós de que el nostre alcalde – perquè vosté sempre serà el nostre alcalde–, haja vingut a veure’ns”. A rengló seguit es van formular preguntes i respostes, tot dins d’un marc de cortesia civilitzada i entre somriures mediterranis. Pense que tots els allí presents vam comprendre que la cultura democràtica es construeix a base de gestos senzills d’enteniment mutu. Vicent Perez Devesa sabia més de cultura democràtica que molts dels que s’arroguen exclusivament el tan esgrimit tarannà. Ell tenia tarannà sense fer-ne propaganda: el moviment el demostrava caminant. Era un home de bona voluntat que va deixar molt alta l’alcaldia de Benidorm. Al Bloc Nacionalista Valencià, aleshores en vistes a un pacte de govern local amb el PP, ens va costar que el rumiants rumorejadors ens titllaren de ser el “Bloc del PP”. Després, amb el pas del temps, s’ha vist que no som ni el Bloc del PP ni el Bloc del PSOE: tenim sobirania i capacitat d’autodeterminació per a donar suport a aquelles decisions més encertades per a tots, vinguen d’on vinguen. Entre moltes altres coses, restava com una herència personal de Vicent Perez Devesa la programació anual d’un concert de Lluís Llach, habitualment al Parc de l’Aigüera; també l’edifici per a jugar pilota valenciana en el Poliesportiu l’Illa de Benidorm. A més, Vicent Perez Devesa era un home que tenia el bon gust per la lectura i, per tant, les seues intervencions davant els mitjans de comunicació brillaven per un ús excel·lent, apropiat i imaginatiu de les paraules. Pinet ha dit que Perez Devesa era un home que s’estimava molt Benidorm, però que es va equivocar de partit polític. Nosaltres, per respecte a la seua memòria, podem corroborar que l’alcalde benèvol, entenimentat i hàbil va estimar molt la Marina Baixa, al temps que va triar el lloc més estratègic per a realitzar els seus somnis equànims.

Afegir-hi un comentari

3.- Carta sobre Vicent Llobell com a candidat autonòmic per la circumscripció d’Alacant

BlocCallosa | Arxius històrics | dissabte, 12 de maig de 2007 | 12:41h

En aquest article, oferim als lectors de La Sargantana Electrònica un document intern que fou distribuït entre tots els vocals del Consell Nacional del Bloc; es tracta d’una carta d’aval sobre el currículum polític i el caràcter personal de Vicent Llobell; com podeu veure si consulteu la web central del Bloc, Vicent també concorre com a candidat núm. 2 del Bloc per la circumscripció d’Alacant dins la coalició Compromís pel País Valencià (EU+Bloc+Verds) per a les eleccions autonòmiques de 2007.

[Hi ha més: per a llegir la carta completa, clica avall…]

CARTA PER DEMANAR L’AVAL A FAVOR DE

VICENT LLOBELL

entre els vocals del Consell Nacional del Bloc

COM A CANDIDAT AUTONÒMIC NÚM. 2 PER LA PROVÍNCIA D’ALACANT

“Per un lideratge sòlid i vigorós a les comarques del Sud”

Vicent Llobell és un militant històric del nacionalisme polític del País Valencià que ha desenvolupat càrrecs decisius. Nascut a Teulada (la Marina Alta), exerceix com a metge a Callosa d’en Sarrià des de la creació del seu Centre de Salut (aleshores fou coordinador de l’equip directiu). Ha encapçalat la llista electoral municipal de Callosa, en els anys 1995 (en nom de l’aleshores Unitat del Poble Valencià) i en l’any 2.003. Va aconseguir passar d’una representació del 3% al 21% en cosa de dues convocatòries electorals seguides.

Vicent Llobell ha tingut una experiència ampla de gestió pública: en l’equip de govern municipal de Callosa d’en Sarrià (any 1998) fou Regidor d’Hisenda, Contractació i Personal; així com 1er. Tinent d’Alcaldia i Regidor d’Activitats Econòmiques i Turisme en el següent govern municipal bipartit a Callosa d’en Sarrià (2.002 fins l’actualitat); també ostenta el càrrec de President de la Mancomunitat de Serveis Socials de la Marina Baixa (1998 fins l’actualitat).

