EL LLAMP

Nou escenari polític
amb el rerefons d’eleccions anticipades

El funambulisme de la
Direcció d’ERC, la qual s’ha distingit els darrers dos anys i
mig des de que és al «poder» de la Generalitat de
Dalt en passar per la corda fluixa —entre
el suposat independentisme que declara i la realitat del regionalisme
que practica— ha donat un altre
tomb els darrers dies. Ahir fou el secretari general d’ERC i avui el
president: he oït com proclamaven tot el contrari del que fa
poc més d’una setmana es presentava, per part de l’Executiva
del seu partit, com a opció de vot en vistes a la propera
consulta estatutària: el «preferentment vot nul»
(amb un equívoc text) s’ha vist substituït per art
d’encanteri –o per la
«voluntat» de les «bases» d’ERC—,
pel «preferentment vot no».

Tot plegat ha anat
acompanyat d’uns comparses a sou (llegeixi’s «subvenció»
si es vol) que s’han entaforat en la Plataforma pel Dret de Decidir i
en d’altres organitzacions que, per una banda, han arribat a
«presentar» públicament de fer un «vot nul»
semblant al que predicava ERC, i per l’altra, a presentar la campanya
del «Diguem No» la qual, curiosament, ha coincidit també
amb l’opció que ha triat ara mateix ERC…

En menys d’un mes, ERC
ha passat de proposar el «sí» a defensar el «no»,
passant pel «blanc» i seguit del «nul». Tot
el ventall d’opcions possibles, excepte l’abstenció. Quina
mena de credibilitat política poden atorgar-se unes persones
que són capaces de fer tots els papers de l’auca? Quina mena
de lideratge de l’«independentisme» és aquest que,
influït per les pernoctes sovintejades a la «capital
del reino» i determinades perilloses amistats s’ha
encomanat de l’espanyola pràctica del «donde dije
diego, digo digo»? Per què se justifica
en l’«assamblearisme» d’ERC –el
qual encara no fa un any, la mateixa Direcció intentà
de suprimir– després de preguntar a les «seccions
territorials»? Com és que aquest democràtic
comportament no es dugué a terme quan els manaires d’ERC
nomenaren a dit a Maragall com a president de la Generalitat de Dalt
–aleshores la consulta a les
«bases» fou posterior…–?

Voldria que se’m
respongués a aquestes preguntes, i a unes altres que em
semblen més aclaridores: Per què, si proposen de votar
«no», els representants d’ERC al Senado espanyol demà
no voten també que «no» i forcen així el
retorn de la Proposta d’estatut al Congreso de los Diputados? Per què
al Senado els d’ERC no poden pas votar que «no» per no
donar «ales» al PP i, per contra, això no importa
a l’hora de votar al «referèndum»?

Algú podria
objectar-me: sí, molt de criticar i de fer la punyeta a ERC,
però i dels altres què en dius? Doncs dels altres només
puc comentar que s’han comportat com allò que prediquen i són:
regionalistes espanyols. En cap cas, ni PSC (PSOE), ni ICV, ni CiU no
s’han pas proclamat «independentistes», i ja els hi va bé
això del nou estatutet de la vergonya. Tampoc no caldria
dir-ho, però el PPC (PP) s’ha quedat des de bon començament
en el «no», perquè ja els hi va bé
l’estatutet del 1979.

I aquesta és la
«clau» que ERC ha perdut. Al Regne d’Espanya li’n fot que
votis que «sí», que votis en «blanc»,
que votis que «no» o que t’abstinguis a la consulta
estatutària. Tot hi cap dins les «seues regles» de
joc: el «joc de l’estatut» pel qual continuem, una bona
part dels catalans, esclavitzats al poder foraster de Ponent.

És per això
que, davant del desconcert general atiat pels uns i pels altres –i
aquí hi haig d’incloure també una part de la mal
anomenada «societat civil», la qual ha palesat un trist i
galdós paper en aquesta tragèdia–, em refermo encara
més en la revolucionària idea que fa poc més de
tres mesos una colla de patriotes hem posat damunt de l’escaquer de
la política catalana, en crear un nou escenari que depassa les
«proclames» partidistes i interessades, és a dir,
de convertir el «referèndum» espanyol en un Assaig
de Plebiscit per la Independència de Catalunya, amb la
senzilla acció de posar dins del sobre «oficial»
una papereta de vot on hi consti el lema «Vull la Independència
de Catalunya».

Tots aquests vots,
explícitament independentistes, seran considerats per la
legislació espanyola com a «nuls», però us
ben asseguro que seran els vots més importants que mai els
catalans hàgim pogut dipositar en una urna electoral. Per
primera vegada a la història de Catalunya (de tots els
territoris de la nació catalana) podrem donar resposta a
aquella pregunta que fa tanta por a tots els partits parlamentaris
–també a molts d’extra parlamentaris– i que per això
no volen fer-nos-la: «Vols que Catalunya es constitueixi en
estat sobirà?».

Sí, ho vull, i
també vull que un partit català em proposi aquesta
pregunta, vull que a les properes eleccions (anticipades) al
Parlament regional català se’m doni la possibilitat de votar a
la candidatura d’un partit –i si és possible, millor encara,
d’un agrupament més ampli– que propugni la convocatòria
urgent del Plebiscit per la Independència de Catalunya.

I haurà alguna
organització política que gosi de satisfer-me en la
meua demanda?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!