Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
critiquen els viatges del Govern de Catalunya a l’estranger
s’escandalitzen ara perquè als funerals de Vicenç Ferrer [web] a l’Índia
només hi assistís l’autoritat d’exteriors catalana, és a dir, la viceconsellera Roser Clavell. Si hi va Carod [web i bloc], perquè hi va.
Si no hi va, perquè no hi va. Quan el vicepresident del Govern va viatjar a
l’Índia (foto, amb Ferrer), les despeses de l’expedició oficial van aparèixer als diaris. Com si
d’un delicte es tractés. Ara que decideixen d’enviar una reduïda representació
i que el Parlament
de Catalunya no s’hi apunta, a diferència de la delegació del Congrés dels
Diputats, els diaris (algun) també ho critiquen. No ser un país normal és
realment cansat i contradictori. El president del Congrés espanyol pot agafar un avió Falcón de l’exèrcit de l’aire per anar als funerals de Ferrer, però pobres Carod i Clavell si no volen en low cost des de Reus o Girona. Misèria de país i de debats.
Només cal llegir les portades de determinats
rotatius madrilenys, que busquen a cop de titular una involució de la descentralització de l’Estat. Ja siguin cotxes oficials o ambaixades
a l’estranger, amb cursiva. L’argument demagògic de la crisi per dinamitar
l’estat de les autonomies. No toleren cap despesa que no sigui cotxes
oficials a Madrid o ambaixades muntades des de Madrid. Mentrestant, a
Barcelona, alguns mitjans demostren una enorme miopia caient en el retret
fàcil: “Aquell viatge et va costar tant!” Mai no saps fins a quin punt és miopia
nacional (catalana) o línia editorial molt interessada (barreja d’espanyolisme i d’antigovernamentalisme conjuntural). Perquè l’afany de veure-hi avui escàndols en
l’ull aliè (uns errors esmenats d’unes despeses del 2007 en un organisme
depenent de la Vicepresidència) tapa la biga en l’ull propi (irregularitats del
director de l’espionatge espanyol, només per citar-ne un cas que esquitxa una catalana, la ministra Carme Chacón).
La gràcia és
discernir si el focus periodístic respon a un interès informatiu per
desgastar el vicepresident
independentista d’un govern tripartit, a l’autoodi que tradueix en notícia la
relació de despeses dels viatges oficials quan són catalans i en normalitat no
noticiable quan són espanyols, o ambdues coses alhora. Dit en altres paraules.
Si obviar irregularitats d’espies espanyols o informes demolidors de la
Sindicatura de Comptes sobre altres institucions catalanes alienes a la
Generalitat de Catalunya és casualitat o volgut. ¿Seria notícia el mateix viatge o el mateix no-viatge
si el titular en lloc de Carod fos un vicepresident d’un altre color polític, posem
per cas un Duran i Lleida?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El relativisme él Mínim Comú Denominador de l’analisi polític sociovergent, que més que un projecte polític alternatiu al govern d’esquerres, és un estat d’ànim
El linxament mediatic al que porta ERC sotmesa desde que va treure els 23 diputats és de dimensions inhumanes.Els Espanyols i molts mitjans catalans Espanyolocentrics a poc a poc, estan aconseguint que la feina que van iniciar fa mitja dècada doni resultats.
Fa uns dies parlava d’aquests tema. I em va venir el cap un passatge de l’obra de teatre de’n Serafi Pitarra “Lo ferrer de tall”. Parla del manxaire, un personatge que sempre se li dona la culpa de tot i que en un moment donat rebenta. Us poso aquest deliciòs passatge.
Salut
¡Tant se val!
Ni qu’us en haguéu rigut.
Sempre’l manxaire ha sigut
lo bobu de la fornal.
De dés que entra á sé aprenent,
aixerit y net de cara,
fins que s’hi fa una enmascara,
ni ell parla, ni ningú’l sent.
Pero ja arriba al moment
en que sent de carbó flaire,
ja, per no mirarshi gaire,
la cara s’ha enmascarat,
ja, de tot lo qu’ha passat,
¿quí’n tè la culpa? ‘L manxaire.
Vá’l ferrer á treballar,
ell paga tot lo que passa,
si es fadrí, y li han dat carbassa,
mòlt cuidado ab lo manxar;
si canta, rep per cantar;
si no, per darse poch aire;
si parla: -Calla xarraire;
si calla: -Parla mussòl;
si de la carbassa’s dol,
¿qui’n tè la culpa? ‘L manxaire.
¿S’acaba ‘l ví del porrò?
-Lo manxaire l’ha begut.
¿Lo cantiret ja’s aixut?
-Se l’ha begut en Bielò.
¿Renya lo fadrí majò?
-Ja l’espía aquell xarraire.
¿Compareix l’amo cridaire?
-Ja li ha dit aquell mussòl;
y fins de plourer ó fer sol,
ne tè la culpa’l manxaire.
Y, d’aquí, reb clatallada;
d’allí, puntada de peu;
d’allá estirada, que’t trèu
mitja orella d’esquinsada,
A l’un pegar li agrada,
á l’altre, sentil cridaire,
y com pilota que’n l’aire.
jugant á gèps s’ha tirat,
encara, d’haver votat,
¿quí’n tè la culpa? ‘L manxaire.
Y’l manxaire, que ja es net
d’allá hont li dòna la gana,
perqué del clatell la llana
á clatalladas li han tret,
per guanyá d’un cop lo plet,
se torna pillo, xarraire,
rata, astut, dropo, cridaire,
golós, brut y enmascarat,
perque aixís sigui vritat
que’n tè la culpa’l manxaire.
¿Com podem combatre el cansament que ens causa viure en el nostre estimat PAÍS?????.
Agrairia un resposta i no les clàssiques de que TOT es culpa del
tripartit (que en te) i de que tot s’arreglarà amb una redefinició del
encaixisme convergent que ens farà grans i respectats a Espanya.
No. Vull una resposta al problema …clar que potser es tant evident
que no fa falta dir-la : I-N-D-E-P-E-N-D-E-N-C-I-A-
¡¡¡¡JA !!!!!!!
No té res a veure amb l’opinió més amunt expressada.
Avui, a l'”Avui”, el Saül, comentava una mort i aquesta mort en fa l’efecte que té molt més valors que totes les morts palestines a la franja de Gaza d’enguany. Ara unes morts són dictarorials i altres semblen ser “democràtiques”.