Dins els càrrecs orgànics del nostre partit ha estat Secretari Comarcal de la Marina Baixa, és membre actiu del Consell Nacional així com va pertànyer a l’Executiva Nacional del Bloc Nacionalista Valencià, confeccionant el programa nacional de Sanitat; anteriorment ha estat candidat per Alacant en diverses convocatòries electorals, tant des de l’antiga UPV com des del Bloc.

Entre les virtuts personals de Vicent Llobell cal destacar el seu caràcter popular, un bon humor vivaç, arrelament ple al país, la seua sòlida experiència, formació acadèmica, excel·lència professional, gran dinamisme i aptituds per a coordinar equips, provada capacitat de gestió, habilitat negociadora, sagacitat política, entusiasme constant, agilitat discursiva, fecund ànim polemista amb moral de victòria i do de l’oportunitat per al diàleg constructiu. És, en poques paraules, un líder natural que ha refrendat políticament en multitud d’ocasions el seu valor social.

A les comarques del Sud del País Valencià, ens mereixem que persones com Vicent Llobell apareguen en llocs d’eixida per a les Eleccions Autonòmiques de 2007, per la seua idoneitat sagaç, maduresa ideològica, honestedat patriòtica i virtuds engrescadores. És l’hora de jugar fort.

És per tot això que et demanem l’aval per a que Vicent Llobell esdevinga Candidat Núm. 2 per la Província d’Alacant. A la pròxima campanya comença l’hora de l’apassionament pel nacionalisme valencià… des del Sud!

4.- CIS-zas! Crítica de l’enquesta sobre les eleccions europees del CIS (Tribuna oberta)

BlocCallosa | Entrevistes i tribuna oberta | dissabte, 23 de maig de 2009 | 11:53h

A) Ací teniu l’informe que ha publicat aquesta setmana El País sobre l’enquesta del CIS (70 pàgines):

http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/200905/
21/espana/20090521elpepunac_2_Pes_PDF.pdf

B) En l’adreça de baix teniu l’avanç de resultats, tal com consta a la web del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas):

http://www.cis.es/cis/opencms/ES/Novedades/Documentacion_2800.html

Entre la militància del nostre partit, a nivell nacional, hi ha un grapat de gent que sap criticar amb bons arguments exigents eixa enquesta de “matrícula” estatalista:

1) no consten les dades desagregades per comunitats autònomes; estem davant d’una enquesta que menysté la realitat autonòmica;

2) una mostra de 4692 entrevistes estatals és molt insuficient per a reflectir l’opinió pública diferencial del País Valencià, Catalunya i Balears;

3) la metodologia sobre anàlisi electoral diu que en les mostres xicotetes, com aquesta del CIS, els partits “minoritzats” ixen infrarrepresentats,

Ja n’hi ha prou de que els aparells informatius de l’Estat manipulen l’opinió de les campanyes electorals: ja n’hi ha prou de que l’Estat no respecte ni tinga en compte les diferències autonòmiques en els seus informes públics.

I, pel que fa a nosaltres, hem d’evitar emmirallar-nos en les fonts d’informació dels contrincants, hem de lluitar per ser més sobirans com a partit i coordinar millor les nostres forces des dels territoris comarcals.

—
Imatge: CIS-zas, estisores d’esquilar. Cada volta que comença una campanya electoral, els dispositius informatius de l’Estat s’activen eficientment per a esquilar l’opinió pública.

4.- XIMO TUR, UN BON ALCALDE PER A CALP: A FAVOR DE L’EQUIDISTÀNCIA (Tribuna Oberta)

BlocCallosa divendres, 17 d’octubre de 2008 | 18:21h

per Joan-Carles Ortega i Berenguer,

autor d’Anotacions Rizomàtiques

Quan Ximo Tur es va presentar de candidat en les eleccions municipals, prou nacionalistes de la Marina Baixa intuïem que faria una bona tasca política. La seua tasca la podem sintetitzar en poques paraules: capacitat d’instigació, línies clares d’actuació, habilitat negociadora i –molt important — emancipació ideològica. L’emancipació ideològica de Ximo Tur ha permés ara, com en altres moments i llocs, que el Bloc Nacionalista Valencià trie el camí que defensa els interessos de tots, sense quedar-se captiu dels discursos periodístics (tan allunyats a voltes de la realitat local, feta de proximitats) i de les consignes atenalladores de les plataformes del jacobinisme estatal de l’esquerra nominal (tan sectàries i inoperants, per al desenvolupament d’una idea útil de País Valencià). De moment, l’impuls de Ximo Tur, que abans governava amb un PSOE que obstaculitzava i ara governa en companyia d’un PP que transigeix, ha produït algunes primeres ferramentes institucionals pràctiques per a atendre millor a la població calpina: regidors transversals de districte i una rebaixa del 10% en els sous dels càrrecs públics, necessària per a donar exemple en temps de crisi.

