Republicanisme o totalitarisme.
Us recomano uns detalls que ens apunta el filòsof Ramon
Alcoberro. Els trobo bons pel debat polític.
I encertats, i molt més interessants per mirar les
propostes, accions, idees, dels partits que no:
1) La
poca claredat amb que aquestes perpètues campanyes ens permeten parlar de política.
2) El
garbuix amb que mostren les idees la majoria dels partits. Del de debò, però,
no el que Mas anomena “garbuix”. Que veig simplement com una seva aversió al
moviment.
Crec que és més aclaridor que l’espectacle de dretes que fan un discurs i unes propostes que s’assemblen a
les de les esquerres més cegues i intransigents. Dretes que es diuen de centre; esquerres que es diuen de centre; i al centre
(on les pressions contra l’acció política semblen voler situar tothom) més que
centre és dreta amb molt de pes. Dretes i esquerres que no ens parlen de les seves idees. També hi ha altres coses, però ara parlo de les que no estan gens clares.
Els trobo uns articles a més terapèutics per calmar les irritacions que provoquen les bajanades i
xafarderies magnificades per alguns representants de partit, i pel que considero dolents analistes polítics. Vull dir
que no és interessant, i crec que a l’elector en general no li ha d’interessar,
cap de les coses que alguns ens presenten com a significatives; més greu
encara, com a políticament significatives; quan no són més que xafarderies, imatges, o un lloc a l’agenda d’algú.
Aquí les recomanacions:
Theatro de desdichas, a l’IEC.
(Veig que no funcionen els enllaços.
Afegeixo, 5 de gener de 2008:
Alcoberro.info Filosofia i
pensament
24 Oct, 2006
– Publicat per ralcoberro @ 19:20
Com més va, més convençut estic que el debat polític del
temps present no és entre dretes i esquerres (pura descripció topogràfica), ni
entre progressistes i conservadors (¿què hi ha més “conservador” que un
ecologista?), sinó entre totalitaris i republicans. Als dos posts
anteriors he intentat presentar dos clàssics desconeguts (o al menys poc
reconeguts) de la pitjor tradició política possible: la de la gent que ho té
tot clar i sap què és la veritat. Però, en definitiva: què és un
totalitari? Mirant de no confondre (confondre’m) entre provar la
hipòtesi i explicar en funció d’hipòtesis (error que ja blasmà Nietzsche),
i resumint-ho molt, un totalitari és aquell que considera que el pitjor
desastre de la història moderna fou assumir com a base de la legislació civil
la distinció entre esfera pública (per a ell: les
conviccions, la necessitat, la lllei) i esfera privada (els
interessos, els pactes, els atzars.)
Fou Carl Schmitt a El Leviathan en la doctrina
de l’Estat de Thomas Hobbes (1938) qui va ensenyar primer les cartes,
en afirmar que la distinció entre “públic” i “privat” (hipotèticament iniciada
per Spinoza que segons ell fou «el primer jueu liberal»)
constitueix la «malaltia mortal» del «Déu mortal» que
és l’Estat. Segons Schmitt, tot començà a anar malament quan: «la
preservació de la llibertat interior, privada, de pensament i de creença ha fet
la seva entrada en el sistema polític. Ha esdevingut el germen mortal que ha
destruït des de l’interior el potent Leviathan que ha tingut raó de déu
mortal.» Un republicà poc liberal acceptaria que l’Estat faci de déu
mortal (com a mínim la llei té pretensió de ser alhora sagrada i mortal),
però si no hi ha llibertat privada de què deu servir la legislació pública?
No és necessàriament totalitari el qui vol un «ordre
nou», potser fins i tot no ho sigui alguna gent que defineix l’Estat per
la seva capacitat de decretar «lleis d’excepció» Ho és qui no
suporta: «la preservació de la llibertat interior, privada, de pensament
i de creença.» I d’aquests cada vegada n’hi ha més: amb laca o sense, amb
bigoti o sense.
………..
25 Oct, 2006
– Publicat per ralcoberro @ 23:21
El meu germà Agustí ha fet avui la lliçó inaugural
del la Societat Catalana d’Estudis Històrics (Institut d’Estudis
Catalans) sobre un llibre austriacista i castellanista d’autor anònim el Theatro
de desdichas, gemidos y lágrimas de España y de los verdaderos españoles
(Milà, 1716), del qual es conserva un únic exemplar a Viena i que ofereix una
òptica interessant, per inhabitual, sobre el plet entre austriacistes i
borbons. Més enllà de la significativitat del text, escrit per un clergue
desconegut, que exemplifica abastament la veritat de la màxima res no
s’assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres,
m’ha fet gràcia recollir algunes observacions interessants de l’anònim, que
tenia molt interès a remarcar (quasi com si es tractés d’un marxista) com la
burgesia catalana va fer-se l’orni de la defensa de Barcelona en els mesos
abans de l’11 de setembre. Un fet que, no ens enganyem, ha estat constant en la
nostra història nacional.
Segons el desconegut mossèn: muchos patricios
[catalans] se apresuraron a concurrir a la ruina de su patria,
senzillament fent-se fonedissos quan se’ls necessitava i es dedicaren a pactar
amb els Zapatero de l’època com uns Mas qualssevol. I el clergue
castellà no deixa de notar que els salvatges impostos a què foren obligats als
catalans l’endemà de la guerra, van ser producte de la botoflerada de l’època,
de manera que: las contribuciones fueron excesivas por el odio o pasión
de los mesmos catalanes que fueron sus peores enemigos. En fi, com quan
els del PSC suggereixen al PSOE els pentinats fiscals.
No sabria dir fins a quin punt l’autor d’aquest Theatro
de desdichas, gemidos y lágrimas, exagera la nota per deixar bé els
(pocs i molt ultracatòlics i aristocràtics) partidaris castellans de l’Arxiduc,
que Déu tingui en la seva santa glòria. Però l’encerta quan suposa que una de
les causes de la derrota de les seves forces fou que: nunca obedecerá
Castilla a rey que entre por Aragón. Si fa no fa com ara, que ens
morirem tots abans de veure un president del govern espanyol nascut a Catalunya.
Sortia jo de l’Institut pensant que al cap i a la fi,
l’anticatalanisme i la traïdoria al país de les classes dirigents és tant una
cosa d’avui com de fa segles. I jo que tinc tantes ganes de viure en un país
normal i endreçat ! És a dir en un país amb Estat propi, com la gent normal.
Per sort, els catalans d’avui (com sempre) som como criados en el furor
de Marte (el déu de la guerra) i en la lluita per ser un país normal
continuem exactament allà on sempre. Si Espanya no afluixa, per què hauríem
d’afluixar nosaltres?)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies! Es fa el que es pot (i es pot menys del que es vol) R.A.