Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
La legislatura accidentada del 14-M va començar amb la promesa de l’Espanya plural, amb el talante i tal i tal, i ja veieu com acaba: amb l’Estatut retallat a La Moncloa a dins de l’escorxador del Tribunal Constitucional a punt de ser sacrificat, amb el TGV que no arriba a Sants però sí ho fa a Màlaga i Valladolid, i, en clau estatal, amb l’assumpte del País Basc sense resoldre i més descontrolat que abans. El que prometia tan ha esdevingut una enganyifa considerable. En clau territorial i catalana, eh! Que de fer política d’esquerres i retirar les tropes d’Iraq sí que en sap! No siguem injustos ara. Molt pitjor hauria resultat Rajoy i el tripartit que conforma amb Acebes i Zaplana. Ai las!
La metàfora de la legislatura és aquesta. De l’obertura al tancament. De la il·lusió al pragmatisme centralista que acaben adoptant tots els inquil·lins de La Moncloa. Quina diferència hi hauria si ara et diguessin que el president espanyol no és Zapatero sinó Bono? Menys la gomina, ben poca. I la metàfora es completa aquesta mateixa setmana. El dia abans que Zapatero faci balanç triomfalista de la seva (primera) legislatura, i mentre Castells i Puigcercós fan esforços per difondre els números que té el Govern, el nostre, sobre les balances fiscals que l’avi Solbes amaga a pany i forrallat en un acte de desafiament, el dia abans deia, el número dos del PSC, Miquel Iceta [bloc], reconeixia que Zapatero en té ben poc de federalista. No té la gomina de Bono ni segurament una visió tan recalcitrantment centralista, però… a Iceta li costa reconèixer que el projecte del PSC de Montilla —empès per federalistes de vella fornada, catalanistes de pota negra i zona alta i, molt probablement, per l’experiència pròpia de President— i el projecte del PSOE del lleonès Zapatero o del manxec Bono, tant li fa, vagin en la mateixa direcció.
Falten dos mesos per a les eleccions. El PSC i el PSOE mesuren forces, fan un pols en públic. Diguem que el pols el fan el Govern, el nostre, i l’executiu espanyol, el seu. A veure cap a on condueix tot plegat. Perquè no m’acabo de creure que tot plegat es tracti que a aquestes alçades la descoberta d’Iceta —que s’ho creu— sigui que el seu "frame", o el del PSC per a ser generosos, no coincideix amb el "frame" de Zapatero, o del PSOE, també per a ser generosos. Que els "frames" territorials d’uns i altres no són els mateixos ni encaixen ja fa dies que ho sabem.
(Per cert, Iceta diu que el seu "frame", que no és independentista, coincideix amb el "frame" de Duran Lleida [bloc]. A veure si els propers dies veiem les "vuit diferències".)
(El meu seguiment de la campanya a Eleccions 2008. A la columna de la dreta, a dalt, he creat una categoria d’enllaços de blocs i webs d’interès per a aquests comicis. Ara hi tinc els blocs de tres dels principals caps de llista per Barcelona. L’aniré farcint.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És molt senzill, és una qüestió d’interessos, és una qüestió de saber i defensar quin és el teu país. Si el teu país és Espannya tan se val Zapatero, com Bono com la "gran mare" que els va parir. Si el teu país és Catalunya, pots acceptar-lo com a Colònia des del 1714, com resava el "Decreto de Nueva Planta": "La Nación Catalana ha muerto! ahora ya no existe." en aquest cas tan se val Montilla, Mas, Benach o Duran; aleshores quan es diu que Catalunya és una Nació hom menteix o s’autoenganya si no s’aclareix que "Catalunya és una nació morta". Masses lacais d’Espanya, uns catalans carregats d’auto odi i frustració i altres estrangers ho desitgen dir amb vehemència i fan l’impossible per assolir-ho.
I, finalment, tot plegat, també depèn de si no hi estàs d’acord amb aquesta situació de submissió i esclavatge nacional que patim i aleshores creus que cal lluitar i a més (Catalonia Acció dixit) ara ja saps que cal lluitar bé! … Aleshores l’expressió correcta és: Catalunya és una Nació esclava d’Espanya que pateix agressions colonials de tota mena, que la seva sobirania és continuament trepitjada sota la bota d’espanya i en nom dels interessos espanyols i de l’anomenat "Bién Común Español" que naturalment mai coincideix amb els interessos de Catalunya.
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
PD: D’Iceta no me’n crec res. Ara tothom treu pit de cara a les eleccions de la metròpoli colonial. Jo aposto per l’abstenció! aposto, com digué En Barrera, aposto per trencar política i nacionalment amb Espanya, minut a minut, segon a segon, sense parar ni un moment.
25 abril 2005
El nord de la nostra política
Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc.
I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme.
El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
Santiago Espot, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció
Frame, en el significat del títol original del llibre, és verb: emmarcar; formular, expresar. Però també significa posar un parany, falsejar la culpabilitat de quelcom. És a dir, precisament l’estratègia que han desplegat des del PP, de l’estrella de la dreta conservadora tradicionalista catalano-espanyola, en Duran i Lleida, et al. al PSOE.