Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
He acabat de llegir La paraula contra el mur de Víctor Alexandre.
Convençuda fa temps que hi ha un "respecte" a Catalunya, però a una Catalunya sense veu, recomano aquesta lectura perquè ens posa davant alguns arguments que -tot i que no sé com- pretenen il·lustrar aquest (fals, totalment fals) respecte.
Fals respecte que trobo tan en la prepotència espanyolista com en el que en diem autoodi català. I també en interessos mercantils que s’han instal·lat a dojo en temes estrictament polítics.
Ens trobem amb afirmacions de l’interlocutor d’Alexandre que veig tenen èxit, que escoltem als parlaments, i que malauradament confonen qüestions ben bàsiques. Coses sobre les que sense adonar nos a vegades diem: "No pot ser; no pot ser que algú afirmi això". Aquest fals respecte ("Catalunya, sí, però sense veu") no l’hauríem d’acceptar.
Per altra banda el llibre ens posa a l’abast bones eines per veure les entranyes d’aquells arguments i raons usades des del poder de l’estat espanyol, i per poder nos estalviar el disgust i la feinada d’intentar entendre-les.
Són coses fàcil d’entendre; això no vol dir que les haguem d’acceptar. Detall que em sembla important en dos sentits. Un és el de deixar d’esgotar l’enteniment amb bestieses que estan molt més que contestades. Un altre el d’alliberar l’enteniment de l’atur al que el portem quan diem :"Jo, és que això, no ho entenc. No entenc com és que passi això!, etc." Coses que diem sovint només perquè una cosa no ens sembla bé o no ens agrada. Suposo que per incapacitat o per manca de ganes d’aclarir i encarar tantes bajanades pròpies i alienes.
Hi ha molts detalls interessants; més que comentar-los prefereixo recomanar la lectura. Només m’aturo un moment en la cerrazón. Sobre la que el que espero és continuar sense necessitar paraula catalana.
M’agrada els aspectes a que es refereix Alexandre: "Parlar de cerrazón
és parlar de la foscor que acostuma a precedir les tempestes, és parlar
de la boira espessa que impedeix la visibilitat, és parlar de la
incapacitat per comprendre quelcom per ignorància o prejudici, és
parlar de la qualitat que adquireix un so quan es tanquen els òrgans
articuladors, que són els òrgans que fem servir quan produïm els sons
de la parla. La cerrazón és
enemiga de la llum, de la transparència, del seny, de la comunicació,
de la reflexió, de la comprensió, de la saviesa. No hi ha lloc per al
sentit comú ni és possible l’entesa allà on regna la cerrazón." (pp. 9-10)
Ben al costat del caràcter possessiu i dominador de les relacions d’Espanya cap a Catalunya que recull aquesta conversa d’Alexandre amb el seu amic, ens trobem amb amenaces i atacs de poders d’estat que només funcionen en aquesta cerrazón.
Jo afegiria alguna cosa més sobre la pràctica política. Aquestes maneres de fer necessiten també de massa correccions polítiques, i d’uns mitjans d’informació que sembla tinguin por a fer senzillament una petita diferència. Una diferència ben palesa entre nacionalismes; una diferència ben clara entre nacionalismes que necessiten oprimir per afirmar-se, i nacionalismes que no necessiten oprimir per afirmar-se.
Per molt que l’interlocutor d’Alexandre s’entesti a dir que des de Catalunya es demonitza Espanya; el què veig clar és que s’equivoca. Trobo que aquest espanyol erra en mirar-se la demanda de respecte real com un atac al seu país.
"Para muestra un botón", podríem dir. Avui, i en tantes altres ocasions, és notícia el paper de nacionalistes espanyols irrespectuosos.
Al costat recullo una bona notícia.
I un detall que assenyala Isabel Clara Simó al diari Avui.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…i m’està agradant molt. N’he llegit un
parell més de Víctor Alexandre, però aquest m’agrada especialment pel format.
Un diàleg entre un català i un castellà (o espanyol), amb el respecte que
transpua, sempre és d’agraïr. Crec que no ens posarem mai d’acord, però això no
treu que sigui molt enriquidor que en parlem. Com a mínim trobarem punts en
comú que ens ajudaran a estar més a prop. Sempre amb respecte i llibertat, que
al cap i a la fi és l’únic que demano com a independentista. Això si, al meu
parer -i, repeteixo que encara no l’he acabat de llegir- l’únic que ens separa
és una cosa: el concepte de nació. Si considerem Catalunya una nació o no. En
cas afirmatiu, cal demanar el mateix que la resta de nacions, ni més ni menys.
Vem tardar a entendre que un blanc i un negre estan units per una característica:
Són persones. Per tant, requereixen dels mateixos drets. Algun dia ho entendrem
entre nacions.
Salut i llibertat!
Marcús