La Tafanera de Saltamartí

És molt difícil recordar quan vaig començar a llegir; ni tan sols la mare ho tenia anotat en aquella llibreta que anava inscrivint meticulosament els meus progressos.

En el quadern de la mare està escrit tot: les primeres farinetes, les vacunes, la verola, el xarampió, les primeres passes, les dents i els queixals… la primera vegada que vaig dir  “mama”  i el primer “ papa”, en canvi no diu res de les primeres síl·labes!.

Penso que el moment que un comença a llegir és imprecís i no es pot inscriure en una data. Malgrat que a la literatura hem pogut trobar moltes pàgines, sobre tot en les memòries, en les que alguns autors afirmen ser conscients o tenir noticia del moment de l’esclat de la lectura. Em sembla un bonic recurs literari però no crec en la seva versemblança.

Si be no sé quan vaig començar a llegir, si que crec recordar el moment que vaig gaudir d’un llibre. En el meu imaginari m’he construït quin moment sento el plaer de la lectura, i el situo quan vaig llegir per primer cop Robinson Crusoe. Recordo com va anar a parar a les meves mans aquell volum, me’l va deixar el meu cosí Claudi.

El meu cosí Claudi era uns cinc anys més gran que jo, i un dia que vàrem anar a casa seva a visitar-lo me’l va donar perquè el llegís, jo admirava molt en Claudi perquè era més gran i perquè ho sabia tot, i m’havia arreglat la roda del patinet, a més era noi, jo que només tenia germanes la figura protectora d’un noiet més gran em donava seguretat,  en Claudi va morir  pocs anys desprès, és la meva primera noticia de la mort. A casa em van dir que en Claudi s’havia anat al cel.

Recordo que el dia que em va donar el llibre, era una tarda d’estiu i en arribar a casa em vaig asseure al balcó a llegir, o aquesta és la imatge que en tinc (al balcó de casa he passat moltes hores llegint). Va ser extraordinari viure el naufragi i veure com es podia sobreviure en una illa, i com era de necessari trobar un amic en Viernes…

Ara molts anys després t’adones que la relació d’en Robinson amb en Viernes no és precisament d’amistat, però la història et continua seduint.

Aquest mite personal de que la meva primera novel.la va ser Robinson Crusoe, el sap tothom!! I l’Alex el passat dijous ha tingut un bonic detall, m’ha regalat una nova edició de Robinson Crusoe traduïda per Enrique de Heriz en una acurada edició de l’editorial Edhasa.

Aquesta setmana arracono els llibres que volia llegir: Auster i Llach per tornar per enèsima vegada a les aventures del nàufrag més famós de la literatura. De ben segur que trobaré nous matisos, i en aquesta ocasió amb una magnífica traducció de l’anglès al castellà.