Saül Gordillo www.saul.cat

Un excés d’eufòria demoscòpica pot tenir un efecte boomerang. Si van tant sobrats, els del “sí”, potser algun elector es queda a casa o va a la platja pensant que ja votaran els altres per ell. En canvi, els del “no” es mobilitzen més i no abaixen la guàrdia davant l’ofensiva mediàtica i política. A més, la nit electoral el “no” sobiranista pot celebrar qualsevol resultat que superi el 20%. Per tant, no sé fins a quin punt el triomfalisme del “sí” és un encert de la campanya.

El que és evident és la voluntat del tripartit del “sí” de vincular el “no” sobiranista amb el “no” anticatalanista. El vot de la por (“que ve el llop del PP”, diuen des del PSC, on se n’alegren dels incidents amb Mariano Rajoy, com es pot veure en aquest video d’ahir a Granollers) i el vot de la confusió (amb plebiscits i primàries solapades en el referèndum del 18-J) són una prova d’escassa maduresa democràtica.

En un país seriós, el responsable polític de la campanya institucional hauria dimitit. És un escàndol que la justícia hagi de cridar l’alto al Govern per segona vegada. Fa dies que vinc escrivint que la campanya institucional i l’actitud del Govern en favor del “sí” no té cap pudor. Políticament, deu ser respectable. Jurídicament, incompleixen la legalitat vigent perquè no respecten el principi d’imparcialitat. Això és un referèndum, senyors.

Però ells van forts. Molt forts. Quants diners costa refer fins a dues vegades la campanya publicitària de la Generalitat? Quina influència tindrà aquesta persistent voluntat de desobeir la Junta Electoral? Tant els hi fot, i no vullni pensar què dirien els mitjans si això succeís a l’inrevés, amb ERC a l’executiu fent bullir l’olla pel “no”. Això sí, a l’hora d’enviar un resum del projecte de reforma d’Estatut a totes les llars del Principat són clarament incapaços i incompetents. A mi m’han enviat el sobre amb les paperetes per votar, però encara espero com a ciutadà un exemplar del text resumit. Joan Saura, què trist!

També em sembla increïble l’absència del President Pasqual Maragall en el debat de diumenge a TV3. Si no va assistir-hi per voluntat pròpia, Maragall ja hauria dimitit políticament. Si des del PSC no el van deixar participar-hi per evitar ensurts propis de Maragall, encara és pitjor perquè evidenciaria la seva feblesa. No sé què és pitjor, però lògicament la notícia ha passat força desapercebuda entre els grans mitjans. Maragall, el suposat President de l’Estatut, no compareix a l’únic debat televisiu a l’emissora pública del país (amb puntes d’audiència de 768.000 espectadors), i aquí no ha passat res. Inèdit.

Espanyolitzada, la campanya [com vaig advertir el 20 de maig], l’objectiu estava aconseguit. Situar el debat en clau estatal, fent protagonistes Zapatero i Rajoy i deixar marginalment la discussió catalanista en un simple enfrontament suïcida i poc edificant entre sobiranistes. Al debat, i les intrepretacions i versions periodístiques, em remeto. Això és així. Un amic em diu que hi ha persones que votant “sí” i d’altres optant pel “no” [com aquests lluitadors antifranquistes], en el fons, pretendran dir el mateix: un “sí crític” o un “no positiu”. Un “sí però” o un “no però”. La desgràcia és que el format de referèndum no permet aquests matisos, i només cadascú en consciència sap quin vot és el més adient per al seu sentiment i voluntat. Difícil, no és fàcil. En aquest terreny, doncs, guanya la demagògia o la publicitat al servei de la mateixa, millor dit.

Aquest dimarts Vilaweb publica que exalcaldes de Convergència optaran pel “no”. Aquest dilluns han publicat això de dos a l’inrevés, per evidenciar que la lògica de partit no rutlla de cara al 18-J. La disciplina de partit no és amiga d’aquest referèndum. I això requereix maduresa, capacitat d’anàlisi i una complexa voluntat interpretativa. Però ja veig que inclús periodistes amics meus, com el periodista Oriol Burgada, prefereixen optar pel pragmatisme, i jo que ho respecto, malgrat aquest advertiment que fa el tinent d’alcalde de Mataró Ramon Bassas.  

