Indústries i caminars.

Que potser el senyor Pedro J. Ramírez ja no gossa insultar directament des de les seves tribunes?
Haig d’avisar que no estic al dia del què escriu, ni havia llegit fins avui res seu (i haig de dir que agraeixo als qui recullen el què diu per influència, pesantor, i altres lamentables conseqüències que veiem de les seves idees), però em sembla que no m’he perdut res ni per estil, ni per continguts, ni per informació que pugui proporcionar.
Més enllà del que d’informació sobre els problemes d’identitat de l’espanyolisme pugui fe palès amb les seves maneres de carregar contra català, Catalunya, catalans, i suposo altres coses que ara no venen al cas.

O també podria considerar-lo una bona il·lustració sobre l’art de la pretensió d’insultar i la vergonya aliena que l’acompanya. També m’ha portat a pensar en el potencial lector d’aquesta forma d’escriptura, i he arribat a la conclusió que es tracta de càpsules d’alimentació de fatxenderia i no gaire cosa més.

Per altra banda crec que els problemes d’identitat de l’espanyolisme no demanen ni de tanta elaboració, ni tan d’ornaments, ni tan desgast, i, sobretot, no demanen que atenguem als insults per a conèixer-los. És suficient tenir present que qui per a veure’s necessiti d’aixafar algú altre, té greus problemes "identitaris" que en diuen per allà.
O, com encertadament assenyala Jordi Cabré: "¿de debò creuen que persones intel·ligents com
vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia?".

Vull recomanar un article que llegeixo a l’Avui

que m’ha portat a llegir aquesta carta al director de no he sabut veure quin diari.

El basilisc d’Espanya

Jordi Cabré / Escriptor jordicabre@elsingulardigitalelsingulardigital.cat

"(…) L’ obsessió que turmenta el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, l’ha dut a publicar una extensíssima carta del director titulada Quevedo y el basilisco o Cataluña ante el espejo. (…)

(…)

QUE ELS SENYORS QUEVEDO I RAMÍREZ facin la mateixa teràpia que
nosaltres: si volen explicar-se les raons, busquin-les al mirall.
Mirin-se per un moment: ¿de debò creuen que persones intel·ligents com
vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia?
Si no hi ha realitat nacional catalana, per quin fantasma mal dormen
des de fa tants segles? O, dit d’una altra manera: si la nació
espanyola és una i gran i indivisible, per què dimonis hauria de fer
falta blindar aquesta "realitat" amb constitucions i forces armades?
Potser l’explicació a tant de "problema catalán" també la poden
trobar vostès mateixos, i Espanya en general, mirant-se al mirall de
les pròpies debilitats. Si és que no han de morir en l’intent, cosa que
un fanàtic com jo no els desitja.

QUEVEDO ENCARA SUBRATLLAVA QUE NO HI HAVIA cap fur que digués "Los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, hasta cuando quisieren, como quisieren".
Alguna cosa sí que ha canviat, afortunadament, en 400 anys: i és que
ara sí que podem votar ser allò que vulguem ser. Potser aviat deixarem
d’escollir ser una simple caricatura."

Si la voleu llegir (), jo deixo la feina que em portaria cercar-li alguna altra utilitat que la corroboració que, com dic al principi, els problemes identitaris de que necessiti negar i massacrar a un altre necessiten una resposta política i ciutadana; i que no cal entrar en discussió d’idees, més enllà d’atendre a les influències, perquè no presenta raons ni observacions acceptables. Així ho veig, al costat del penòs (no de tristor, eh!) d’aquesta mena d’escriptures.
…………………………………………

http://paper.avui.cat/article/dialeg/93196/basilisc/despanya.html

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!