Quan el secretari general adjunt de CDC,
Felip Puig [
Facebook], va llençar un advertiment a l’encara eurodiputat de CiU
Ignasi Guardans [
Puig adverteix Guardans amb mesures disciplinàries], alguns van interpretar que s’havia passat de frenada i que l’amonestació era sobrera. Llegiu
La inquisició catalana, un apunt de Guardans publicat al seu
bloc en què barreja el mal perdre, la ràbia continguda, l’atac desproporcionat a
un mitjà de comunicació d’innegable trajectòria de compromís amb el país i el rerefons dels seus posicionaments polítics allunyadíssims de qualsevol cosa que olori a independentisme. Guardans és (era?) un pop en un garatge.
Estàs segur que en català les coses “oloren”? Em pensava que “feien olor de…” Si les coses no tenen nas!
Jo crec, Saul, si em permets dir-t’ho, que t’equivoques en el judici que fas de Guardans, persona que d’altra banda no em resulta gens propera.
Que Guardans no està satisfet de la seva sortida del Parlament Europeu, és un fet, però les seves reaccions manifesten dues consideracions que van més enllà d’això. La primera, en relació a l’Avui, de fet el que fa és considerar al mitjà de comunicació sectari, i això, difícilment és pot rebatre: no hem d’oblidar que es tracta d’un mitjà on opcions catalanistes que , segons el parer dels seus redactor i opinadors no resulten prou pures, són menyspreades i atacades de manera permanent: és el cas del PSC, però també d’ICV o EUiA. I jo crec que ara Guardans se sent part d’aquest grup, el dels exclosos d’un determinat tipus de pensament únic catalanista. De la segona, dir que és cert que Guardans no és independentista, però CiU tampoc i el que reclama, precisament, és que si CiU entra en el sobiranisme des de la cúpula, que aquesta línia compti amb el consentiment de les bases.
A tot això assenyalar també, lligant-ho una mica amb la “manifestació dels 10.000”, que les valoracions de Guardans són assenyades: la manifestació no tindrà cap trascendència real. Des del meu punt de vista, a més, tindria molt més sentit haver fet una cosa així a Madrid, on almenys s’hauria sacsejat a l’opinió pública espanyola. Em queda la sensació que els sobiranistes cerquen desesperadament llençar-se a la picina, però mediten poc si realment hi ha aigua o si tan sols hi ha piscina. Es tracta, crec, d’un comportament vanguardista que previsiblement la societat catalana no sigui capaç de seguir, amb finançament o sense.