Sempre em passa igual. Després de la jornada electoral tinc malestar emocional.
Haja pres la decisió que haja pres, hagen estat els resultats els que hagen estat, sempre se’m queda el cos com si hagués perdut una part de la meua esma. La sensació que m’han pres alguna cosa.
Permeteu-me que us expose unes quantes causes d’aquest neguit.
En la voràgine dels resultats queden pel camí moltes coses. Es queda un percentatge importatíssim de silenci que no comparteix el sistema. Que no vota per militància. També els que consideren que és més important passar un diumenge amb els amics, amb la família o en solitari. Aquests, que també parlen, no són tinguts en compte quan els gurús de la festa democràtica interpreten els resultats.
Uns altres que no són tinguts en consideració són els que han votat en blanc o en nul per militància. La seua acció és malinterpretada, o pitjor, manipulada. Senzillament, perquè els qui han posat les regles no hi juguen clar, ni net: el significat, la repercussió del vot en blanc, o del nul, no és explicada. Ens és amagada darrere de les gràfiques de participació.
I arribem als que, en votar, opten per una opció: la idea que tots els vots “pesen” igual és un altre engany. No és el mateix votar en una circumscripció molt poblada que en una de menys poblada. No és igual votar en una circumscripció que té una barrera del cinc per cent o en una altra que té una barrera del tres per cent.
D’altra banda, hi ha el fet que, en ocasions, una força política, amb menys vots pot obtenir més representants que una altra. En la mateixa circumscripció. O, com ha ocorregut enguany, que el partit que ha guanyat a les Corts del País Valencià, té més diputats amb una pèrdua de vots. Com és possible que votant-li menys gent obtinga més representants? Em diran que és pel tema de les proporcions, pels percentatges. Però, no em convenceran que hi ha desproporció. Una desproporció que és provocada per la llei que s’aplica en traduir els vots en escons, i que prima els partits majoritaris. I que falseja la realitat ideològica, no diré de la població d’un país, però sí del conjunt de la gent que ha anat a votar.
Un altre tema és la interpretació, tergiversada, que fan els líders dels partits polítics dels resultats. No em referisc a les afirmacions que solem escoltar sempre, que tots guanyen (a més a més, enguany, els del PSOE, els d’ERC… han reconegut que han perdut); no, parle de l’afirmació retòrica, i manida, que el poble ha parlat, i ens diu això, o allò. Quan afirmen això només s’estan referint a un percentatge, sempre minoritari, de la població. En aquests moments ja consideren que el poble és el conjunt de la gent que ha anat a votar, i que ha emés un vot vàlid.
No, la realitat política, ideològica, del poble és més complexa del que mostren les gràfiques de pastís a què ens tenen acostumats en les interpretacions de les eleccions.
La democràcia representativa té això, és una reducció, a blanc i negre, d’una realitat polícroma, d’un calidoscopi. I, com a conseqüènica d’això, en moltes eleccions, com ara les municipals, en grans localitats, el vot és polaritzat per les tensions bipartidistes. Unes tensions que són reproduïdes, no només en els missatges que ens envien els mateixos polítics, sinó també, des de, per exemple, les gràfiques informatives dels resultats. Em referisc, per exemple, a l’ús de la denominació “d’altres”, en espanyol “otros” que hi veiem. Qui són aquests? Comparses sense més importància. Em referisc a les finestres informatives que ens mostren, sistemàticament, en primer pla els majoritaris i, després, els altres. Les comparses. No havíem quedat que tots els vots pesen el mateix?
I, per acabar, això que pesen el mateix no és, tampoc, una certesa. Poden significar el mateix el d’un analfabet tecnològic que el d’un expert en la matèria? És just que valguen igual el vot d’un jove que el d’un vell. La democràcia representativa és té el pecat original de ser democràcia fins al moment en què s’obrin les urnes.
Després arriben els pactes. N’hi ha dels naturals i dels contra natura. On està escrit que el poble quan parla, parla de pactes? Quins són els pactes naturals? Els d’un partit amb els de la seua escissió? Els d’un partit amb els d’un altre de l’altra banda de l’espectre per tal de tombar els del tercer que ha estat més votat? No cal posar exemples; però n’hi ha (n’hi ha hagut i n’hi haurà) de tots els colors. I no estic en contra dels pactes; però sí que censure els qui afirmen que ha de governar la llista més votada; però arribat un moment, interpreten que el poble vol que pacten!
I, encara més. Què passa amb aquesta democràcia que no tolera els referèndums; que els classifica en vinculants i no vinculants. O que articula un instrument, com la ILP (iniciativ legislativa popular) i, arribat el moment, es nega a tramitar-la perquè el govern opina que és contraproduent; com va passar amb la ILP Televisió sense fronteres. Això és demòcrata? Les regles les pose jo; però, quan convé, les interprete.
La democràcia del Regne d’Espanya, per acabar, és una democràcia amb un pecat original: és tutelada per un Cap d’estat imposat pel dictador Franco. I, es autoregular, a la baixa, amb un colp d’estat l’any 1981.
En la construcció d’Europa, perdó de la Unió Europea, trobem més exemples de manipulació. Uns estats aproven, a través dels seus parlaments, o governs, la incorporació a un organisme sobre el qual, en la contesa electoral prèvia no se n’han exposat les característiques. En d’altres països, on es fa un referèndum sobre el mateix assumpte, amb un resultat negatiu, obtenen modificacions, a posteriori, del Tractat (o constitució europea), modificacions a les quals els països que havien acceptat la primera versió, ni tan sols donen la seua opinió. I veiem, doncs, com les regles de joc canvien sense que molts dels ciutadans implicats en puguen dir la seua. D’això, al meu poble se’n diu súbdits, no ciutadans.
Però, és clar, vivim en un regne. I els reis tenen súbdits!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!