Saül Gordillo www.saul.cat

Cada cop tinc més clar que qui manarà al nostre pobre petit país serà la sociovergència. Tots aquests moviments que es donen ara (que es veuen a la premsa) és pur teatre. L’única possibilitat al tripartit és que el psc sigui capaç d’aguantar la presió que li arriba de MAdrid (cosa que dubto). Al pacte sobiranista, el veig impossible (ciu no està per la labor).

Si el tripartit no va funcionar va ser perquè el tandem Maragall-Carod era inviable. La sorna empordanesa associada a  la prosa poètica omple portades, però no serveix per governar.
El factor humà importa. Analitzem els tandems:
Mas-Montilla-les coses quan no poden ser, no poden ser i per tant no són.
Mas-Carod- inviable.
Mas-Puigcercós- el republicà acabaria dels nervis. Els de Ripoll no estan fets per anar a la Up&down. S’ha de ser de plàstic per aguantar tanta impostura, i en Puigcercós és de carn i ossos.
Montilla-Carod- podría funcionar.
Montilla-Puigcercós- el tandem ideal. Montilla no és home de l’Acadèmia grega, però si de fer feina i coordinar equips i ademés té sentit comú, cosa que no tenia Maragall. Puigcercós sería la imatge dinàmica, propera i popular que calaria com pluja fina en l’electorat. Una mena de Pujol no missaire. Un home del segle XXI.
Aquest tandem facilitaria el salt definitiu d’ERC i la consolidació del catalanisme d’esquerres.

Recordeu com reien aquests fa uns mesos quan es van carregar el president de Catalunya per haver exercit de tal???

Espero veure tota aquesta colla d’indignes portant cafès als Madi boys: sociovergencia ja!!!  Com riurem …

Si es fa tripartit, el cofoi de ICV a les properes s’haurà de posicionar: qui voldrà que sigui President, en Montilla o Puigcercós? 🙂

CIU necessita pactar sempre amb un partit espanyol (PP o PSOE), i desenganyemn-nos, ara al poder hi ha el PSOE, i per tant toca fer-se amb el ZP i blasmar el Rajoy… que sinó veuríem com la tropa del Duran prepararien les estovalles ben planxades als seus xalets de la Costa Brava o la Cerdanya per celebrar sopar amb els nois de la FAES. Els comensals que es criden són els que tenen l’aixeta a Madrid, i ara la tenen els del PSOE.

No penso que hi hagi al món cap persona que es cregui que CIU vulgui pactar realment amb ERC, ERC només els pot donar el poder aquí, i a CIU volen el poder aquí i a Madrid. Coses de La Caixa, entre d’altres.

Pacte CIU i ERC? No s’ho empassa ningú i a Convergència menys. Ja n’hi ha prou d’algunes falòrnies d’alguns comentaristes convers. És veritat que hi ha gent de CIU que prefereix aquesta opció però cada vegada són menys i accepten la primacia del "sector negocis (a Madrid)". Aquests mateixos no diran ni mu si es pacta amb PSOE, com no van dir ni mú quan van pactar amb el PP.

Ara bé, la impossibiltat tan evident avui per avui d’un pacte de CIU i ERC els perjudica ambdós en les negociacions; jo penso que convergents i republicans es trucaran o reuniran per la galeria i res més.

La qüestió és qui guanyarà dins dels socialistes: el sector catalanista del PSC que propugna el pacte catalanista d’esquerres o el sector cavernícola del PSOE (+Corbachos i Bustos diversos) que propugna el pacte amb CIU. Avui hem sentit tots com l’Ibarra clamava pel pacte amb CIU. Ja ens hem acostumat que els més espanyolistes de la gran Espanya, des de Pedrojota a l’Ibarra demanen fer-s’ho amb CIU.

Sociovergència: un perill per a Catalunya sedant-nos amb .l’amnèsia col·lectiva (aliança total al poder: El Mundo, El Pais, El Periódico, La Vangurdia, etc).