L’experiència històrica del Bloc és que els pactes municipals amb l’ala centrista del PP poden funcionar sense immiscuïments ni postergacions ni contra-programacions sobrevingudes ni el vell estil envejós de xafar-li els peus –i fer-li l’aigua bruta– al soci de govern. Més encara, si l’alcaldia està en mans dels nacionalistes valencians, aleshores la capacitat de maniobra quotidiana segur que es veu enriquida per propostes consensuades en les que refulgeix el seny i l’esperit de servei. Estem d’enhorabona a la Marina: Ximo Tur està al capdavant d’una corporació municipal, l’oportunitat justa per a demostrar amb creixens que és bo i saludable que es governe “de baix cap a dalt”. El Bloc Nacionalista Valencià ha estat assessorat per un consultor que ha recomanat el mètode “de baix cap a dalt”: ja es feia en molts pobles, esdevenir “la veu dels sense veu” (tal com va encunyar una regidora nacionalista de Callosa d’en Sarrià), traslladar les demandes socials als nuclis de decisió, aprofundir en la representativitat electoral, millorar la cultura democràtica de les poblacions.

En moments com ara, amb la nova alcaldia de l’Ajuntament de Calp, el Bloc trau a relluir un altre perfil estratègic de notables beneficis per a tothom: l’equidistància. Postular i practicar l’equidistància significa equilibrar les simpaties potencials envers els dos pols del bipartidisme d’obediència espanyola, per tal de que no es desbascule ni el discurs ideològic ni l’acció política del dia a dia. L’equidistància està perfectament denostada pels manipuladors dels fluxos d’informació nacional (pels manifessers i opiniatres del periodisme), està condemnada com un pecat de lesa innaturalitat pels intel·lectuals orgànics i pels comissaris polítics en excedència (pels qui viuen de la política i n’abusen, aspirant a expandir els clivells del frontisme i de les fragmentacions socials). Però l’equidistància és una actitud que ajuda vigorosament a escenificar la sobirania real: allò que som com a nacionalistes valencians, ho serem millor — amb majors garanties per a tots, els que ens voten i els que no– si sabem mantenir una distància d’independència moral que, en termes operatius, estiga a meitat de camí del PP i del PSOE.

Si el Bloc Nacionalista Valencià transmet la imatge de que podem esdevenir cada volta més un partit capaç de pactar sense seguir guions pre-establerts, només perseguint el bé públic, aleshores guanyarem capacitat de determinació, exercirem les claus de la governabilitat amb un renovat carisma. Ens emanciparem del rol de “protestons impotents” en el que ha tractat d’encasellar-nos històricament el PSOE per activa i per passiva: tots els dispositius discursius dels “esquerrans de boqueta” estan preparats per a que ens convertim exclusivament en la veu parcial i testimonial d’unes “comunitats de guardarroba” (com diu el sociòleg Zygmunt Bauman) en les que l’ecologisme exasperat, la reinvidicació merament historicista o l’anti-eclessialisme furibund són els seus trets definitoris volàtils. Però el PSOE, a l’hora de la veritat, es lleva de damunt les carassetes d’eixe carnestoltes tan acolorit com impostat i actua amb un realisme esborronador, a la recerca del vot de centre, mentre nosaltres, com a nacionalistes valencians, hem de triar si volem limitar-nos a ésser una veu testimonial i per tant prescindible o, pel contrari, volem fer com els companys d’altres municipis: tornar a esdevenir una força transformadora, cohesionada i de proximitat, per al present i per al futur.

Més info: L’Alcalde de Calp atorga les delegacions del govern i crea les regidories de districte

Pregunta per a la reflexió: ¿quines possibilitats hi ha que l’anomenat “cinturó roig” dels municipis costaners i prelitorals d’aquesta part del País Valencià es torne un cinturó quadribarrat?

