Indústries i caminars.

M’ha semblat entendre que Rodriguez Zapatero (o el PSOE) (o el govern central actual) ens volen vendre l’acompliment d’una llei aprovada a la Moncloa (l’estatut de la Moncloa, que -per altra banda- jo considero il·legítim per les maneres en que es va tramitar i la manca de respecte a les nostres institucions) com a promesa per a un suposat debat d’investidura futur.

Això, després d’haver aconseguit enganyar prou gent amb la promesa -entre d’altres- incomplerta d’acompliment (encara que soni estrany, em sembla que ha anat així) de deutes pendents com a "millores a l’estatut del 79"; misèria.

Bé; intentant no engegar aquests suggeriments a fer punyetes -perquè no porten enlloc-, li donaré una mica d’atenció. Bàsicament perquè no he estat al cas de més notícies; i perquè em semblaria oportú que li féssim des de Catalunya un suggeriment de resposta.

(segueix)

Fa un temps viu clarament que un dels problemes que podia tenir el
president actual a Espanya per a negar-nos la independència a força de
lleis, estupidesa, manca de compromisos democràtics, mentides,
seguidisme del PP i les seves metafísiques polítiques, etc., a més del
caràcter poc democràtic del seu partit i del PP; així com les
precàries educació i vida democràtica en que estem instal·lats; era la
necessitat dels nostres vots a les eleccions generals al govern
central.

Aleshores
suggerí que podíem arribar a un acord temporal (curt; que no ha de
costar gaire plantar cara a les velles glòries), a condició que fes
feina per a millorar la situació al país que governa, de manera que no
necessiti d’aquestes estratègies per a mantenir una mica de decència
política a les cambres i òrgans de poder de l’Estado; així com fer una
millora de debò de les exigències d’accés a un govern i a decisions
polítiques d’una democràcia seriosa (deia que volia millorar la
democràcia).

Però de cap manera -i segueixo igual- considerava
acceptable ni la continuació de l’estat actual, ni l’apel·lació a les
bestieses dels governs PP com a mètode forçós d’acabar d’acabar (també
sona fatal, però mirem com ha anat) amb Catalunya. Que és el que van
fent uns i altres a diferents fronts.

Passa el temps, i
continuem en un estat que no ha estat capaç de fer justícia amb les
legalitats muntades en el franquisme; que demana moratòria per a
aplicar normes contra la tortura que va signar fa uns anys; amb un
president central que no ha estat capaç d’adonar-se del joc pervers que
tenen muntat al país que governa en la manipulació i desinformació
ciutadana; que juga a aliances "de civilitzacions" amb Toni Blair a
preu zero; que no sap ni retornar de manera elegant uns documents,
drets, i llibertats robades; i que diu coses tant estranyes com que no
"se ha de pagar precio político por la paz".

Aquesta no la
entenc la miri per on la miri. I mireu que li dono voltes des que el PP
començà a cantar-la. Al màxim que arribo és a veure que la confusió
dels negocis de guerra amb la política internacional; la confusió entre
política i negocis i negociats; de la ma de creure que tot té un preu
(menys la pau suposo), fa que li trobin sentit, i que aquesta frase
hagi esdevingut un míssil pepero d’èxit contra la democràcia i la pau.

Però
la cosa és més senzilla, si volen començar a solucionar-la. El problema
que tenen primer és que no volen acceptar alguns dels compromisos
bàsics d’una democràcia, i alhora volen dir-se demòcrates.
Crec que
haurien de decidir-se per una cosa o l’altra. Així els ciutadans segur
que, o plantaríem cara, o seríem súbdits declarats (espero que no); i
els polítics antidemòcrates ja no necessitaren tants mitjans al seu
servei per a fabricar súbdits del vot suficient, ni fer por, ni
utilitzar tantes energies a enganyar el personal; ni fer males còpies
dels suggeriments perversos d’entusiasme de fa un any:

–

Zapatero, el PSC i
l?entusiasme

"(…) Si ha tret [Zapatero] aquesta conclusió de les seves curtes experiències amb els
pocs catalans que coneix, ho lamento per ell, però s?equivoca. Perquè
la sobirania rau efectivament en nosaltres. Nosaltres no ens hem
d?acostar enlloc ni hem de canviar els nostres sentiments. Ell, en
canvi, ens hauria de contestar una pregunta clau: consisteix en això la
seva ?Espanya plural??"

Jo, aleshores, em preguntí:

– Que li garantiria?

"(…) Aquest entusiasme-adhesió-docilitat-submissió a Zapatero li garantiria més soroll, confusions, i el que faci falta.(…)"

I, entre altres respostes, comentava:

– Inacceptable el suggeriment.

"(…) Crec que si sabessin com convèncer-nos del tot amb la seva unitat
salvadora ens deixarien fins i tot fer un referèndum
d?autodeterminació. Això és una manera de dir que no hi confio en el
mínim, que haig de mirar de no donar confiança a aquests governs
centrals. Crec que per justificar aquesta postura en tinc prou a una
petita ullada als usos i abusos de la informació i els mitjans de
comunicació; i a les maneres en que alguns governs o grups de poder
generen i mouen el que en diem ?masses?. El suggeriment que no li
accepto a Zapatero; ni aleshores ni ara, és el de l?entusiasme. Primer
perquè l?entusiasme no es demana; s?observa o es té. Segon per les
raons que li vaig donar en el seu moment. I tercer perquè entenc que
hem d?aturar a aquests polítics que volen decidir sobre si veiem o
al·lucinem. Sobre la nació li diria a Zapatero que aquest no es un seu
problema; es tracta d’una nostra decisió."

Només
afegiria que com a ciutadana els polítics seriosos mereixen tot el meu
respecte. Així com el mereixen els periodistes seriosos i els mitjans
que no s’han cregut que són semidéus al servei de qui pagui. Tot el meu
respecte també per als periodistes i mitjans de comunicació que fan el
que els toca: informar quan diuen que informen, entretenir quan fan
entreteniment, divulgar, divertir, etc.

………………………………………………………

Zapatero, el PSC i
l?entusiasme

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp?ID=12775

Que li garantiria.

Inacceptable el suggeriment.

Contraris.

Aquí hi ha de tot.

Impressionadors.

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_coment

aris.asp?ID=12775&PageCounter=0#coment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!