Quina por.

No sé si ve a tomb,però he trobat un post al bloc de Salvador Sostres que m’ha emocionat. Faig un copy&paste:

[14] Escrit per: M.P.C.  – Divendres, 3 de novembre de 2006  11:44

Sostres, m’adreço a tu no com una lectora que t’escriu una carta oberta sinó com algú que voldria compartir amb tu algunes reflexions, al marge de si et semblen encertades o no. No seré complaent; no ho he estat mai si no m’ha semblat just. Si no ho publiques, tant me fa. Suposo que deus saber que força lectors que aboquem aquí les nostres opinions signem amb pseudònim i que, alguns, tenim alguna projecció pública. Éts lliure d’especular sobre si això és hipocresia, distància, covardia, prudència o ganes de tocar el que no sona. Escrius bé; de vegades tens tota la raó, sovint ets d’una cruesa inhumana, ocasionalment arribes a fregar la poesia, amb freqüència caus en la carrincloneria i de tard en tard m’indignes amb una xaroneria delirant. El dia de les eleccions et va equivocar, i molt. En tens tot el dret, naturalment. I també tens dret a ignorar que molta més gent del que suposes et llegim -aquí i a l’Avui- no només per admiració o per morbosa curiositat sinó per polsar l’ànima d’un segment de la població de la qual tu, t’agradi o no, n’ets exponent i portaveu : el dels joves, rics, brillants, frívols nois de l’alta burgesia barcelonina. No cauré en la descortesia de contar-te la meva vida. Només vull que sàpigues que, gràcies a Déu, tinc el privilegi de pertànyer a una família cohesionada, ben situada i respectada pels seus mèrits, capaç d’estimar-se i d’estimar Catalunya; que només he hagut de passar penúries quan m’he enfrontat al que em semblava manifestament injust, assumint amb tranquil·litat la presó en l’època franquista, i que els meus avis van perdre una guerra, van passar per camps de concentració i per la presó i van haver de patir la humiliació de la derrota, la repressió i la pobresa sense rendir-se. Jo, i molts membres de la meva família, hem votat moltes vegades Convergència, i li hem donat suport públicament quan tu eres un vailet i la teva família feia canapès -deliciosos- i no es mullava públicament, com no ho ha fet mai. Parlo de quan Convergència era el partit de la gent que estimava Catalunya, el partit d’aquell Pujol que havien empresonat i que va aconseguir que alguns agosarats pintessin damunt els murs de mitja Catalunya (amb brotxa i pintura, abans que s’inventessin els esprais) "Pujol llibertat". Votàvem Convergència quan era un garbuix benintencionat de liberals, socialdemòcrates, cristians i carbonaris entestats en salvar una pàtria que havia sobreviscut miraculosament a l’ignomínia del franquisme, a l’ofec dels hereus de l’ombra més fosca que havia parit la història. Votàvem una Convergència menestral, inquieta, generosa, culta, laica, nostra, nostra!! Després van venir les majories i el poder; els encerts i els errors… I els errors, i els errors. I vam votar Esquerra. L’any 2003 Esquerra no es va equivocar per donar pas a un canvi. Però les marrades de part dels seus aliats i la seva inexperiència ben aviat van mostrar-nos a tots, com sol passar, que l’infern és empedrat de bones intencions. Per això tanta gent que els va votar, aquesta vegada se n’ha estat. Però per què no han votat CiU en massa? No és pas, com alguns ens han volgut fer creure, perquè Artur Mas hagi estat prepotent. Mas s’ha mostrat segur, solvent, preparat, disposat a l’esgrima que calgués sense pors ni concessions. No és per la fotografia amb Zapatero; la majoria entenem que va ser Mas qui va forçar un Estatut de màxims, el llindar veritable de l’heretat, de la memòria i del futur, i que només ell podia pactar un intemezzo en aquest joc extenuant de conquestes lentes, de lluites persistents que garanteixin -més enllà del desgavell i la mesquinesa d’uns partits catalans que negociaven dividits, a traïció de tots contra tots-, porcions de sobirania irrenunciable. Aleshores, si no l’hem percebut com un líder prepotent, ni com un traïdor, si creiem que és un home preparat, segur, solvent, modern, ¿per què no l’hem votat en massa? T’has fet aquesta pregunta en aquests termes? Se t’ha acudit alguna raó que vagi més enllà de l’insult o del plany? De debò creus que tota Catalunya està malalta? No, senyor Sostres. Catalunya té molts problemes, potser hi ha molta gent malalta, però sobretot hi ha gent dolguda, trista, amoïnada, claudicant, traïda, decebuda, desesperada, insultada. Jo volia votar CiU perquè creia que no podíem permetre’ns un altre tripartit esbojarrat i estèril ni un president mediocre imposat des de Madrid. El trionfalisme d’alguns sectors afins a CiU els darrers dies de la campanya, amb un llenguatge d’obert menyspreu cap als votants d’Esquerra i les classes treballadores -catalanes!