Indústries i caminars.

Remenant per La Tafanera una notícia m’ha dut a una altra i he trobat un apunt que recomano:

Arzallus parla de nou.

Ens duu a un programa de ràdio (catradio.cat, Problemes domèstics. Entreteniment / Lleure | 07-05-2009) on del minut 4:31 i fins al minut 16:30 podem escoltar unes declaracions de Xabier Arzallus. Allà us adreço perquè Arzallus és polític seriós que parla clar i honestament, i perquè ens mostra una sèrie de problemes que crec cal observar.

Penso
que hem de prendre com una prioritat acabar amb algunes inèrcies en la
informació política. Inèrcies que van de la poca serietat a la indecència passant
per tota una sèrie de problemes que també caldria apuntar, i amb alguns amanits amb salsa (sigui rosa, verda o groga). A banda dels problemes que ja he comentat sovint sobre la llei de partits,
fabricació i aplicació, vull assenyalar-ne un parell dels que es fan visibles a la entrevista.

  – Inèrcia de simplismes i ximplismes en la informació i en la comprensió de la realitat política.

Ja sé que la entrevista a Arzallus la trobem a un programa que diu “entreteniment/lleure”, però crec que això no fa problema pel què assenyalo. Primer perquè la situació i pràctica de la informació política ens en dona molts d’exemples d’espais certificats com a informatius de rigor sobre política en que succeeix el mateix. Segon perquè ja va bé d’ampliar la noció que usem d’informació política. Tercer perquè crec que simplismes i ximplismes són sobrers igualment.

Diria que és aquesta inèrcia la que du a l’entrevistador a trobar tant estrany que algú estigui en contra de la llei de partits espanyola. El que no seria acceptable és que no sàpiga de què va ni quines coses han passat per aquí, de manera que l’escàndol que mostra fa pensar malament.
En aquest mateix sentit no veig clar si és un lapsus o és desconeixement l’afirmació del periodista (cap al minut 7) en que dóna per fet, ben equivocat, que el PNB no s’havia oposat a la llei de partits.

Trobo preocupant pel que fa a la qualitat de la informació que a aquestes alçades un periodista mostri alarma per les declaracions d’Arzallus i alhora trobi tant normal i “segur” el muntatge de l’aparell judicial i polític espanyol. I també considero greu el que em sembla una manera inconscient d’assumir una sèrie de doctrines (com ara algunes del jutge Garzon), doctrines que des del poder van contra la intel·ligència, persones, idees, pobles i drets.
És una qüestió de garanties democràtiques i civils, d’alguns compromisos bàsics amb la decència política que penso són exigibles a qui informa, a qualsevol que informa o fa debat públic d’aquests temes, com ho hauria de ser també d’exigible a qualsevol que sigui representant polític o que té incidència pública en la política.

  – El segon problema que volia apuntar és el de la fal·làcia de la condemnació de la violència.

Sobre aquest punt llegia aquesta setmana:

“(…) No condemnar i ser amic, no són delictes en cap país democràtic normal. (…)”

Ho planteja també curt i clar Xabier Arzallus al voltant del minut 7:33, on veiem també el lloc que ocupa en les paraules i reaccions del periodista aquesta fal·àcia de tants d’èxits lamentables.

  – “Hombre! Vivir en convivencia, no?!!” (diu el periodista)

Respon molt bé Arzallus:

  – “Vivir en convivència és no practicar la violència, però no condenar la violencia es una cosa muy dierente.”

Estaria bé fer una panoràmica de quines han estat les postures dels diferents mitjans d’informació, partits i líders socials pel que fa a aquella llei i a aquestes inèrcies. Directament crec que queden desqualificats els grups que la varen recolzar i els que no s’hi oposaren. Desqualificats fins que facin mostra pública de canvi de postura, compromisos, servituds, i abandó controlable d’aquesta mena de trampes.

En quina situació, si és que se’n contempla la possibilitat teòrica, es podria donar amb dret i alguna justificació que un govern sigui format per sentència judicial? Pot ser a
partir d’aquesta pregunta ens puguem fer conscients d’alguns altres elements a enfrontar.

I cal enfrontar aquesta manera de fer. Diria que l’alternativa a l’abast és que els hi acceptem als nacionalistes espanyols la seva demanda de que a més de patir l’atac i l’amenaça que fan a la decència política, els diguem, i ben “entusiasmados”, que ens sembla de nassos, i bo.

………………………………….
http://latafanera.cat/historia/no-son-invencibles-nou-millenni-paralitzat
http://picam.info/picaocou/arzallus-parla-de-nou/
http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=336755
http://www.terricabras-filosofia.cat/docs/Euskadi,%20Patxi%20L%C3%B3pez%20i%20ETA.pdf

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!