Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Alfons López Tena a Vic. Canvi de paradigma. Adèu Espanya.
http://www.youtube.com/watch?v=3NQmxOsf1Do
He estat mirant uns vídeos d’una conferència d’Alfons López Tena. El segon vídeo m’ha fet pensar en un problema sobre el que rumiava aquesta nit, el plantejo i després aniré pel tercer.
 |
Conferència d’ALT a Vic (13-XII-2007) titulada "Independència o decadència"…Catalonia Catalunya Vic Osona independentisme nacionalisme Cercle Estudis Sobiranistes
|
From: svnet |
|
Time: 09:27 |
Alfons López Tena a Vic (2)
Alfons López Tena a Vic (i 3)
El problema és una situació greu (i en alguns moments d’extrema gravetat) que de moment només enunciaré a partir d’algunes de les afirmacions d’en López Tena:
(…)
És clar que tenim possibilitats polítiques i econòmiques per a ser independents. Que l’estat no ens pot fer pressió ni política ni econòmica contra la nostra independència. De la mateixa manera que ho és la desastrosa situació en que hem anar tirant i estem, així com és clar que, o tenim un estat propi o acabarem sent una regió de. Independència o decadència, em sembla un bon plantejament.
Donat això i molt més, i en contrast a determinats posicionaments respecte a la independència, com, per exemple:
1) Més i més intoxicacions sobre,
2) Amenaces d’il·legalitzar a,
3) o federals d’oportunitats contra,
haig de pensar que hi ha gent que vol ser tant bona que només vol ser bona, o l’únic que l’inspira és ser bo, i en un sentit de "bo" ben estrany. I que per alguna cosa d’aquesta mena li sap greu; fins i tot li sap molt greu, que l’estat ja no ens pugui fer pressió política o econòmica ("pobreeeet!"). Parlo de catalans als qui sàpigue greu, els faci llàstima o pena; però es pot fer extensiu a qualssevol persona amb consciència política.
Que pot ser voldrien que l’estat torni a tenir el poder de fer-nos pressió política o econòmica? Vet aquí un llautó de tanta "concòrdia".
Penso en el que en diem "síndrome d’estocolm"; ens en parlen observadors prou atents. Però el que assenyalo no ho veig com una qüestió d’estima, o d’emocions incontrolades (que entenc és on situem aquest problema), sinó de confusió moral molt greu, que no sé si queda contemplada en el síndrome d’estocolm.
De l’exèrcit suposo que ja no s’en parla, de manera que ja no es deu poder apel·lar a la por. Sobre aquest tema només em sembla interessant no obviar, especialment per a la exigència i i la demanda de responsabilitats actuals, que fins fa poc, parlant a un cafè, podies escoltar fàcilment l’amenaça del -de moment- nostre exèrcit com a argument (argument molt dolent) per a ni parlar de la nostra independència.
Fins i tot sona ingenu ara, en el record, i al costat d’altes amenaces i atacs, deslleialtat institucional, i prevencionativismes de por. D’atacs des d’institucions que en principi no traginen amb violències contra la gent, el dret i les llibertats. Des d’institucions (justícia, "seguretat", governs, polítiques, informadors, etc.) en els que els ciutadans hem de posar-hi confiança.
Clar que encara queda la idea aquella de salvar no sé el què, o dir a Espanya com ha de ser (aquesta és la única resposta madrilenya al president Pasqual Maragall amb la que hi estic totalment d’acord). Diria que sentim a parlar menys d’aquest tradicional projecte. Està encara sobre la taula? Espero que no, i menys i menys cada dia en tant que vaig coneixent la història.
Un bon canvi, com ho son altres dels que ens n’informa molt bé els vídeos.
De moment afegiria que és cert que en moments de molta tensió cal ser bo, i en diferents sentits de "bo". Però segur que ni cal, ni ens convé ser-ho, en el que recullo com a problema observat, que ara veig es pot assemblar una mica a aquells "catalans bons" que porten un temps cantant des del PP, PSOE i adherits.
Salut! i bona feina! Cercle d’Estudis Sobiranistes i adherits.
…………………..
Sobre confusió de bondats prenc també nota d’això que escrivia a l’abril:
Condemnem decididament la violència i persecució polítiques.
20 d’abril de 2007.
Estic pensant fa uns dies que un problema de base que tenim als "estats moderns" per a condemnar i finir (i no alimentar) les violències i terrorismes d’estat, pot ser es deu a que la violència comú la contrasten amb la manca de crim i violència (ho contrasten amb el respecte, al control d’aversions, la educació, la civilització, o coses així). I, ben diferent, fem amb la violència i terrorismes d’estat; que em sembla l’acostumen a contrastar amb el genocidi d’estat. De manera que ens presentem qualsevol cosa com a "boníssims".
Inacceptable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!