- van aconseguir frenar el meu entusiasme : "55 diputats", "62 diputats", "els escombrarem", "desapareixeran del mapa", "s’empassaran la MAT", "l’estat del benestar és insostenible", "el teatre és cosa de sociates i de barbuts", "Puig Antich era un pistoler", i més, i vinga, i tomba, i fot-li! Pobre Artur Mas! Tant me fot que li diguin Arturu en la intimitat o que pertanyi a una família benestant o que els darrers dies del franquisme l’enxampessin estudiant. Però quan votes, no només li concedeixes la teva confiança a un home, sinó a tot un partit. La vigília del dia 1 de novembre, quan per pura tradició no podem evitar el record dolorós de la gent estimada que malauradament ja no ens acompanya, vaig començar a trontollar. "I si els dones la majoria absoluta? I si demà a la nit t’has d’empassar frases insultants i somriures exultants de gent que no té res a veure amb tu, amb el que tu creus que és Catalunya, amb la teva lluita de tants anys? I si et trobes que has votat la gent que tractava el teu avi com una puta merda?" I et vaig imaginar a tu, i al Prenafeta i al Madí i a l’Oriol Pujol… I vaig pensar que no teníeu res a veure amb aquella Convergència del Pujol heroic fotent-se en una presó franquista, ni amb els milers d’homes i dones que es van jugar les seves humils feines, la condemna insuportable de les murmuracions dels seus pobles miserables, o els anatemes de mossens ridículs, suats, venuts; de tanta gent que va fer ni que fos un gest humil de rebel·lió per convidar els qui els envoltaven a sentir-se orgullosos de ser catalans. No estic parlant de la prehistòria. Molts ho hem viscut i molts que encara no havien nascut ho senten com una ferida i se saben orgullosos de tenir aprop gent modesta i generosa que va fer el que va poder, per poc que fos. El dia de les eleccions jo havia d’agafar un tren i tirar-me dues hores de viatge per votar i dues hores més per tornar al lloc on ara resideixo. Abans vaig entrar a Internet : l’Avui, La Vanguardia… i la teva web. Com era d’esperar et pasaves un quilo de prepotència i anunciaves la teca que et clavaries al Drolma. El dia abans ja ens havies regalat la teva visió sobrada de la jornada que ens esperava, sempre entre àpats pantagruèlics i felices anades i tornades amb amics de famílies "comme il faut", la gent que està per damunt del bé i del mal, de la "gentola" que fitxa al taller, de la pobra púrria que fa que Catalunya bategui a totes hores i que tant t’indigna que tingui un mes de vacances. A les 13h del dia 1 algú va deixar-te un missatge dient-te que no et vantessis de la teva riquesa, que la gent que vota CiU majoritàriament ho fa per patriotisme, no perque siguin uns privilegiats, com tu; que molts les passen magres i que malgrat saber que votin a qui votin tots els finals de mes passaran angoixes, votarien CiU. Però tu, a les 14h. ens informaves del teu triomfal dinar al Drolma a base de tòfones blanques i llagosta i pontificaves si tal menjar lligava o no amb tal altre. I saps què vaig pensar? Que agafi el tren sa mare! Que els voti aquesta púrria que no sap el que és el respecte ni la humilitat ni la solidaritat entre catalans. No penso votar el tripartit, però ni boja no votaré aquesta gent que ens insulta tant com els conqueridors, perquè el meu país, la meva gent també ha estat trepitjada per aquesta classe de sociòpates que es fan un tip de riure de la gent que es vesteix amb el que pot, que quan té quatre duros i vol fer feliços als seus els convida a un restaurant barat, que mai no podrà viatjar a Nova York ni dinar al Bulli, que l’únic mal que fa és llevar-se cada matí a les set i treballar deu hores per viure i dur algun fill al món, català, que segur que se sentirà més orgullós dels seus pares i del seu país que els fills que tu no tens. Ho sento, Artur Mas, però mentre estiguis envoltat de gent tan mesquina no et votaré. I tu, Salvador, sàpigues que, així com un paleta ha de patir tota la seva vida amb la visió d’un nyap que va construir de jove encara que tothom hagi oblidat qui va bastir aquell edifici, un escriptor es troba, ho vulgui o no, amb els seus escrits tota la vida. Que per anys que visqui, si ha estat injust, com a injust serà recordat; que si ha fet mal, algú li ho retreurà; que el menyspreu i l’insult no s’evaporen; que per sort sempre hi ha algú, encara que sigui el retardat del poble, que l’assenyalarà. Ara et rellisca, però algun dia el que vas escriure fa vint anys et farà molt, molt més mal del que tu vas voler fer.

