Aquesta cançó de Lluís Llach la escoltava quan era petita i vivia a Saragossa. Va ser aquesta una de les meves primeres incursions en la llengua catalana. D’aleshores assenyalo un record i una ombra que m’han anat acompanyant.
El record és la estima, i el que entenia com a delicadesa en expressar junts dolor, preocupació, interès, voluntat, fermesa, i coses així. M’agradà, així ho recordo. La ombra era una idea relacionada amb el què diu sobre veure o no veure el sol. Al llarg d’aquests anys he pensat alguna vegada en què fa que trobi problema, perquè Llach es refereix a petitesa. De manera que el estar o no segur de veure el sol no es presenta com a problema, sinó que és una idea de petitesa; sense problema.
Avui trobo una notícia que em dona una pista sobre les meves cabòries i la ombra que acompanyava la meva comprensió d’aquesta cançó. Millor llegiu-la; paga la pena saber com ha anat la ocupació de Catalunya per l’exèrcit espanyol. Paga la pena saber que en el primer poble ocupat, els catalans ens varem haver d’escoltar aquestes paraules miserables de El ejército de Ocupación: "Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi també va ser Lluís Llach, també de jovenet, que em va fer entrar en el món de la llengua i la cultura catalanes, però no va ser amb aquesta cançó que tu dius, sinó amb el disc de "Campanades a mort". Un disc increïble, des de llavors vaig adonar-me que era català i no espanyol. Coses de la vida.
Fins aviat companya!
Jordi