6.- L’ALGAR, NATURA LLIURE, EXULTANT I SOSTENIBLE: EL VERITABLE PARC TEMÀTIC DE LA MARINA BAIXA

BlocCallosa | dijous, 10 de maig de 2007 | 11:11h

A títol personal i com militant nacionalista valencià de base, salude el benemèrit interés del PP de Callosa per difondre les virtuds intrínseques del paratge natural del riu Algar a través del seu butlletí número 2, titulat “Endavant”, repartit recentment al nostre poble. És molt important que la gent del PP, que aquesta volta han fet una tasca d’oposició gens dimissionària, tal com hem vist a les sessions plenàries, ara s’animen a traure fulls informatius que il·lustren la seua postura.

Em permetré la llicència d’anotar, amb tots els respectes, que en les nostres assemblees del Bloc més d’un ha fet ironia constructiva amb això de què el PP de Callosa s’identifique amb la marca “Endavant“: potser la insubmissió de l’extrema esquerra independentista dels Països Catalans arriba a roçar, per la part de darrere de la circumferència ideològica, la doctrina cella-junta d’un PP estatal, sublevat contra tots. No obstant, el PP de Callosa posa comparativament més seny, és plenament sud-mediterrani i el note relaxat per a afrontar una campanya electoral en la que no hi haurà grans sorpreses.

Vaig visitar l’Algar els mateixos dies que el PP de Callosa hi degué fer eixa foto del seu butlletí “Endavant”, amb el cabdal potent del nostre riu ben esplèndid, gràcies als necessaris dies de pluja abundant. “Quina meravella!”, em va dir un callosí simpàtic i provecte amb el que vaig coincidir aquell dissabte, visiblement emocionat i totalment enfervoritzat amb una cascada que es trencava per tots els costats d’aigua copiosa, brolladora i exultant. Vaig anar per allí a mostrar-li la joia natural del nostre medi ambient a una amistat d’Altea que s’estima més els paisatges autèntics que les tonellades de ciment. Les fonts estaven que rebentaven, el Toll dels Baladres era una imatge immediata del Paradís, la presa bollia amb la blancor de les escumes que queien irisades per la llum de la vesprada. Sí, aquell era un gran dia.

——

imatge: fotografia pròpia de JCOB

per a fer una visita virtual a les Fonts de l’Algar, clica damunt d’aquesta web de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià
[Hi ha més: l’article continua dins, clica avall…]

        Però era dissabte per la vesprada i només vam coincidir en el recorregut amb uns altres 8 o 9 grups de visitants. M’estranyava que un dia aixi, tan magnífic per a l’Algar i tan festiu, hi haguera tan poca gent admirant l’Arcàdia tel·lúrica i aquàtica que tenim en el nostre terme municipal. L’Algar és el veritable parc temàtic natural de la Marina Baixa, farcit de meravelles singulars de geologia kàrstica. Tanmateix, allí estàvem ben pocs i el nostre passeig va transcórrer gairebé com si estiguérem en una illa semi-deserta.

        Ara el PP de Callosa pretén instigar als callosins a que s’estimen més l’Algar. I, per a concretar la seua proposta, demana més infraestructures i més accessos. Si escolte a la gent que està governada pel PP en altres pobles, em diuen que això podria significar més pavimentació i que la Gran Cimentera no s’ature: ¿hem de sepultar la riquesa multiforme de l’Algar sota el ciment homogeni?. Benvolguts companys del PP de Callosa, jo estic ben satisfet de què l’Algar estiga com està, ple de camins de terra natural abonyegada; ara mateix, l’Algar, sense una intervenció arquitectònica ni urbanística agressiva està més a prop del seu origen ecològic, està immers en la seua bellesa lliure, perfectament dispost per a que les callosines i els callosins en facen un ús i una planificació responsable de la que després no haurem d’arrepentir-nos, per irreversible.

