Indústries i caminars.

Considero un error (i greu) la relació que algú ha fet entre finançament i independència en el sentit de que sembla que el moviment independentista queda tocat malament si es feia un acord de finançament.

No tinc clar com funciona això dels processos més enllà del que he pogut observar, però penso que és bo que
comenci el final d’aquest lamentable de la reforma de l’estatut.
Ja està prou vist el que calia, on estem i el què cal, i és evidència que els sorolls i cansament no ens beneficien gaire.

Es pot mirar de moltes maneres però proposo que ens ho mirem des d’un
interès simplement independentista, que atenguem a com es situa i
afecta aquest tema al moviment i projecte per un estat propi.

Des de l’espanyolisme tenim un parell de versions de la jugada que s’han de respondre: la del president espanyol que diu que ara tot és una meravella i que som molt feliços d’haver descobert el Verdadero Estado de las Autonomias, i la del PP que a diferents bandes ens vol tornar a fer de papà als catalans i alhora ens diu que som uns monstres.
Des del treball per la independència el que penso ens interessa remarcar d’aquest final del procés són un parell de detalls: el llistat de falsedats que un i altre protagonista espanyol ha d’aguantar per dir el què ara diuen, i un llistat de les evidències, fets, història, i llautons que s’han vist al llarg, profund i ample. Amb això crec que queden contestats, i alhora tenim bons elements per l’anàlisi i plans. Això d’entrada, i de sortida deixar clar que han canviat els dominis de la informació i utilitzar bé el que aquest poder ens posa a l’abast.

També ens interessaria atendre els pressupòsits gens clars d’algunes crítiques que ha rebut l’acord. En alguns casos es veu que són crítiques indiferents, que no es fan a com ha anat, que s’haguessin fet en qualssevol cas i fos quin fos el resultat. Desgast, en diem, que penso no ens hauríem de permetre, i menys encara aplaudir.
En el fons d’altres valoracions negatives de l’acord (suposo que hem de dir en el fons, tot i que jo ho vegi molt superficial) el que es demana és un tancament de caixes o alguna cosa així,
però no es diu clar. Per què? Suposso que perquè encara funcionen algunes ambigüitats i perquè no veiem cap a on s’hauria d’enviar aquesta exigència d’acció. Des d’algun front se li fa exigència a ERC com si tingués
tot el poder, quan a qui correspondria rebre una responsabilitat semblant és al
president de la Generalitat, o al govern, o a la societat en conjunt via Parlament i líders socials, per exemple. En
tot cas a qui tingui el poder i capacitat d’organitzar i fer la desobediència que aquesta acció comportaria.

Pot ser és que no sabem com articular una acció així. No ho sé, d’entrada diria que és cosa de foscors, en la mateixa línia en la
que hi ha qui es mira el problema sense voler acceptar la primera conseqüència clara: el que hem de fer és anar per la independència ara, ja no valen projectes d’encaix, pedagogia o humilitat mal entesa.

Aturar la
possibilitat de l’espoli amb un tancament de caixes estaria legitimat, i diria que seria una decisió prou acceptada ja no pel què passa ara, sinó des del moment
en que les xifres reals del finançament (espoli, incompliments,
percentatges molt alts de plans d’obres no realitzades, etc.) han estat
prou públiques com per que no es puguin vendre com al·lucinacions de
quatre el que sigui o altres desqualificacions a l’ús. Però és evident que la manca d’unitat en la tasca, uns predominis d’intoxicació en la informació, i les guerres de protagonisme d’alguns partits i grups polítics faria difícil que es materialitzés el recolzament popular. Suposso que és per això que no es planteja en ferm, i no per manca de via o bones raons, i fins i tot responsabilitat sabuda.

Ens hauríem de preguntar sobre quina reacció social i política podem preveure si fos el president de la Generalitat, o el govern, o el Parlament (i amb bones raons i justificació a diferents bandes) que organitzessin la objecció fiscal. També ens podem preguntar si a la societat tenim alguna forma d’organitzar aquesta acció, i quines reaccions preveiem en aquest cas.
El que resulta estúpid és que un o altre partit, o uns o altres seguidors de partits o grups polítics, o uns i altres crítics o pseudocrítics de determinats partits o grups polítics, facin creure al personal que una acció política com aquesta es pot plantejar com a simple consigna o reclamació ideal de no sé el què, ai, sí, de màgies estranyes.

(Ep! i no és que em carregui la màgia ni la trobi estranya. Simplement apel·lo a la necessitat de no oblidar les conseqüències polítiques de les demandes, vots i exigències viscerals de màgia que són supòsit d’algunes valoracions, anàlisis, o crítiques.)

……………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139398
http://blocs.mesvilaweb.cat/3ccp
http://www.tancamentdecaixes.org/index.php?opcionMenu=singleNew&noticia=1
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140219

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!