Malentès per la peixatera demòcrata i el maulet nazi

Crec que no se m’ha entès bé, la qual cosa vol dir que m’he explicat malament. Em refereixo a l’anotació d’ahir, arran dels incidents de la campanya de Rajoy a Collblanc i d’Arcadi Espada a Girona, i que aquest dilluns s’han reproduït a Granollers. Mireu com titula El País. La qüestió és criminalitzar l’independentisme. És a dir, que l’independentista que suposadament (i escric suposadament perquè ja he llegit aquest comunicat dels Mossos) va agredir Espada a Girona no es mereix ni la comprensió ni la complicitat que la majoria de mitjans dispensen a les peixateres de l’Hospitalet de Llobregat.

El malentès l’he tingut amb algun lector, que ha escrit la seva respectable opinió en aquest bloc atribuint-me acusacions incertes contra els Maulets, i també amb l’alcalde de Mataró Joan Antoni Baron, a qui aprecio. Baron, que havia escrit això, m’ha dedicat aquesta anotació. Potser és agosarat dir que, en el fons, pensem el mateix, però que posem l’accent en aspectes diferents. Tots dos condemnem aquests fets. I si jo vinculo les peixateres als socialistes no és, Joan Antoni, per caprici meu sinó, simplement, perquè Josep Piqué ho ha fet, tal i com es desprèn de la informació que figura en els enllaços que poso.

Llàstima que el bloc de l’alcalde de Mataró no permeti comentaris, perquè aquesta puntualització (que no deu interessar gaire a la majoria de gent que circula per aquesta plana) l’hauria fet allà, que és on toca. Si bé és cert que ell, seguint el diàleg amb els lectors i entre lectors que predomina en aquest Bloc sense fulls, també ho podria haver fet aquí, com un comentari més.

Sovint els polítics que fan anar el bloc en clau estrictament institucional i/o política tenen aquesta limitació. No aprofundeixen prou en el llenguatge i les possibilitats dels blocs, entesos com a eina de debat amb respecte i participació oberta i sense limitacions. Ara no t’ho prenguis malament, això. Ja saps que ho faig a fi de bé, és a dir, per incentivar la política als blocs i millorar entre tots els blocs polítics.

Per cert, i parlant de la famosa peixatera, m’ha fet gràcia que en Vicent Partal subscriguís el meu post amb aquest article a El Punt.

La diputada Carme Porta estrena bloc

És la primera diputada d’ERC al Parlament de Catalunya amb bloc. Carme Porta s’incorpora a la política que es cou a la xarxa, que, en el fons, és una forma de participació més oberta i democràtica. És una nova relació entre l’administrador i l’administrat, en què el lector tampoc és passiu. Diu la seva, sovint amb més criteri que el propi autor del bloc. Ho dic per experiència. El lector de blocs en sap més, que l’autor. Té un perfil molt alt, unes enormes habilitats tecnològiques i un gran coneixement de matèries diverses. Només tenint això clar es pot afrontar un polític al repte diari o quotidià d’escriure al bloc per adreçar-se als seus lectors. Benvinguda, Carme.

La campanya dels electes d’ERC als blocs

Per cert, que l’altra diputada republicana amb bloc és Rosa Maria Bonàs, però aquesta amb escó al Congrés. Un que aquests dies s’ha animat força, i crec que està encertant el to, és el diputat al Parlament i president d’ERC a Barcelona Oriol Amorós, que ha passat del seu diari al Blogger al bloc que fa anar ara a MésVilaWeb. Un altre diputat republicà al Parlament, Josep Maria Freixanet, d’Osona i el Lluçanès, també s’ha animat amb el bloc. O el secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, que ha fet balanç de l’equador de la campanya des del bloc del partit.

Però permeteu-me que no m’estalviï de deixar constància que el polític amb càrrec institucional que més i millor està fent el seguiment d’aquesta campanya a la xarxa és Antoni Soy, alcalde d’Argentona. Ha creat un diari de campanya dins del propi bloc. Un encert.

I qui s’ha atrevit a demanar el “no” a la ciutadania pel 18-J és l’alcalde d’Alella, Andreu Francisco, que normalment manté una línia de contingut local i molt institucional en el seu diari personal a la xarxa. No ens hem d’estranyar del posicionament si ho comparem amb el “sí” combatiu i permanent que reclamen alcaldes i blocaires de tota mena i categoria del PSC. D’això es tracta.

Les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió

Gràcies al blocaire Galderic Lastras, descobreixo que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) penja les seves enquestes, les públiques de la Generalitat, en aquest espai de la web institucional, que ja he incorporat al llistat d’enllaços d’aquest bloc. Segueixo pensant, però, que el CEO hauria de disposar d’una web pròpia o de consultar més àgil. A l’estil del CIS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!