         La nostra obligació és llegar a les futures generacions un Algar ben sostenible, respectant al màxim la seua fisonomia natural per a poder facilitar la compatibilitat de les activitats econòmiques turístiques, tot coordinant una major comercialització del seu capital natural i paisatgístic. Pense que, en aquest sentit, el nostre Regidor de Turisme, Vicent Llobell està actuant de manera apropiada i amb ple coneixement de causa, ben assessorat pels tècnics municipals i en comunicació directa amb els usuaris i agents implicats. Com a opinió personal, individual i intransferible, diré que pense que les empreses que es dediquen a viure de l’Algar haurien d’aportar el seu granet d’arena i, a més de formular greuges comparatius, haurien de contribuir en els costos financers de la publicitat institucional que també els beneficia a ells. Però, clar, si ho dic jo, que només sóc un militant de base secundari, això no representa el sentit majoritari del meu partit. I, per tant, estic segur que Vicent Llobell seguirà sumant esforços col.lectius amb esperit generós, sempre amb l’horitzó de buscar les decisions que compensen al major número de persones.

        Siga com siga, el nostre municipi té una història recent digna de recordar i tots sabem què han realitzat altres regidors. Que cada persona exercisca lliurement el seu dret legítim a la memòria. Perquè les paraules i les fotografies poden ser molt lluïdores, però els fets comptants i ressonants, les trajectòries biogràfiques i les querències practicables estan davant els nassos de tots per a ser contrastades. Ja ho explica una vibrant cobla callosina: “caragol de vinya vella / no digues mal de ningú / que Callosa no és València / i ja sabem qui és cadascú”.

7.- EL NOM DEL MOVIMENT DEMOCRÀTIC VALENCIÀ (Els Rastres del Sentit)

theoreia | Els Rastres del Sentit | dissabte, 8 de gener de 2011 | 18:26h

Crec, des de fa anys, a l’igual que altres companys, que ens convindria canviar el nom de marca del partit, Bloc Nacionalista Valencià: és un calc lèxic del “Bloc de Progrés”, tinglao culturalista del PSOE per a llevar-nos els vots a nosaltres i mobilitzar la part esquerrana del nostre electorat, desviant-lo cap al seu costat (encara que des d’eixa plataforma hi participen persones de bona fe i amb activitats dignes d’elogi); a més que la idea de Bloc posa èmfasi en el “frontisme” i el “bloqueig”: eixe concepte només li interessa a qui aspira infructuosament a aconseguir la majoria absoluta, és a dir, al PSOE i a les seues sucursals organitzatives.

Nosaltres som el Moviment Democràtic Valencià i hauríem de posar-nos un nom de marca més professional i representatiu del que realment fan els regidors i diputats, i els seus equips de militants actius: per exemple, Coalició Democràtica Valenciana, ja n’hi ha prou d’”ismes” ardus d’explicar (“valencianisme”?, “nacionalisme”? “progressisme”?), això obri espirals d’argumentacions estèrils; “coalició”, una coalició cap endins i cap a fora, perquè el modus operandi més avançat que hem fet i fem a les institucions és el pactisme i això és un bon missatge d’harmonia plausible i eficient per a que prenguen nota els votants exCDS que tant ens han fet créixer en prou pobles; “democràtica” perquè la insistència legalista i ben documentada dels nostres portaveus amillora en la praxi quotidiana la qualitat i la cultura democràtica dels ajuntaments i del parlament; “valenciana”, així, sense més, perquè nosaltres som els autèntics valencians conscients, no necessitem adherir-nos ni potenciar cap “–isme”, que en el fons ens dilueix i indueix a confussions terminològiques: hi ha “mots problemàtics” perquè han estat desfibrats, desnaturalitzats o devaluats pel “ball de màscares bipartidistes”. En les nostres mans està la possibilitat alternativa de rellançar nous missatges corporatius que definisquen els fets socio-polítics del País Valencià d’un mode més fiable i vàlid.

Molt més preferible Coalició Democràtica Valenciana, en comptes de Bloc Nacionalista Valencià. Cal reconéixer que hem fet (i difòs) un “noming” o “branding” ben desenfocat i que denota poca sobirania grupal per a triar un nom millor: el portem mal encolomat des d’aquell congrés constituent; som una força pactista que juga a convertir-se en “partit-bissagra” per a formar majories de govern municipal o autonòmic; recordeu que el mateix Vicent Franch, politòleg de la Universitat de València, ja va insistir en el seu dia en el canvi d’un nom de marca en eixe sentit, molt més idoni que el de Bloc.

Imatge: l’Avinguda Alfons el Savi de la Ciutat d’Alacant, plena de gom a gom de manifestants i de senyeres.

