L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Que la vida consisteix a passar una vuitantena d’anys parlant de diners. Parlar del temps ja és antiquat. El cas és que no em dóna la gana de parlar de la Fira. Avui pas.

Vas al bar a prendre un cafè per a no pensar animalades tot lo dia, i què hi ha.
          Tres taules ocupades per homes que berenen i parlen de doblers. Fan cara d’haver acabat la temporada i de quedar-se tot l’hivern per aquí, fixos i d’alta al servei de manteniment de l’hotel. Saps que en anar a la farmàcia, o en anar al quiosc, de tant en tant els trobaràs amb una clau anglesa ran d’una bassa d’aigua amb un manat d’estopa a punt, disposant-se a obturar una canonada que vessa.
          Entra na C, una dona quatre o cinc anys més gran que jo, una andalusa que és com una institució que tothom respecta, amb un cusset yorkshire que va de sant i el volen pertot i no senten una mosca mai devora ell; res a veure amb un esvalotador que jo tenc vist. Aproximadament, enveja.
          Na C s’asseu a la taula dels que parlen d’euros. Vegades s’ha asseguda a la meva, vegades es posa al costat d’en Biel. Quan entra amb el seu marit, fa igual. A vegades és ell, en P, el que s’asseu a la meva taula, mentre que ella, a la barra, sol estar amb en Biel, que és amic seu. Durant anys vaig pensar que era el seu marit. Abans de la crisi, els de ‘la Caixa’ s’asseien amb nosaltres. Ara fa una temporada que no els veuen el pèl, no sé on van a prendre cafè. Potser que se l’hagin llevat. 
          Els de la taula de na C deien de 300.000 euros: no sé què. Però tot d’una l’he sentida a ella i ja no he aclarit de què estaven parlant. Ella donava gràcies a Déu, però no es limitava a Déu, n’anomenava més per donar-los gràcies.
          —A la Virgen, a Jesucristo, a todos… Lo primero que hago cuando me despierto todos los días es dar gracias a la Virgencita por no haber tenido que trabajar en un hotel. 
         Tírria a fer feina en un hotel, general i compartida. No sé on fa o feia feina, na C, ara que me revé. Podria estar jubilada, és una dona que sempre la veuen que brilla de neta que va. Molt composta i molt arreglada.
          Tot d’un cop, he recordat haver-la vista venir de la feina i entrar a fer una cervesa als nàufrags, abans d’anar-se’n a dutxar, per reaparèixer, ara amb el seu marit i el seu gos depressiu, a fer dues cerveses més o tres o quatre. Ara que hi caic: ja sé d’on venien, tots dos feien feina en un gran restaurant d’aquests que es dediquen als banquets de noces, a les comunions, als sopars de polítics. No hem tocat mai el tema dels quartos. Vegades hem parlat de flors, de diferents maneres de parar una taula, de com es comporten en un lloc públic segons la seva procedència, els menús que seleccionen per als seus banquets, per zones. Hi ha centenars, milers de nuvis que no podrien concebre un sopar de noces que no fos a base d’arròs brut i porcella. I quan es divorcïen i es tornen a casar (el restaurant té una sala més reduïda per a banquets de segones núpcies, també exagerats: no n’han fet cap mai amb menys de 200 convidats; una misèria, en comparació a la primera vegada, que havien estat 600).
          A fora li faig aguantar el refugiat per la corretja per poder entrar a comprar una baguette, però no hi ha manera perquè el meu protegit mou plet a la seva esgotada mascota. Al final, don un euro a na C i ella entra amb la bolleta peluda de remolc i, de bell nou a fora, em dóna la baguette i, un instant, ens hem mirat als ulls amb una vaga reminiscència de nostàlgia dels nàufrags, just davant dels nostres morros, amb el cortinam d’aquell vellut vermell que no al·ludeix els domassos del Corpus ni a punta de pistola.
          El cel és molt potent avui, d’un blau magnètic, lluminós. No té la culpa de res, el cel, si és per això… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!