Aquest dimecres la portada i la informació d’El Periódico ha marcat l’agenda mediàtica catalana. Ho va aconseguir amb aquella polèmica entrevista a Joan Ferran, que va aconseguir tapar amb la seva "crosta nacionalista" el ressò posterior a l’exitosa manifestació de l’1-D [articles en aquest bloc]. Avui tot ha girat a l’entorn de la notícia segons la qual La Moncloa prefereix postposar el túnel de la Sagrada Família fins passades les eleccions espanyoles del 9-M. Un secret a veus que El Periódico ha tingut la intuïció i l’atreviment de dur a la primera i fer-ho esclatar, juntament amb un editorial molt crític amb la decisió del govern espanyol, per cert. La portada ha amargat el dia a Jordi Hereu, el mateix a qui El Periódico li dedicava aquella portada tan ensucrada i reverencial que jo criticava. Diguem-ho tot.
I el dia amarg que ha viscut avui Jordi Hereu posa de manifest moltes coses. La primera és que la concentració de poder en mans socialistes no és sinònim de coincidència d’interessos. Més aviat el contrari, sobretot últimament que veiem les desavinences entre el PSOE i el PSC. Els interessos de Zapatero i de Montilla no tenen per què ser sempre coincidents. Dic "sempre". I en aquest cas, els interessos de Zapatero i els d’Hereu no ho són. A Zapatero li convé guanyar temps i evitar la polèmica del túnel de la Sagrada Família, ja que Duran Lleida ha posat com a condició per a un possible pacte postelectoral PSOE-CiU que el TGV passi pel litoral i no pel centre de la ciutat. Zapatero satisfaria Duran i amagaria un problema fins després dels comicis. Molt en el seu estil. Qui dia passa… Però a Hereu això el deixa en entredit, molt qüestionat.
Hereu, en aquest dia dur, en què ha hagut d’atendre Bassas i Cuní i repetir mil i un cops que Zapatero va contra els interessos de Barcelona amb aquest ajornament, ha tret pit i s’ha plantat. Potser era pura gesticulació. Potser estava pactada, vés a saber a aquestes alçades… Però la foto d’avui és que Zapatero i Hereu s’enfronten i discrepen. Que l’alcalde, aquell que prometia l’aire fresc i la valentia que li mancava a l’ara ministre i llavors alcalde Joan Clos, està per sobre dels interessos partidistes i electorals i defensa el seu model (equivocat o no, aquest és un altre debat) de Barcelona. No deixa de ser curiós que Hereu sigui el pragmàtic inversor i defensor de les infraestructures, mentre Zapatero especula i amaga el cap i els problemes sota l’ala.
Tot això, a tomb d’una portada. Que no és poca cosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tu ho has dit, que no és poca cosa! T’he de dir que estèticament prefereixo la típica portada tradicional, però és ben cert que en aquest cas l’ús del disseny gràfic ha ajudat (al meu entendre) a sostenir la intencionalitat política del fet. I és que a vegades són difícils de destriar…