Esquerra és un partit de patriotes. Carod no permetra que al capdevant del Govern del país hi hagi un home que ha votat en contra de la unitat de la llengua.

Tothom dóna per fet que hi haurà o sociovergència o tripartit. Jo no. Sé que Carod és un patriota que dóna a la Generalitat el respecte que es mereix.

Estem encegats tots per la imediatesa, les rancúnies, les estratègies i no sé què més. Però ens oblidem del principal factor : Esquerra és l’Esquerra de Macià i de Companys, i l’èpica ha acompanyat sempre a tots els Presidents del país. No serà pas diferent.

Així doncs, penso que no hi haurà tripartit. Penso que acabarem veient l’Aliança Sobiranista, i un govern que s’haurà de dir Sobiranista i de Progrés.

Des de divendres que en Saül no hi ha afegit cap comentari. La bulímia literària literària es va aturar divendres com per art de màgia. Ara semblaria que fos agost o Nadal. I tanmateix, estem en plenes negociacions per formar govern, no fa ni tres dies que van ser les eleccions. I aquest silenci? Que no està clara la situació i no acaben d’arribar les ordres de la cúpula? Hahaha. Alguns a la cúpula d’ERC estan començant a posar-se molt i molt nerviosos, i no precisament en Carod ni els seus. Només cal comparar els vots d’ERC al Ripollès amb els de 2003, oi Puigcercós?

saül, explica’m això del tripartit perquè no entenc res! ni Mas ni Montilla! I que es barallin entre ells!!! Com poden fer president a aquells que els van expulsar i que ara han perdut les eleccions!

Desolació. No tinc altra paraula per definir el meu estat d’ànim. No hauria pensat mai que quan el partit que s’autoproclama independentista arribés a tenir una representació signficativa i de pes faria president un senyor com el candidat del psc-psoe i líder del govern a la generalitat a aquest partit, amb la conseqüència directa de deixar fora una altra formació nacionalista que, a més, rep el suport majoritari dels votants. Ni el els pitjors malsons ho hauria pogut imaginar. Què fem?

estic totalment d’acord amb l’entesa de les esquerres. (no cal que ens enrollem tant)