Aquest escriptor i periodista, al qual ja m’he referit en una altra ocasió, publica avui un article a l’edició maresmenca d’El Punt en què dóna la seva opinió sobre el fet que Xavier Vendrell demanés a CiU que es disculpés per les seves acusacions un cop ha quedat arxivat el cas que se li imputava. Hi té tot el dret. I si és la seva opinió, val més que ho aboqui que no pas que li quedi a dins. Fins i tot, ja ho veieu, li he llegit l’article. El que passa és que sap greu que una columna d’opinió en un diari de pagament tingui aquest tipus d’opinions. I no perquè vagi dirigida a ERC. Els lectors d’aquest bloc saben que sóc simpatitzant d’Esquerra, però no militant. Això fa que les meves opinions siguin lliures i gratuïtes. Si voleu, com que tampoc sóc politòleg, potser no són del tot qualificades. Però és que tampoc anem sobrats de politòlegs que faci bo de llegir. En tot cas, des del meu bloc puc opinar sobre ERC, per exemple, que s’estan equivocant si no fan pinya amb el Bloc i EUPV, que ara toca això i s’hi ha de ser. Dit això, i recordant un cop més que no cobro per escriure-ho, penso que els espais d’opinió de la premsa escrita haurien de ser un espai de prestigi, un premi a les opinions més valorades per la seva qualitat.
Si llegiu l’esmentat article, veureu que l’autor diu que la manera com es va dur a terme l’acord del Tinell implicava una manera d’entendre la política "que podríem resumir en el tot s’hi val". Realment penseu que és així, que aquesta és una expressió afortunada? No és, senzillament, un acord polític entre partits? Diu Cabré que "podia haver-hi hagut una regeneració democràtica i una alternança civilitzada". I no ha estat així? No ha estat democràtica, la regeneració? I no ha estat civilitzada l’alternança? També diu que "hem passat dels adversaris als enemics". I això per què? Perquè CiU va haver d’anar a l’oposició? Llegint tot això no puc evitar copsar un immens ressentiment per part de qui ho escriu.
A veure: Vendrell du a terme una actuació que mereix la consideració de la justícia. Lluny de respectar-li la presumpció d’innocència, alguns partits, entre ells CiU, li fan acusacions greus. La justícia arxiva el cas perquè no hi observa indicis de delicte i Vendrell, que ha rebut acusacions immerescudes, demana que qui les ha fet es disculpi. Però no només no n’obté les disculpes, sinó que l’esbronquen per demanar-ho. Diu Cabré que "el control del govern és una tasca obligada de l’oposició". Però jo penso que Vendrell no demana pas que no el controlin, sinó únicament que no l’acusin de delictes que la justícia no troba.
En resum, penso que és bo que els mitjans impresos recullin opinions ben diverses, però a vegades es fa servir l’espai dedicat a l’opinió política per fer propaganda electoral. I seria bo per al país distingir aquests dos espais. Ens cal una opinió política de qualitat, i no de "salsa rosa". Potser els mitjans impresos tenen prolemes econòmics o no tenen prou voluntat empresarial per apostar per aquests espais. Per això la meva esperança són els blocs, en els quals és gratuïta l’escriptura i la lectura. És a través dels blocs que tenim l’oportunitat de generar un debat polític de qualitat des de la lògica divergència. Cada cop hi ha més gent que hi escriu, però calen també lectors. Cal fer difusió de l’hàbit de llegir blocs com a complement imprescindible de la premsa escrita. Com ja sabeu, dimarts passat vaig fer una proposta que pot ajudar a projectar el fenomen blocaire. Us animo a fer-ne difusió i us ofereixo el meu espai per fer difusió de les vostres iniciatives.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A causa de l’extrema judicialització de la política estatal, sovint confonem control polític de control judicial.
El control judicial, fer per tribunals, esbrina sobre delictes i conductes contràries a la llei.