8.- L’HOME DE LES INSTÀNCIES! (Els Rastres del Sentit)

theoreia | Els Rastres del Sentit | dijous, 15 d’abril de 2010 | 21:27h

Un dia de primavera de l’any 1.991 vaig entrar a un despatx de l’Ajuntament de Circumdània per a esbrinar, com a ciutadà, un tema públic que m’afectava: l’alcalde X s’estava prenent whiski en companyia del regidor més lleial (n’acostumaven a tenir un només) i de la seua cosina, Y, directora d’una àrea d’activitat municipal. En eixe moment, l’Equip de Govern em devia la resposta – retardada, ja havien passat tres mesos—de dues instàncies on demanava informació que em corresponia.

Ja veus, quin busca-raons estic fet: m’havia empassat la doctrina educativa dels mestres d’escola que animen a fer valdre els nostres drets i esbossar la nostra veueta crítica, el pluralisme, la participació ciutadana i bla-bla-bla. ¿A qui se li ocorre forçar la maquinària admistrativa per a obtindre una resposta clara per escrit? ¿No seria millor que el regidor del ram et diguera una inconcreció banal pel carrer o que el mateix Alcalde ho deixara tot en l’aire, enmig d’una xerradeta ambivalent a la plaça de l’Església?

X, simpàtic – amb la simpatia carnavalesca dels bons cínics— em va dir, interjeccional: “L’home de les instàncies! Què vols?”. Heus ací, com l’alcohol del moment i la seua sobèrbia de sempre – una sobèrbia que s’expandia a través de formes curioses de narcissisme–, el van portar a etiquetar-me ràpidament. Deuria ser que hi havia qui no passava d’una instància: ¿per a què, si el poble funcionava com una bassa d’oli, tot i que hi haguera maror de fons? Però jo n’havia fet dues i ja era “l’home de les instàncies”. Imagineu-vos quina por hi havia escampada pel poble – alguns dels seus es vantaven de que no es movia una fulla en tot el terme municipal sense que el patró ho sapiguera– i quina hegemonia tenia llavors el consell executiu de X fins semblar que cap ciutadà s’havia atrevit a escriure ni dues instàncies!

Fins que X va ser derrotat en una moció de censura, em va tocar escriure’n moltes més de les que m’esperava, però aquestes ja no les signava jo: no hi havia lletrats disponibles i el nostre partit polític era xicotet. Al servei de l’hiperactiu regidor Z i també de la regidora A – una dona de criteri clar i incisiu–, en els primers anys d’oposició democràtica, vaig comptabilitzar al voltant d’unes 1800 instàncies, mocions d’urgència, propostes de reglaments, propostes de convenis, pamflets i altres tipus de documents ben diversos amb voluntat de ser oficialitzats. Sempre partint de zero, a voltes fent estudis comparatius de la paperassa d’altres ajuntaments. Si no fóra perquè el sorollós llenguatge dels diners ensordeix la música celestial de la dignitat moral, m’entraria el riure quan pense en els advocats que hagueren demanat un minuta d’unes quantes desenes (o centenes) d’euros per presentar-te al jutjat local un simple formulari rebregat i estereotipat – sense ànima verbal—copiat i enganxat del repertori pertinent…

Imatge: Moment de treball a un local del moviment democràtic valencià. De la saba i de la ceba, ¿el sebastianisme es basta? Vegeu quins principis més útils: http://ensayopessoa.blogspot.com/2007/08/el-nuevo-sebstianismo.html . Podeu contrastar aquest llarg apunt modest amb el comentari que fa la nostra companya Elsa Forges de La Síndrome d’Stendhal a propòsit d’una pel·lícula recent sobre els escriptors polítics: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165088 .

[Hi ha molt més: l’article continua clicant avall…]

¿Quin relat modern sobre la contemporaneïtat del País Valencià podria copsar l’efecte misteriós que causava la torre del meu ordinador de sobretaula, sent transportat a dins d’una Sala de Festes mentre una multitud expectant esperava que Z disposara del document precís en l’exacte moment que l’evocava als discursos instigadors de les xarrades públiques en les que edificava la seua epopeia ètica contra el desgovern més arbritari del Sud? Ens en sortíem i, per si fóra poc, encara hi preparàvem guions explicatius per a eixos actes públics. Féiem el que sabíem i el que podíem, sí, però també arribàvem a donar més del que s’esperava de nosaltres, amb un cert do creatiu de la improvisació grupal. ¿Ens ho van agrair?

