BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Una altra via:  LA VIA BÀLTICA

Però el problema de fons és aquesta falta de convenciment del dia després:

” I l’endemà com ho farem? Com ho gestionem? “

qui doni respostes efectives a aquests dos interrogants serà qui desbrossarà el camí”

Els Països Bàltics van optar i van seguir una altra via, la de sumar tots els independentistes
per tal de guanyar les eleccions, donar confiança a tots els seus votants i actuar amb lleialtat
amb la voluntat i l’anhel del seu Poble. Estaven determinats a guanyar la Independència,
i així va ser.

Complementari amb aquesta Via Bàltica  LLEIAL AL 1r  D’OCTUBRE DEL 2017
seria pactar entre els Partits Independentistes una unitat estratègica que actués al “Congreso” i al
Parlament Català com a subgrup de la República Catalana.

Però el problema de fons és aquesta falta de convenciment del dia després, m’explicaré:

Va dir Paluzie “si tenim el 51%, declarem la independència“, Presidenta de l’ANC.

I els assessors i ideòlegs d’ERC  com a planteig per no obtar per la via unilateral defensada per l’ANC, es pregunten 

“I l’endemà com ho farem? Com ho gestionem?”

I jo dic, qui doni respostes efectives a aquests dos interrogants serà qui desbrossarà el camí.

Creure en la viabilitat de guanyar la Independència pel camí unilateral i a curt termini és el plus que distingeix els veritables independentistes dels que de fet no actuen ni valen com a tals.  Qui doni respostes efectives a aquests dos interrogants serà qui desbrossarà el camí”

Com expressa el President Quim Torra, en un article d’opinió publicat a Vilaweb “Hem de fer la República Catalana sense excuses i sense pors”  “ara que, després de saber la sentència, coneixerem de manera més clara que mai les limitacions democràtiques del Regne d’Espanya” “no podem continuar pensant que cal gestionar aquesta autonomia permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya” “una autonomia vigilada i miserable” a la que se li tomben les lleis, se li prohibeixen els Presidents, se li prohibeix al Parlament parlar d’això o d’allò, que se li trepitgen sistemàticament els drets personals i col·lectius, se li empresonen els dirigents socials i polítics, se li prohibeix exercir el dret a l’Autodeterminació, s’empresona amb acusacions falses, de violència, de rebelió, de terrorisme, es maltracta i tortura els patriotes dècada rere dècada, es menteix i falseja en els Judicis, s’aplica el Dret Penal de l’enemic, s’impedeixen i coarten infraestructures bàsiques, se li roben els impostos, se li neguen les partides de diners ja estipulades, se l’ataca sistemàticament des de tots els nivells i fronts, a l’interior i l’exterior, i un llarg etcètera que mai s’acaba … fins al punt álgid que vam viure el propassat 23 de setembre de trista memòria en el que les forces invasores espanyoles enviades o establertes permanentment a Catalunya van encanonar a les 6 del matí a un pare i el seu fill de 10 anys mantenit-los ambdós estirats a terra en calçotets! … aquesta és la miserable “autonomia permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya: “Muts i a la gàbia, “catalans”, que aquí “mandamos nosotros”.

Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC.

Article d’opinió del President Torra:
https://www.vilaweb.cat/noticies/aprofitar-loportunitat-per-no-malbaratar-el-somni/

—————

Escrit inspirat pel que segueix, extret de Vilaweb

‘[El diàleg amb l’estat espanyol] és autoconsum. No ens enganyem. (però sí, enganyem-los a ells, als catalans, nosaltres una dècada o una altra ja ho anirem intentant, potser amb una carambola?) És per a la nostra gent. Que vegin una via. (i us votin, res més!)

(“Sistema Mas, a fora, a l’estranger amb periodistes i magnataris un discurs i als catalans tractar-los d’imbècils”) (que us voti a tots la vostra mare!)

I per altra banda, hi ha l’Elisenda Paluzie que diu que si tenim el 51%, declarem la independència.

I l’endemà com ho farem? Com ho gestionem? Espero que algú ens il·lumini. Una via no nega l’altra. L’estat, quan es vegi derrotat, oferirà diàleg. I t’hi hauràs d’afegir. Però potser al diàleg hi hauràs arribat per la via unilateral’.

Els polítics que hissen la bandera del diàleg són útils amb una condició: que no se la creguin.

I la via unilateral, desobediència civil i lluita no violenta només són útils amb la condició contrària: te l’has de creure.

És la doble via. Passa que una cosa és onejar la bandera del diàleg, i l’altra és creure-se-la. De la mateixa manera que una cosa és onejar la bandera de la desobediència civil i l’altra és fer-la.

Andreu Barnils

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-doble-via/?utm_source=push