A ningú se’ns escapa que avui és un dia especial; de fet, des de fa un mes, és el dia més esperat. Els mitjans de comunicació sense excepció, polaritzen tota l’atenció a París. El dia d’Internet, l’Estatut, els canvis sobtats de govern i qualsevol altra cosa que no sigui la fi del món, passarà inevitablement a un segon pla.
No sé si són manies meves, però quan camino pels carrers de la ciutat, tinc la sensació que tot respira tensió, impaciencia continguda per cridar la victoria… i no sé si, de fons, el temor a la frustració. Sigui com sigui, avui a tot arreu hi ha un ambient especial. Algú ha dit per aquí que la tensió que es viu a tots els nivells s’hassembla a la que es podria viure abans d’una batalla medieval, i m’ha fet imaginar com seria Barcelona quan s’esperava el crit de “Via Fora!”, però no acabava d’arribar (es
nota que estic llegint “la catedral del mar”?).
Viure un dia així dins la redacció d’un diari com aquest és tot un privilegi. Durant el matí, els redactors em comentaven que gairebé no hi havia hagut activitat, ni informativa ni comercial, que tothom estava com a l’espera. De fet, a mi m’ha fet la impressió que, forçats per les circumstàncies, es treballava a mig gas.
Però havent dinat, l’ambient ha canviat: les converses són més audibles, els nervis es comencen a materialitzar: cal cobrir el partit, cal preparar-se per després, cal fer un bon seguiment, cal rebre fotos de llocs molt diversos… tot un muntatge que demà es materialitzarà en l’edició electrónica. Hi ha gent que tecleja amb una velocitat envejable, hi ha d’altres que no paren de fer trucades… I tot sense perdre el bon rotllo i la il·lusió que semblen permanentment instal·lats en aquesta redacció. Potser és precisament aquesta, una de les claus que han fet que Vilaweb es mantingui a dalt de tot des de fa deu anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!