No esperàvem cap agraïment: només teniem un alt ideal de justícia compensatòria – compensatòria davant els dèficits organitzatius de l’entorn– i ens vivificava rotundament el cor el fet de saber que estàvem col·laborant, entre tots, cadascú des de les seues habilitats i aptituds, a fer progressar la democràcia i el valencianisme. Hi havia qui portava a un grau pròxim a la perfecció l’art de pujar a una llarga escala mòbil – i perillosa— per tal de penjar un bon grapat de cartells o pancartes de banda a banda de carrer. Hi havia qui garlava amb eficiència performativa i es va demorar pels bars tant a la recerca de tafanejos – els braus rumorejadors del patró maquiavèl·lic, a voltes inventant arguments indecents contra les persones– com per a escampar i obtenir pronunciaments favorables a la causa comuna. Hi havia qui posava ordre i concert a l’ebullició sil·logística de les habituals assemblees que podien començar a les vuit de la vesprada i acabar a la una o les dues de la matinada (hi havia dies que duraven més). Jo era el qui s’ocupava de translladar tot el magma torrencial d’eixa intel·ligència grupal als papers. Entre tots ho vam aconseguir: era la nostra forma de maximitzar l’energia grupal en benefici dels interessos generals del poble.

Eixa és la memòria viva d’un període històric recent del nostre poble. Mentre transcorrien els fets, vaig tindre oportunitat d’escoltar moltes coses. Hi havia veïns que ens deien: “sou el partit polític de moda a Circumdània, vosaltres esteu canviant-ho tot” i la gent nostra els responia: “només tenim tres regidors, si vols que Circumdània estiga ben atesa exigeix als deu regidors dels altres partits que complisquen les seues responsabilitats o dona’ns suport a nosaltres”. Aquesta aritmètica desproporcional entre el grau de representació real i el gran rendiment de l’ímpetu transformador de la nostra opció, va portar a Z a encunyar una frase sorneguera – amb la sornegueria de l’autoestima envigoritzadora: “El nostre grup és la locomotora i ells posen els vagons”. Des d’alguns pobles, altres militants i simpatizants, ens deien: “sou un dels col·lectius nacionalistes més dinàmics del País Valencià” i la gent nostra els responia: “no ens ensaboneu, tenim molt per fer en tota la comarca!”.

També vaig escoltar, durant unes negociacions per al pacte de govern amb el PP (no oblideu mai, benvolguts nostàlgics de dues manifestacions a l’any, que l’única possibilitat de què el nacionalisme valencià alce un gat pel rabo – en l’expressió de Joan Fuster— és, com hem comprovat, que ens mantenim equidistants envers els dos pols del bipartidisme espanyol: quan secundes posicions com eixa no sols esdevens un nacionalista de 365 dies a l’any, sinó que també se te multipliquen les possibilitats de fer valdre el teu programa amb veritable sobirania, pràctica i maniobrable), un regidor conservador va dir-nos, referint-se a l’Alcalde emmirallat en el poder: “tots som necessaris, però ningú és precís i ell no és Don Precís”. Vaig escoltar moltes més coses: un dia pujant per la vorera costeruda de l’Edifici de la Vergonya, un company molt actiu va tindre un pensament ben clarivident: “la gent s’oblida ràpid del que succeeix, però a nosaltres sempre ens respectaran per haver fet coses a favor de tots”. Crec que, independentment dels cicles conjunturals de pugna desfermada, ha estat aixi. Aquella etapa va ser com una segona escola, en la que uns apreníem d’altres, exercíem l’escolta activa, aplicàvem esperit resolutiu i, entre tots, vam ser capaços d’obtenir uns bons resultats polítics per al valencianisme de proximitat.

rginer ha dit:

2 de novembre de 2011 a les 9:10 pm

Quin treball més ben parit ! Moviment Democràtic Valencià és un nom agraït, bonic i crec que arribarà a bon port.
Com estic de ‘baixa obligada’, aniré llegint aquesta antologia que pareix té boníssimes vibracions !!
Bon vespre !

Respon

Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

Antologia d’articles propis des del moviment democràtic valencià (Els Rastres del Sentit)

Deixa un comentari Cancel·la les respostes