Saül Gordillo www.saul.cat

Artur Mas es contradiu. Va demanar eleccions al Parlament anticipades, i les té assegurades per abans de final d’any. Va demanar que Pasqual Maragall aclarís si repetia o no com a candidat socialista, i això s’insinua però es manté com una de les grans incògnites de la política catalana. El líder de CiU té un 50% del que volia. No, de fet, ha aconseguit un 66% del que es proposava abans d’anar al referèndum, ja que ha aconseguit la ruptura del tripartit catalanista i d’esquerres amb l’expulsió d’ERC. Mas i Josep Antoni Duran no s’han cansat de demanar a l’electorat que sàpiga diferenciar el referèndum del dia 18 d’unes eleccions, que vindran aviat, al Parlament de Catalunya. La principal obsessió dels nacionalistes era evitar un rebuig a l’Estatut per part del seu electorat, com a conseqüència d’un càstig al tripartit i a Maragall.

La voluntat de separar conceptes, està molt bé. És molt lícita. El que no s’entén, però, és que el primer dia de la campanya pel referèndum el principal missatge del líder de CiU sigui prometre la supressió de l’impost de successions si s’aprova la reforma estatutària i si (segon condicionant) els nacionalistes accedeixen al Govern. De fet, els estrategs de CiU no han amagat que la seva intenció és aprofitar la seva campanya pel referèndum com a entremès de la campanya per les eleccions avançades al Parlament. Amb la qual cosa, Mas és el primer que contribueix a convertir el 18-J en unes primàries dels comicis al Parlament de Catalunya. Es veia venir. [En aquest sentit, us recomano el post del militant de CDC Xavier Tomàs Referèndum versus eleccions.]

Com que el “sí” nacionalista està compromès, CiU ha hagut de recórrer al santcristo gros per evitar punxar. En el bàndol del “sí” es manté el guió d’espanyolització de la campanya. Pasqual Maragall prefereix fer campanya que no pas governar, i això que té l’executiu més debilitat de la història i amb no pocs problemes damunt la taula. El deliri maragallià té múltiples expressions. Una és vampiritzar, encara més, la plataforma del tàndem Colomines–Cullell. Fins al límit de fer-los sentir incòmodes. Bàsicament perquè s’havien fet un fart de proclamar la seva transversalitat i independència. De transversalitat sí: només entre PSC i CiU (és a dir, transversalitat sociovergent). D’independència, no gaire.

Una altra expressió curiosa d’aquesta presidència inaudita [amb un govern en minoria, segons recorda el filòsof Josep Maria Terricabras] és la de confondre, o, millor dit, fondre, l’acte institucional amb l’acte de campanya. Ho ha fet Maragall, acompanyat de Montserrat Tura, aquest divendres al matí a Sabadell, en la presentació dels avions que combatran els focs forestals. No deixa de sorprendre que presentin uns avions que ja tenien: no s’ha comprat cap de nou. La casualitat ha fet que el dia que els presentaven a Girona es declarava una dotzena d’incendis. En el transcurs de l’acte, Maragall ha defensat la coordinació policial, és a dir, negant l’evidència de la descoordinació entre cossos. Però el President ha aprofitat per llençar missatges de campanya pel “sí”. Maragall ho fa “institucionalment”, però els seus consellers, com Carme Figueras, ho fan “des del partit”.  

El PSC ha triat la vella tàctica del poli bo i el poli dolent. Maragall i els consellers, a fer de bons minyons limitant-se a proclamar les excel·lències del “sí”. El ministre José Montilla, però, té adjudicat el paper de poli dolent. No para de contribuir a l’espanyolització de la campanya centrant-se en atacar Mariano Rajoy (que ahir corria per Tarragona obsessionat en Zapatero i amb un Josep Piqué que insulta), i tampoc evitar posar ERC i PP en el mateix sac. Montilla, a qui, per cert, han intentat boicotejar un míting els treballadors de la Braun, és el ministre que, segons Zapatero, s’estava encarregant d’evitar que Iberia (que, a sobre, treu pit) deixés penjat l’aeroport del Prat de la connexió amb una trentena de ciutats importants del món. Zapatero va dir-ho en l’entrevista a TV3 [la trobareu per aquí], de la qual he llegit aquest atrevit article del més aviat prudent i cautelós periodista Lluís Foix.

Els partidaris del “no”, com Vicent Partal, que ha escrit aquest Mail Obert, estan una mica acollonits, si m’ho permeteu escriure així. L’arrencada de campanya ha estat una embranzida del “sí”, que després de setmanes amagat a l’armari, comença a sortir-ne. L’acolloniment s’explica perquè en aquesta entrevista de Tribuna Catalana a Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret de Dedicir [amb web renovat], confessa que té por de represàlies governamentals. Hi hauria entitats que s’han significat pel “no” i s’han mostrat sobiranistes sense complexos que ara temen que l’aliança del “sí” els posi una creueta. És molt trist, però a mi no m’estranya que hi hagi gent que tingui aquesta mena de desconfiances. [Carles Benítez, periodista i militant de l’MDT, expressa una certa decepció.]

