BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

La joventut que no vol en Jordi Pujol  (22/març/2006)

Possiblement una de les més greus mancançes d’aquests darrers anys de restauració borbònica ha estat que, a Catalunya, no ha existit un discurs polític de futur. Tot el que fa referència al nostre esdevenidor col·lectiu comença i acaba amb els quatre anys d’una legislatura pertinents. Més enllà sembla que no existeixi res. I ara, per desgràcia, la generació dels quaranta, la d’aquells que tenim la màxima responsabilitat sobre el país perquè és la nostra hora, hem d’acudir als anys dels nostres avis per inspirar la nostra acció política. Sí, hem d’anar a beure de les fonts d’en Macià, d’en Carrasco i Formiguera o d’en Serra i Moret. Per què? Doncs simplement perquè la generació dels Pujol, dels Roca o dels Maragall no ens han trapassat cap mena d’ideal. Ens han deixat com a únic llegat la pura especulació electoral i política. Quina trista herència hem rebut! Tanmateix, ara fa pocs dies, possiblement conscient de la seva nul·la capacitat per esdevenir model per a cap de les noves generacions de catalans, l’expresident Jordi Pujol escrivia un article al diari Avui adreçat a nosaltres. I dic nosaltres atès que ell considera que la gent de quaranta anys encara som "joventut" (es veu que aquí, per fer-te adult, has d’entrar en un geriàtric!). És clar, aquesta és la manera de perpetuar les mateixes cares durant anys i panys amb l’excusa que els que venim al darrera no "tenim experiència". Però al marge d’aquest intent per fer "eterna" la nostra adolescència, el més important de l’esmentat escrit expresidencial és veure com l’autor vol, sigui com sigui, perpetuar el fracàs de la seva política. Així, s’encaparra en tot moment en voler mantenir per a nosaltres els mateixos límits que ell va tenir… o que es va autoimposar. Mai ens diu que anem més enllà, ni mai tampoc fa cap autocrítica de la seva gestió. Quina diferencia amb aquell que fou un dels principals diputats catalans de la II República, en Jaume Serra i Húnter, i que quan l’any 1942 es dirigia cap a l’exili li havia de reconèixer al dirigent d’Estat Català Josep M. Murià el següent: "Jo no he estat mai separatista i ara és massa tard per a canviar; però reconec que vosaltres sou els únics que teniu raó. Endavant nois!". Ara bé, l’afany d’en Jordi Pujol per tal que l’acció política dels que el seguim en el temps no posi de manifest el seu fracàs arriba al paroxisme. Així ens recomana que ens enmirallem en països com Suïssa, Finlàndia i el Japó. Molt bé! Si no fos que vol passar per alt un fet que a ningú, per molt "jove" que sigui, se li escapa: totes aquestes nacions són Estats independents i no una trista colònia com nosaltres. Es pensa que ens mamem el dit? Potser els nostres pares van deixar-lo que els donés garses per perdius perquè van viure la tragèdia del franquisme. Però amb nosaltres, expresident, això ja no val. La nostra fita col·lectiva, veient com va Catalunya i el món, es situa més lluny de la pansida condició de "comunidad autónoma". Nosaltres volem trencar amb Espanya per no haver de deixar als nostres fills les mateixes penúries que la seva generació política ens ha deixat com a patrimoni. El patriotisme que volem que heretin els nostres descendents no els ha de servir, com a nosaltres de moment ens serveix, només per sobreviure com a poble. Serà un patriotisme acompanyat d’un Estat; al qual tindran l’obligació de fer modern, operatiu i respectat. I segur que ho faran. Senzillament perquè la seva lluita anirà guiada per l’exemple dels seus pares. Recordi sempre, expresident, que enlloc està escrit que allà on alguns no han arribat no puguin arribar-hi uns altres.

Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció.