BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Hem perdut la batalla de l’Estatut.

Ara ja estem en el «salvi’s qui pugui». Cada dia que obres el diari apareixen més retallades. Les rebaixes s’han desbocat. Un cop assegurada la rebaixa del Concert Solidari i de la Nació expressada sense subterfugis tot el pitjor és possible. PSC-PSOE i PP porten de nou el timó del nostre fracàs col·lectiu. La manca de fe i amor incombustible al nostre país, sobretot de Ciu i d’ERC, ens enfonsen una vegada més, de tantes en la història, en el fang hispànic.

L’altre dia vaig trobar en Josep Carreras, amic i veí de tota la vida, lluitador fins després de les primers anys d’ajuntaments democràtics, i em va comentar que cinc grans batalles de la història universal en van canviar el curs de manera ben concreta. Per Catalunya, també les batalles perdudes han conformat la nostra història i aquestes batalles perdudes no són gens neutres.

La darrera, la estem enllestint ara, l’estem perdent ara. Tothom, de les dues columnes polítiques més significatives i genuïnament catalanes del Parlament ja s’emporta els mobles cap a casa. La dispersió és total. Tothom, a banda i banda de cada una d’aquestes dues columnes, desitja que això s’acabi, sigui com sigui i quan abans millor.

Les causes de la desfeta …?

Primera, error de planteig. Probablement ni ERC sabia que anava a fer, amb qui s’anava a enfrontar ni amb qui s’aliava.

Segon, Ciu no ha tingut la idea ni les ganes d’aprofitar quelcom que podia ser positiu pel nostre país. Així ha anat fent el joc de «realpolitic» provinciana entre escenificacions de compromís en favor del país i de tarannà en positiu fins que cruament han prevalgut els seus interessos estratègics, econòmics de certa classe social i de partit. I sense veure ni voler veure més enllà del nas s’han oblidat del moment nacional oportú.

Tercera, ambdós partits han estat mancats de sentit d’estat o de voluntat de Poble lliure; han actuat com tristos i pobres apèndixs de l’Estat Espanyol. Sembla estrany que tot un motor d’Europa econòmic i cultural, Catalunya, tingui políticament partits com motors de joguina i xarrapeta amb piles gastades i trampejades en la seva càrrega que els subministra l’Estat Espanyol.

——————————————–

S’acaba la partida.

Què podem fer? Els generals Mas i Carod ja s’han rendit i han acceptat les deixalles del general Zapatero!

És aquesta la seva estratègia i la seva força moral?.

El seu nombre de diputats és bastant significatiu -ja els voldríem la gent de Catalunya Acció-, encara que ells s’escuden en que són pocs, que en tenen pocs, que pateixen soledat, que el Poble i els mateixos militants no els acomboien.

L’Estatut ha estat trossejat. Ara volen que el Poble l’accepti en Referendum.

Què hem de fer? Qui guiarà el nostre Poble en semblant darrera contesa d’aquesta batalla?

Ningú espera un Moisés, i no és estrany perquè de Moisés no n’hi han hagut gaires. Ningú espera un David perquè en David va sortir a enfrontar-se amb en Goliat quan ja ningú l’esperava.

Qui confiarà en un Josep perquè administri la tasca de refer el Poble durant els set anys de «vaques grasses» que poser encara ens queden?

Ara haurem d’afrontar la contesa final d’aquesta batalla perduda, però com? Perquè la divisió és total i enfrontada, els criteris dispersos i oposats, i el lideratge que ens caldria totalment absent.

El temps va en contra nostra. No sabem com fer-ho. Estem vençuts i acorralats.

——————————————————————

Brams i crits versus legitimitat

Com va dir Aniceto Alcalà Zamora des del seu exili a Mèxic «Si Macià hubiera aguantado Madrid no hubiera podido evitar-lo»

Macià va cedir, sembla per evitar un bany de sang. Devia calcular malament la seva legitimitat i la geoestratègia del moment històric, per no fer el que devia segons Alcalá-Zamora; tot i així el bany de sang no va tardar a arribar i segurament amb més cruesa: Un milió de morts i la millor de la nostra gent social i política desplaçats a l’exili.

En cap moment els polítics actuals catalans han donat mostres de ser conscients de la força que realment tenen. Força de legitimitat! perquè naturalment nosaltres els catalans no tenim, avui dia, cap força militar significativa.

Només havien d’haver fet pinya sobre l’Estatut consensuat el 30 de setembre de 2006, i sols havien de plantar-se l’endemà o la setmana següent quan el PSC i ICV van donar signes d’incongruències i de divergència sobre el que en Maragall i en Mas acabaven de signar.

Ara, a Catalunya -amb els pantalons als tornells-, només se senten els crits i brams del PP que sap que com més cridi més rebaixes assolirà. Fins i tot el Guerra fa mala cara, no sé si és perquè no pot acabar bé la feina o per si la ha cabada abans d’hora.

I en Mas i en Carod callen i consenteixen. La defensa del nostre país, l’amor i la preocupació per Catalunya, dels caps d’aquests partits catalans d’avui dia, estan com un full de diari, xafat, estripat, embrutit i reblegat, tirat sobre d’una vorera d’una mica més enllà de la Plaça de Sant Jaume, de la capital d’aquesta trista, depauperada, enganyada i traïda pàtria nostra, sotmesa sota un règim colonial on ja no s’és traïdor per prudència sinó per niciesa i engany.

Salvador Molins, Cap del BIC i Conseller de Catalunya Acció (4-3-06) Berga (PPCC)