Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Xavier Mir, jo també vull un estat propi.
A la xarxa de blocs sobiranistes ja som 428.
Aviat farà un any. Això no vol ser una celebració; sinó una felicitació prèvia; i un record:
Com és que ets independentista? Em preguntaren fa uns dies.
La meva resposta; em porta a observacions, aberracions, algun intent de saber-ne detalls, aires ofegats, consciència d’una demonització política que no sabia com afrontar, repressió, eufemismes insuportables, negacions, dificultats fins i tot per a pensar-hi, etc; i, aviat farà un any, al descobriment de la Crida a la xarxa sobiranista que envià en Xavier Mir.
Després puc dir que sóc independentista, a banda de defensar sense cap dubte la opció de defensa d’una sobirania amb cara i ulls; bàsicament perquè, sigui reclamació (que n’hi ha de raons!), sigui projecte; considero la independència política com a condició sense la qual no es pot donar una convivència democràtica.
En un sentit exigent de ‘democràcia’. Que penso ja seria hora que abandonéssim les concessions i concessionàries de la democràcia dels vots suficients. Jo començaria per denunciar i acabar amb les demonitzacions del projecte independentista; i per la denúncia i resposta clara al esquema regnant de perdonar la vida per a després condemnar.
(…)
La meva pregunta directe aquí és la següent: què entra en joc en el
tema de la informació i la comunicació d’audiència, així en bloc i de
manera general, en el tema de les informacions que hi tenen a veure amb
la sobirania, i la independència? Quines pressions o interessos juguen
aquí algun paper?
I, si torno a la primera pregunta, trobo alguna pista.
Per què ets independentista?
La
meva resposta: per respecte fonamental a la sobirania; i perquè la
independència la considero condició sense la qual no és possible tirar
endavant.
La meva segona resposta -a afegir- és que ja n’hi ha
ben bé prou d’aquest engany de dir-se demòcrates, i alhora negar,
reprimir, silenciar, matar, ofegar, etc., determinades voluntats
polítiques.
La meva tercera resposta -també a sumar- és que les
opcions polítiques que es presenten són simples disfresses d’un
centralisme prepotent que només accepta una Catalunya sense veu;
exiliada; morta.
Puc afegir molts detalls dels observats en
els darrers anys; i si no fem traïció als qui abans de nosaltres varen
haver lluitat per les llibertats i drets civils; per a la nació
catalana; per als Països Catalans; cal afegir el compromís de no
vèncer-nos a una por que ara només hauria de ser record. Trist record; però no actualitat.
……………………………………..
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot i que faig vacances de bloc, no estic pas del tot desconnectat. Gràcies pel teu comentari al meu bloc, on em desitges bones vacances (cosa que també et desitjo a tu) i per aquest apunt. Cal dir un cop més, però, que la Crida hauria quedat en pura anècdota sense la resposta entusiasta de persones com tu. Val la pena recordar com funcionen els èxits col·lectius i què som capaços de fer quan anem tots junts.
Gràcies a tu, doncs, i al teu entuiasme des d’Amer.
Una abraçada.