El control polític, fet fonamentalment per l’oposició, però també pel Tribunal de Comptes i altres organismes, té una funció de fiscalització molt més "tova", però alhora molt més ampla. Al control polític si hi ha lloc per a parlar de "decent-indecent", "moral-inmoral", etc. Al control judicial, només de "legal-il·legal".
Des del punt de vista del Codi Penal, sembla que el cobrador del frac aquest del Vendrell no ha comés cap delicte. Però des del punt de vista polític, o sigui, de la decència pública, la seva actuació és molt i molt discutible.
En això, fa be l’oposició en blasmar una conducta que, per molt legal que sigui, no deixa de ser reprobable.
En Jordi Cabré és un hooligan de CiU. Tothom pot dir el que vulgui, evidentment, però plantejaments tan maniqueus com els seus em carreguen molt… sí, prefereixo els blocs, on pots trobar gent maca i que hi toca de totes les tendències.
Jordi Cabré té una fixació malaltissa amb ERC. La majoria dels seus articles de tema polític els dedica a enviar dards enverinats en contra d’aquesta formació i els seus dirigents. El ressentiment d’aquest intel·lectual orgànic de Conveniència i Comunió és prou evident. I no és l’únic cas.
Article d’en Jordi Cabré el 4-8-06 a El Punt.
L’espai de cadascú
El president està de vacances intermitents, diu el conseller Nadal, i ens preguntem si amb això es vol fer referència només a l’actual crisi de l’aeroport del Prat o bé també pretén il·lustrar sobre l’absència presidencial en la negociació de l’Estatut o en la crisi del Carmel, per posar dos exemples. Les vacances intermitents semblen haver-se apoderat ja no de l’activitat presidencial, sinó de tota la tasca del Govern en la present legislatura. Evidentment que es fan algunes coses. Però es pot estar a la feina, fent moltíssimes coses, i en canvi només desitjar que arribi l’hora de fitxar i anar cap a casa: això també és estar de vacances intermitents. Estar de vacances no és un estat laboral, ni tan sols un estat físic: és un estat moral.
Algun lector meu es pregunta quin espai ocupo, si és que els governs anteriors no tenien problemes, si és que CiU és perfecta… en primer lloc, si CiU fos perfecta no estaria a l’oposició. I en segon lloc, no és només un problema de gestió de crisis. Ni d’eficàcia, ni de capacitat de reacció. Que també. Es tracta d’un problema de perfil polític, d’intencionalitat de fons. Quin espai ocupo? Ocupo aquell espai, cada dia més ampli, d’aquells que pensen que el pacte del Tinell es va forjar massa d’esquena a l’interès del país. Una cosa prou òbvia si rellegim els diaris durant els dies que van seguir les darreres eleccions al Parlament, on veurem fins a quin punt el Govern que tenim avui s’allunya exponencialment del desig que els ciutadans havien expressat, segons tots els analistes, a les urnes. El resultat: un Govern instal·lat en la desgana. En el sectarisme, en el tot s’hi val. En la simple ocupació del càrrec (recordin que el senyor Iceta va proclamar que "el canvi" significava simplement que uns passaven de governar a no governar). Un Govern, per tant, creat des de l’acomplexament i la baixesa de mires, i del tot capficat en autojustificar-se cada dia. Un Govern en vacances intermitents.
En la crisi del Prat no és cert que la Generalitat no tingui competències: d’entrada, és prou clar que en té sobre serveis mínims. I més enllà de les competències, existeix la incapacitat de crear la sensació que els ciutadans afectats tenien la Generalitat al seu costat. Prestant ajuda: no intervenció directa quan la llei no ho empara, però sí ajuda i suport, tant logístic com moral. Tot això deixant de banda la responsabilitat del ministre Montilla, competències estrictes a banda, i no tan a banda. I també sense parlar del recurs fàcil d’ERC: "jo ja ho deia". El dia que en aquest país tinguem una crisi de debò en afers immigratoris, ERC es limitarà a dir que ella ja ho deia, que ens cal ser independents. Mentrestant, d’altres ja han arreplegat algunes competències sobre la matèria. I és que cadascú ocupa l’espai que ocupa.