Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Qui és que no vol la independència? Respostes de donar peixet.
Aquests dies tenim notícia del paper que està jugant La Falange a Arenys de Munt pel fet que a aquesta població han convocat un referèndum per la independència.
Ho he anotat un parell de vegades: com a notícia que cal atendre: Deixem d’arrossegar i d’arrossegar-nos, au!, i com a exemple dels problemes que tenim amb les amenaces Qui és que no vol la independència? Problemes amb les amenaces.
El que ara vull assenyalar és on ens posem en el cas que li donem determinades respostes. Penso és un greu i urgent problema a solucionar les cagades i cagarades que fem per aquí.
No val qualssevol resposta, cal afinar i acabar amb la situació. No sé si és que calgui abans que ens convencem que tenim capacitats, o de que no ens hem de creure els destins divins que canten els fatxes i els totalitaris. Per algun lloc hem de començar, però, i deixar-nos, a sobre, de donar-los peixet.
Davant fets com aquests, situació, antecedents, coneixements, actualitat, etc., tenim un problema si la resposta que donem diu coses com ara:
Que aquests frikis nacionalistes espanyols amenacin indica que anem molt i molt bé.
Però encara en queden?
Són respostes preocupants en el sentit que duen fàcilment a dir, bé, passat l’assumpte, i a una altra cosa! Encara que sigui comprensible en algun punt per cosa de la psicologia humana i l’impacte que ens pot provocar certs horrors, veig aquestes respostes bàsicament com a engany intel·lectual i perceptiu. I diria que també preceptiu, perquè ens posa en situació de mal discerniment i nul·la capacitat d’acció afinada de resposta, ja que no podem ni observar, ni planejar, ni pensar-hi bé.
En el primer exemple, perquè si agafem com a contrast que els nacionalistes espanyols ens amenacin, on ens situem? Ens situem en la necessitat que, en cada pas cap a la independència, ens aniquilin una mica, es suposa, fins arribar al total. Com a conseqüència de la por al genocidi ens trobem amb dificultats fins i tot per a pensar-hi i parlar-hi, per exemple. Aquests és el seu projecte polític, i no els hi ho hem d’acceptar com a propi.
En el segon exemple, la pregunta per si és o no real la presència, poder, influència, accions directes, pressió indirecta, etc., d’aquestes maneres de fer també és fumuda. Perquè ens posem com per sobre de la realitat, com si negant fets i evidència, com si amagant els horrors aquests desapareguessin. També perquè ens podem perdre i ja no saber ni què és el que passa, què diem que ben bé no passa (uiii!), què és una peli de moda o d’imposició, …, ens fem uns negats consumidors de paquets d’oferta.
Un desastre d’experiència tot plegat. I amb conseqüències que toquen aspectes fonamentals, com ho són en un límit les necessitats de fer resposta efectiva. Com ho són en un altre límit el coneixement i afectació del què passa. Cal resposta efectiva, clara, i que no sigui calmaconsciències. Perquè d’això estem força aviciats, i, a més de provocar estupidesa política, serveixen a una inèrcia que tira, i tira, i tira…..
Qui és que no vol la independència? Recull de 23 de juliol de 2009.
………………………………
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139048
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/140536
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140563
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!