Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
"Aquest president ens sorprendrà, però no en el sentit que ho feia Maragall a base d’ensurts, sinó reafirmant-se com el que és: el fruit genuí de l’èxit d’una tradició social i política dels catalans, que fins fa poc havia liderat Jordi Pujol. La sobrietat de caràcter i gest de Montilla li van a favor. Els silencis passats, en contra."
Qui escriu aquestes línies no és cap simpatitzant socialista, ni cap entusiasta del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés. Ho fa el sociòleg Salvador Cardús [web], que combina la crítica amb l’esperança a l’article L’eix i l’àmbit nacional, publicat ahir a l’Avui. Cardús planteja el repte d’evitar que "el canvi d’hegemonia acabi reduït, fatalment, a l’ascens de l’espanyolisme entranyable del PSC en contra del catalanisme entranyable de CiU". Veu un aspecte positiu en la presència de C’s al Parlament: "¿Podríem passar de l’eix a un àmbit nacional, de frontera i territori amples, delimitat a partir d’ara per una perifèria mínima que es disputarien Ciutadans i PP, com ja es va començar a veure en el debat d’investidura?"
Estic d’acord amb Cardús en què la presència dels ciudadanos de Boadella, Espada i companyia, amb l’exmilitant conservador Albert Rivera al capdavant, farà bons els socialistes i accentuaran el catalanisme del President Montilla. Encara que sigui per una qüestió de simple comparació. Amb C’s, tenim un nou marc de referència al ventall parlamentari català, i el repte del pas d’eix a "ambit nacional", com proposa Cardús, és bàsicament a mans de CiU i el PSC. Els primers han de saber interpretar el nou escenari polític, per no perdre pistonada i quedar marginats. Els segons, han d’experimentar en pròpia carn que l’acusació de "nacionalista", sovint massa gratuïta, al seu company Maragall té molt a veure amb l’assumpció del càrrec de President de Catalunya. I Montilla serà el primer que ho notarà, això.
"El cas és que, malgrat els exorcismes en contra de la política identitària que es van sentir durant el debat d’investidura i de presa de possessió, en el fons, mai la identitat no havien estat tan el tema del debat. Mas, amb raó però poc exemple, demanava atenció a l’ànima catalana. I Montilla, tot un professional, es va tornar ànima en la seva esplèndida resposta a Ciutadans – Partido de la Ciudadanía, en un exercici d’autoafirmació catalana impecable. Ciutadans poden ser un bé de Déu quan, en portar la frontera de la pertinença nacional dins del Parlament, dibuixin un fora més petit que mai. En aquest sentit, el compromís bel·ligerant de Montilla per preservar la unitat dels catalans n’és el primer resultat positiu."
Aquest Cardús que fa confiança al nou President no evita la crítica a Esquerra: "Ara ERC només hi ha fet de torna, i es dedica al "reformisme" conceptual, esbravant el sòlid "independentisme tranquil", com l’havia definit Ramon Barnils, en un "catalanisme de pluja fina", d’aquella que no fa ni obrir el paraigua".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però la pluja fina és aquella persistent que va fent saó i al final tot reverdeix
L’aposta d’Esquerra és de vertígen, arriscada i no sé si valenta, però, perquè no hi havia alternativa. A l’oposició fa fred, els nans creixen i la temptació de tornar a ser un partit testimonial (pocs però bons) seria massa forta.
No estic completament d’acord amb la interpretació que en fas de l’article d’en Cardús. Trobo que és important perquè, per variar amb el que ens tenia acostumats darrerament, fa una lectura de la realitat esperançadora (espero que no només perque el Montilla li cau bé ;-)) i no essencialment negativa.
Però no momés això. Em sembla un article significatiu perquè crec que està arribant a teoritzar, per un camí distint, allò mateix que Esquerra formula amb no gaire traça com a "catalanitzar l’esquerra": recuperar sense manies el PSC per al catalanisme de tal manera que a l’altra banda només hi quedi el PP (i ara Ciutadans). Em sembla significatiu perque trobo que està arribant a la mateixa conclusió seguint el seu propi camí.
Em sembla que el que és central en el seu article no és el que més hi destaques sinó la possibilitat que veu que l’eix nacional agafés aire, s’eixamplés i acabés sent l’àmbit on govern i oposició trobessin l’oxigen necessari per evitar l’ofec a que amb tota seguretat els portarà Madrid.
Encara no han fet res i tothom creu veure significats ocults en cada frase d’en Montilla; tot son lectures en plan providencial sobre els origens del nou president, de si la seva falta de carisma és una forma de carisma…Tot analisis perfectament gratuïts. Però a veure, és el mateix Montilla fastigosament espanyolista de fa dos mesos, el mateix home de PSOE…Per l’amor de Deu. Soc partidari de l’Entesa, però tampoc alucinem.
De tots haches discurosos, artícles, comentaris, blogs, que semblent molt assenyats i no son sino conjetures, el que fan es donar coba i sobretot : “culto al lider”.
Ara, de lider, tenim enMontilla. Be, no es que sigui un lider, encara que hi hagi gent (i periodistas que mengen en el seu pesebre que el vulguin fer passar per el “gran timonel de Cat”.
En una primera lectura, podría ser, pero después ja veus que no, que es imposible.
Com diu un comentarista: es volen veure significats ocultes a cualsevol silenci, jajaja coma a la cuba dén Castro, com a totes les dictadures fetes de silenci y manca de transparencia.
Desde on fem la lectura d’en Montilla, ¿Desde el catalanisme? En aquest cas pobre ERC, han fet un mal negossi.
De totes maneres no es podia fer un altra cosa. CIU seguéis en el limbo d’en Pujol, però dáixò a parlar del gran lider Montilla em sembla …que qué em sembla? Que l’Avui necesita subvencions i s´ha dárrimar a qui pagui. (algun bloggista també)