Una altra de les reaccions que contribueix al sabor agredolç és l’apropiació indeguda de la figura i de l’èxit del candidat demòcrata. Fa mesos, quan Obama va desbancar Hillary Clinton, el dirigent del PSOE José Blanco, àlies Pepiño, va escriure al seu bloc un apunt memorable en el que literalment deia que no s’havia pronunciat sobre la seva predilecció pel senador afroamericà “per no interferir” en el procés de primàries del Partit Demòcrata. Ahir, sentint Leire Pajín [bloc] a Catalunya Ràdio, vaig tenir una impressió de vergonya aliena semblant [Obama]. La jove dirigent del socialisme espanyol va venir a dir que Obama havia guanyat perquè l’havia fet guanyar Zapatero, i llavors va enllaçar amb la idea recurrent segons la qual estem davant d’un tiempo nuevo. O sigui, que Obama guanya perquè era el candidat del PSOE i perquè era el rival del republicà Bush, enemic declarat de Zapatero, i del seu successor a la cursa presidencial McCain. El surrealisme arriba a extrems com assistir a la forçada satisfacció del PP, que per boca de Jorge Moragas venia a dir tres quarts del mateix, és a dir, que Obama era el candidat del carrer Génova. El diputat conservador català i mà dreta de Rajoy a la seu del PP estava orgullós de la victòria del candidat que representa un canvi radical respecte Bush, el mateix de la foto de les Açores acompanyat d’Aznar i Blair.
Si provoca un cert rebuig l’apropiació que el PSOE i el PP fan d’Obama, encara indigna més el paper de determinats mitjans de comunicació del país. Sembla increïble que per anar a Grant Park des de qualsevol racó del nostre país calgui passar indefectiblement per la Puerta del Sol o La Moncloa. La mania d’incloure la versió monclovita o, per defecte, espanyola en el relat del tomb històric protagonitzat pels Estats Units i per Obama demostra un provincianisme escandalós. Que les relacions entre el govern de l’Estat espanyol i la nova administració nordamericana milloraran és evident, i té un interès periodístic diguem-ne que opinable en aquest punt de la pel·lícula. Ja tindrem temps d’aprofundir-hi. Però que Catalunya i els seus mitjans -especialment els públics- hagin d’interpretar la victòria d’Obama en funció del balanç que en faci La Moncloa o determinats dirigents polítics espanyols no té ni solta ni volta. Que primer ens expliquin Obama des de Catalunya. O des d’Europa [ACN: El Parlament Europeu demana a Obama que faci un discurs en el seu plenari]. Però caure en la perversió d’aquell eslògan de campanya segons el qual “si guanya Zapatero guanya Catalunya” i convertir-lo en un “si guanya Obama guanya Zapatero” o, més ridícul encara, “si guanya Zapatero guanya Obama”, és una tonteria molt grossa. Bàsicament perquè Espanya és aquell país que s’ha d’agenollar per ocupar una cadira al G-20 i ha d’entrar per la porta del darrere en el teatre aquest de la refundació del capitalisme. Com si la refundació depengués de Zapatero i del seu tarannà.
(El vídeo que acompanya aquest apunt és del vídeobloc d’Artur Mas. El dirigent nacionalista s’hi ha llençat de cap, a la vinculació amb el triomf d’Obama. Però, cal dir-ho tot, en el seu cas l’aposta és coherent amb d’altres de menys exitoses mediàticament parlant com la seva vinculació amb anteriors candidats demòcrates com Al Gore i Kerry.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saúl, totalment d´acord amb el que dius. Estava escribint un post dient el mateix, però ho deixo, el teu ja em val. M’irrita i em posa dels nervis sentir el Mas, sociates varis i demés politiquets fent-se seu el Barack Obama. Puta pena. Fins quan haurem d’aguantar tanta estultícia?. En principi: mentre siguem espanyols i el sistema de classes dominants depengui del vot de la massa d’incults votants d´aquest regne pseudo-democràtic. Però el que és pitjor es que tampoc tinc gaire fe en l´electorat català. Mai Catalunya havia tingut una classe política més pusilànim i agallinada. Ells tenen l’Obama i a nosaltres només ens queda Salvat-Papaseit. LLegim poesia per no veure el nostre decapitament nacional…fins que en Carretero, Lòpez-Bofill, López-Tena i tants d’altres facin un pas endavant i poguem tornar a anar a votar amb el cap ben alt. (l’Eric Beltran ja no, aquest s’ha passat a la Caixa Gran, de la mà d’en Colom que es presenta en tercera convocatòria…i, ho sento, però ja no cola)