Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Títol: Catalunya demà
Autor: Josep Gimeno i Serrat (Barcelona, 1983) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és redactor dels serveis informatius de Ràdio Sant Cugat.
Editorial: Ara Llibres
Apunt: "Per primera vegada deu personalitats rellevants de la societat catalana són entrevistades per explicar, des de diferents punts de vista, quin pot ser el futur del nostre país:
>"Catalunya serà capaç d’integrar la nova immigració." Salvador Cardús, sociòleg.
>"Catalunya és més decadent per la crisi cultural que pel dèficit fiscal." Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB.
>"Espanya té pendent una modernització de la seva cultura política." Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània a la UAB.
>"La concepció autonomista encara no ha quallat a la justícia." Guillem Vidal, magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
>"Cal voluntat política per normalitzar l’espai comunicatiu català." Miquel Calçada, empresari.
>"Als Països Catalans, s’hi pot viure sense haver de recórrer al català." Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
>"Sense estat propi, no hi haurà producció cultural normalitzada." Joel Joan, actor, director i productor.
>"L’episcopat és menys sensible amb la identitat catalana que fa vint anys." Pare Bernabé Dalmau, monjo benedictí de l’Abadia de Montserrat.
>"Catalunya i Espanya ja no es complementen: ara competeixen." Xavier Rubert de Ventós, filòsof.
>"Al Barça ara li toca ser més que un club arreu del món." Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona."
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest és un llibre interessant, en el qual deu personalitats catalanes expliquen com veuen el país i la relació -sempre conflictiva- entre Catalunya (o els Països Catalans) i Espanya.
Només començar, el sociòleg i periodista Salvador Cardús posa el dit a la nafra. Amb una clarividència espaterrant afirma el següent:
<<No crec en la teoria del desconeixement com a causa de l’anticatalanisme. No és necessari conèixer un poble per respectar-lo. (…) En el cas de Catalunya i Espanya, el conflicte és d’arrel política i sorgeix de la incompatibilitat entre la realitat nacional catalana i el model d’Estat unitari que estableix la Constitució. És així de simple: un Estat unitari on la diversitat nacional no té cabuda genera tensió i conflicte. La responsabilitat és de l’estructura jurídica i política espanyola, no del desconeixement. Per als espanyols, Catalunya representa una amenaça per a aquest model estatal.>>
Què us sembla? Oi que n’hi ha per sucar-hi pa …
Al final es redueix a independència o dissolució.
Si ens independitzem tindrem l’oportunitat de tirar el país endavant. I ens en sotirem o no, segons els nostres mèrits. Serem catalans lliures i podem ser pròspers.
Si ens dissolem continuarem reculant perquè aquesta és la conseqüència normal de la pèrdua de personalitat d’un país i fins que no n’assumeix plenament una de nova. Però també perquè els catalans són els únics sincerament interessats en una Espanya descentralitzada; és de preveure doncs que la centralització augmentarà i per tant també la subsidiarietat i empobriment de les provincias, és a dir, de tothom menys Madrid. Serem espanyols provincianos i enviarem els nostres fills amb més talent a Madrid per a que prosperin. És a dir, el que ja fa i és una part de Catalunya s’estendrà, imposarà i normalitzarà.
És qüestió de triar.
Només puntualitzar una informació que donaves en un post anterior referent a una reunió de hippies senils que es va celebrar en el municipi del qual tinc el sa orgull de ser-ne regidor: Vilopriu és al Baix Empordà, cagumdéu!
He llegit el llibre i en recomano la seva lectura. Considero que les entrevistes a Salvador Cardús, Ramon Tremosa i Xavier Rubert de Ventós són imprescindibles per fer-nos una idea d’on som i on pot ser que anem.
És d’agraïr que l’autor no inclogui cap mena d’epíleg i permeti al lector extreure les seves pròpies conclusions. Llibres d’aquest tipus ajuden a arraconar la fatigant rutina política diària i fer-nos pensar més enllà dels quatre anys de legislatura, precisament el que fan els (nostres?) polítics.