Ramon Alcoberro ens ho explica ben clar l’altre dia:
"(…) Cada vegada que sento a parlar del poder judicial tinc un problema: en una democràcia el poder judicial no existeix. Etimològicament ?democràcia? vol dir poder (cratos) del poble (demos) -i aquest (cadascú val per un i només per un)
és l?únic principi organitzatiu de la convivència que reconeixem els
demòcrates. En democràcia cap poder no elegit no es pot admetre com
a legítim ni de broma. (…)"
Ni en broma.
Per altra banda, i molt relacionat amb aquests "poders judicials" que suportem, ja fa uns dies que donava voltes al què em semblà una bona recomanació del mateix Ramon Alcoberro sobre la noció de justícia. Millor exigir imparcialitat.
Recomano llegiu: Justícia? no gràcies
Entre altres detalls, fa referència a la condemna per delicte d’opinió a De Juana.
Aquell dia s’agreujava l’escàndol que trobo en aquesta condemna "per opinió" en diuen. Greu escàndol alhora en tota la escenificació de passadissos polítics que varen fer per fabricar-se-la; i situació alarmant en el què anem coneixent sobre el sistema judicial transicional, els acontentaments; declaracions que penso no cal que recordi ara, etc. Li diuen poder; però això ja em dit que no val.
Per altra banda, sobre el paper de l’estat espanyol davant aquests fets, quan aquest dia escoltava a les notícies la frase: "Pero cómo! como és que se le ha podido hacer una entrevista!!!?"; pensava en que els polítics de l’estat central tenen, de debò, molta por a la comunicació (ja ho han expressat en diverses ocasions), i al diàleg. I el què desitjava és que aquesta pregunta provoqués més escàndol.
En tinc prou per aquest desig, d’entrada, pel fet que aquesta pregunta-reclamació-sorpresa pressuposa una incomunicació; perquè pressuposa que acceptem estats d’incomunicació.
Estats que crec serveixen a dues coses inacceptables: una és la de provocar mal, a la persona a qui s’aplica la incomunicació i a les altres que hi estiguin involucrades; l’altre la possibilitat de maltracte, tortures, i "desaparicions" impunes, que permet la incomunicació. Tot això ja ho coneixem.
També pensava que hem de mirar amb més gravetat aquests fets per altres implicacions. Com les que ens plantejà com a un bon recordatori Josep Maria Terricabras l’altre dia:
De Juana Chaos
DIJOUS, 25 DE GENER DEL
2007
"(…) A mi, el que em sembla un autèntic escàndol democràtic és que De Juana
sigui encara a la presó: però no pel fet que estigui malalt, sinó
perquè ja no hi hauria de ser. Després d?haver complert la pena que se
li havia imposat havia de quedar lliure. Els articles que va escriure
eren articles d?opinió i les opinions, en un estat democràtic, sempre
són lliures, encara que no agradin o que molestin algú. Les opinions
només són perseguides i condemnades com a delicte en sistemes no
democràtics. Per tant, si a Espanya es condemnen les opinions d?algú,
vol dir que Espanya té presos polítics. En aquests moments, De Juana és
clarament un d?ells. (…)"
Aquests dies podem trobar tota una sèrie de notícies que desqualifiquen més encara això que alguns en diuen "poder judicial, que respeto, però no hi estic d’acord, però trobo que podria ser que estigui polititzat, etc. i ja sabem que, etc."
Totalment d’acord amb la targeta vermella que llegeixo al mail obert d’avui:
(i tantes coses més)
Per exemple: teniem dilluns notícia d’una recusació ben estranya al Tribunal Constitucional:
I avui sembla que, si el magistrat que han "recusat" (per seguir am el
llenguatge que utilitzen), dimitís (cosa que ha plantejat), la jugada
no li sortirà al PP tal com l’havia planejat. M’ho ha semblat per la
manera en què Zaplana ha relacionat aquesta possibilitat amb "possibles moviments del govern".
Podem llegir una pila de notícies aquests dies que ens mostren problemes a solucionar en la estructura, organització, presentació pública, fons, forma, i el què no coneixem encara, del què anomenem justícia de l’estat de dret d’Espanya. Jo començaria per abandonar la excusa institucional de que pobrets, els ciutadans ens espantarem.
I, entre altres coses, llegia ahir que la presidenta de la comunitat de Madrid, en un acte sobre l’Holocaust, ens anima als ciutadans a: (Aguirre ha animat els ciutadans a) "ser
intransigents amb els que volen que l’exclusió, la calúmnia, l’odi i la
infàmia formin part del paisatge quotidià" i ha confiat que "ningú
s’atreveixi, sense patir les conseqüències, a anomenar assassins o
terroristes les víctimes del terrorisme, els representants dels
ciutadans, les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat o, simplement,
els qui no pensen igual que els fanàtics totalitaris".
Tot i que em sembla que aquest clar exemple de Aguirre sobre l’impressionadurisme és mostra de manca de força, penso que hem de trobar la manera de recolzar els treballs d’organitzacions com ara Juristes per la Democràcia; i tantes persones de la societat civil que hi treballen en la defensa de drets i llibertats ja massa lluitades i guanyades amb dificultads; o als treballs de L’associació catalana per a la defensa dels drets humans, que al 2004 arribava a aquesta conclusió:
L?associació constata amb preocupació que el sistema de garanties
democràtiques ja no es troba en situació de garantir el ple respecte dels drets
dels ciutadans. Des de la tragèdia de l?11 de setembre 2001 els espais de
llibertat s?estan veient reduïts progressivament per un procés legislatiu que
segueix la lògica de la guerra permanent. L?hegemonia de les tendències
polítiques autoritàries i més repressives és un fet present a tota Europa, que
condiciona la nostra realitat social i l?exercici de la nostra professió.
Considerem que ara més que mai és necessari lluitar per consolidar el sistema de
drets i llibertats assolits després de la derrota del feixisme en la Segona
Guerra Mundial, i que ara es veu amenaçat. En aquesta lluita, l?Associació per a
la Defensa dels Drets Humans hi vol tenir un lloc.
Barcelona, novembre 2004
Una mica més a prop en el temps, i també
molt oportú i clar, el govern basc en la declaració institucional de la
setmana passada sobre l’estat del estado; podríem dir per simplificar.
I encara més a prop les referències que recull Oleguer Preses a un article en què conclou:
"(…) Però també resulta, ara, que la fiscalia de l?Audiència Nacional demana
l?arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del
2004 el Tribunal d?Estrasburg condemna l?estat espanyol per ‘no haver
investigat’ les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset
independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant
els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero
indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en
ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i
vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet
igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un
d’aquests reincident), indultats.
I resulta que… Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de
dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor
d’hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t’esgoti la bona fe."
(Pot ser podem dir que la defensa ciutadana comença a funcionar?)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per relligar-ho tot i fer-ne seguiment i remarcar el sentit d’una democràcia. Democràcia? Potser sí, però de segona…Convé aprofundir amb tot el que dius…ni que només fos….
Els xilens estan desmuntant la constitució pinotxetista. Aquí encara anem amb la dels anys foscos del tardo-franquisme. Què és allò de "transición modélica"? els mateixos poders fàctics, els mateixos personatges… la llei de l’embut!!