És interessant la sèrie de cara a cara que ha encetat Vilaweb. O l’entrevista de Vilaweb TV per aclarir dubtes procedimentals al catedràtic de Dret Constitucional de la UB Enoch Albertí. Malgrat aquest article a Racó Català (un portal que, per cert, em publica diàriament l’anàlisi de la campanya que faig en aquest bloc) en què s’assegura que el “sí” ha de vèncer a les quatre demarcacions electorals del Principat perquè la reforma estatutària prosperi, a mi em van assegurar el contrari des del Parlament de Catalunya i em diuen que al Departament de Governació, també. És a dir, segons les consultes que he fet, no cal que el “sí” guanyi a les quatre demarcacions, sinó que simplement ha de superar la suma de vots negatius. Ja sabeu que els nuls no compten. 

Precisament per això últim, hi ha sectors que rebutgen l’Estatut i aposten pel “no” que intenten convèncer determinat electorat indecís perquè no opti pel vot nul, ja que no frena el “sí”. En canvi, el vot en blanc (una opció recomanable als indecisos que volen mostrar el seu rebuig sense decantar-se pel “no”) resta percentatge al “sí”.

La campanya a les webs dels partits

Només ERC i el PSC tenen un espai propi per a aquesta campanya a les seves webs oficials. CiU hi destina un espai, però no especificament, si bé la portada està centrada específicament en la campanya. Internet està jugant un paper protagonista en la cursa pel referèndum. Hi ha expressions de visceralitat en un sentit i en l’altre, amb Colomines de protagonista. Jo he de confessar que no em sento còmode amb els atacs foribunds cap a Colomines, encara que sigui un independentista que es presta a jugar i ser utilitzat pels partits del “sí”.

Els blocs electorals als mitjans públics

La campanya que estem vivint en aquesta arrencada en cap de setmana amb pont inclòs ha provocat una nova protesta dels professionals de TV3. Els mitjans públics afavoreixen la distribució de blocs electorals, amb la qual cosa ERC i PP comparteixen incomodament l’espai reservat per als del “no”. Però és que no té cap lògica. On és el criteri dels professionals? Les càpsules televisades de cada partit són la voluntat dels partits, ja que els periodistes pràcticament no tenen marge per fer la seva feina. “Avui toca vendre aquest titular, doncs vinga!”

Màrqueting viral

A Internet, en canvi, detectem màrqueting viral en aquesta campanya. Des d’anecdòtiques iniciatives com la de promoure videos musicals del Rap de l’Estatut, amb aquest primer enviament, francament millorable, per cert. Fins als “memes” que proliferen entre els blocaires socialistes, dinamitzats, en aquest cas, per la diputada catalana al Congrés Lourdes Muñoz des del seu bloc. 

Pugna blocaire per la campanya a Mataró

Arran de la iniciativa de l’alcalde republicà d’Argentona, Antoni Soy, de dedicar el seu bloc a fer un diari de campanya, observo com els seus veïns socialistes de Mataró, l’alcalde, Joan Antoni Baron, i el tinent d’alcalde Ramon Bassas li han copiat la idea i també s’aboquen a les anotacions específiques del referèndum en els seus blocs. Una competència blocaire molt saludable, la de Mataró, on Esquerra acaba d’estrenar un bloc exclusiu per a la campanya, segons em fa saber el conseller nacional d’ERC i actiu blocaire Joan Safont.

Dos blocs polítics nous

Parlant de noves bitàcoles, també incorporo als meus enllaços el bloc de la portaveu de les JERPV, Anna Peña, dirigent de la branca juvenil republicana al País Valencià; així com el bloc del militant gironí del nou Partit Republicà Català Ferran Domènech-i-Auquer.

Catalonia Today i articles recomanats

Ja que hi sóc aprofito per penjar el pdf de la plana setmanal que escric al setmanari en anglès Catalonia Today i per recomanar-vos la lectura de l’anotació de l’illec republicà Amadeu Corbera, sobre els blocs i la crisi del PSM; d’aquest post del militant d’EUiA Andreu Espasa sobre la reforma fiscal i l’esquerra virtual; de l’article del periodista Jordi Fortuny fent balanç de la seva feina feta al Departament de Presidència en l’àmbit de la Comunicació; i el comiat del tinent d’alcalde republicà de Molins de Rei Víctor Puntas a la nova consellera socialista de Benestar i Família Carme Figueras, que en contra del que em pensava no ha actualitzat el seu bloc des que ocupa el càrrec.  

Mala llet

Crec que això ve d’aquí. Només és una sospita, que consti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!