Quan els dirigents d’ERC parlen de possibilisme, en plena batalla negociadora pels serells del nou Estatut, jo tremolo. És una música que encara m’és molt familiar. Em ve al cap el possibilisme i el pactisme de Pujol i companyia, el peix al cove del nacionalisme català que anava a Madrid amb el paper del victimisme ben après. Ara ERC té una oportunitat històrica d’aixecar el llistó nacional en el nou Estatut, i de no sotmetre’s al sostre uniforme que volen imposar des de Madrid, ja sigui des del carrer Ferraz, des de la Moncloa o des d’on sigui. La qüestió és que molts catalans havien trempat (perdoneu l’expressió) amb la nova etapa, amb els reptes de país, amb el relleu polític, la nova etapa, etcètera. I sembla que s’acosta l’hora de la veritat, l’hora dels resultats. No s’hi valen excuses. No s’hi val a badar. Carod i Puigcercós tenen la paella pel mànec. Tenen la paella del tripartit català, amb la foto de fons del pacte del Tinell. Tenen la paella del suport parlamentari al PSOE, amb el festeig d’ERC i el PSC com a música de fons, amb les complicitats dels pactes d’Estat entre Puigcercós i Zapatero.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!