Jordi Roche ha guanyat les eleccions a la Federació Catalana de Futbol (FCF). La victòria, aclaparadora (553-179), suposarà la fi de la polèmica, després que el seu contrincant, Daniel Rius (el candidat del grup 25 presidents), anunciés que retirava totes les impugnacions que la seva candidatura havia presentat prèviament.
Roche és jove (té 31 anys), ambiciós, renovador i sembla que compte amb un nucli dur de col·laboradors amb contactes importants tan en l’esfera política com en l’econòmica. Ara s’ha de veure si el seu interessant programa per "regenerar" el futbol català es compleix al peu de la lletra o les crítiques que ha rebut per part de Daniel Rius, que l’acusava de ser el candidat continuïsta i estar dins l’anterior junta de la federació, tenen fonament i altra vegada els més dèbils, els clubs petits, en surten perjudicats.
El que és segur és que Roche ha de demostrar la seva vàlua des de ja mateix. El seu assalt al tro de la FCF ha estat polèmic des del primer moment i les eleccions amb Jaume Roura (l’anterior president) del 3 de març van convertir-se en un espectacle lamentable i propi d’una "república bananera". Autocars carregats de jubilats i d’adolescents (majoritàriament noies) que dipositaven el vot delegat dels clubs, una participació pròpia dels referèndums dels països socialistes (91%), acusacions de corrupció…La cosa va acabar amb la impugnació del procés per part del Tribunal Català de l’Esport i amb la repetició de les eleccions set mesos després, ja sense Roura com a candidat.
Per tant Roche és un president que accedeix al càrrec clarament marcat i ara ha de demostrar que aquest estigma no s’ajusta a la realitat. Només puc desitjar-li sort i que la salut dels clubs catalans, sobretot els modestos millori. Tan de debó això es tradueixi en una solidesa financera dels equips i en una millor situació esportiva. No pot ser que els catalans només tinguem Barça i Espanyol a primera i Nàstic i Lleida a segona. Tan de debó amb Roche tot això canviï. Ara és quan s’ha de demostrar que el nefast mandat de Jaume Roura no haurà fet inevitable la progressiva pèrdua de pes i poder del nostre futbol, el futbol català. I no entro a parlar de les seleccions esportives perquè, lamentablement, em sembla que en això la FCF poca cosa hi té a fer…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!