Desolació preelectoral

 

No sóc cupaire, però ja fa anys que estic cupaire i diumenge al vespre vaig entrar en un estat de desolació total. I com que de seguida vaig comprovar que moltes de les persones que m’estimo estaven igualment desolades, m’atreveixo a proposar unes reflexions.

1.- Estic d’acord amb l’estratègia general de la CUP, que basa la seva acció en el municipalisme. Estic convençuda que la república es farà des dels ajuntments i des del carrer. Però de la mateixa manera que, al seu dia, veu optar per ampliar la vostra acció política al Parlament, em sembla que ara us heu fet un embolic entre la tàctica i l’estratègia. En aquest moment concret de la història, l’estratègia passa per acceptar la tàctica de ser present arreu, i això inclou Espanya i Europa, senzillament perquè ara mateix l’opció de l’abstenció o el vot nul no es poden justificar. Amb un regne d’Espanya agressiu i que ha perdut la poca decència que li quedava i una Europa que, dels quatre valors que la defineixen –la lliure circulació de bens, capitals, serveis i persones-, només posa en qüestió la lliure circulació de persones mentre desmunta els serveis en favor dels capitals, l’estratègia ha de passar per la tàctica de no deixar perdre ni un sol vot.

2.- Orfes de vot, a la fi, però amb l’obligació moral de no deixar ni una sola papereta que pugui donar opcions a més ignomínia, de moment, doncs, i si volem, almenys, no retrocedir massa en la nostra prioritat d’arribar a ser un estat per poder canviar-ho tot –i tot vol dir tot- només ens queden dues opcions (com a persones, me’n refio de l’Asens i del Nuet, però no del seu entorn, i queden descartats). I les dues opcions que queden signifiquen, per a mi i per a molts, una immensa pinça al nas.

3.- Opció A: votar ERC. Per mi seria el més normal, fa anys vaig ser fins i tot membre de la seva executiva (quan Rahola va fer la seva espantà i Carod  va salvar el partit). Però més enllà de tots els retrets que des de l’1 d’Octubre s’han fet per part de tothom, hi ha un tema que m’ha superat. Admiro la Diana Riba i la Montse Bassa, són dones potents, intel·ligents, valeroses, fantàstiques en tots els sentits. Però mai no s’havien plantejat fer política des de les institucions. La designació, a dit, per ser candidates a les eleccions, per part d’Oriol Junqueras, és una obscenitat masclista. El xantatge emocional exercit contra elles (i, de pas, contra els electors) és un clar exponent de maltractament psicològic. Ras i curt. No és no, senyor Junqueras. No us puc votar.

4.- Opció JxC. Si ja he dit que estic cupaire, comprendreu que des del punt de vista socioeconòmic la pinça al nas és escandalosament gran. Però mireu, tinc la sort de votar a les comarques gironines, i el Cuevillas és una arma de destrucció massiva de les estructures de l’Estat que ens vol callades i submises.

I, al cap i a la fi, sempre he considerat que el Molt Honorable Carles Puigdemont és el legítim president de la República.

 

En resum. Des de la desolació, tot esperant temps millors per poder votar els qui realment pensen, com jo, que el poder és sempre un delinqüent impune (Sciascia dixit) em veig abocada a votar JxC (si no és que els de Poble Lliure i afins ens donen una alegria). I, aquí, imaginin l’enfilall d’emoticones que més us abelleixi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *