Saül Gordillo www.saul.cat

Una de les gràcies de la TDT és que ens ha permès guanyar més canals de televisió en català, però també que ens ha obert un ampli ventall d’emissores espanyoles. Mentre tinguem l’actual marc polític, administratiu i jurídic, suposo que això és inevitable. Fer zàping des que tenim la TDT davant del sofà de casa esdevé un exercici diguem-ne que entretingut. Trobes més teles catalanes, amb una oferta rica i variada, però també ensopegues amb productes televisius facturats a Madrid amb una mirada rabiosament anticatalana. Molt dretana i conservadora, però especialment ofensiva amb allò que se’n diu la pluralitat territorial de l’Estat. Hi ha programes que mereixerien querella diària en un país mínimament seriós, però no és el cas. Poden dir les bajanades que vulguin contra una part dels ciutadans de l’Estat, els catalans posem per cas, i aquí no passa res. Però és el que ens ha tocat patir, esperem que no massa més temps.

És curiós, doncs, que la caverna mediàtica s’esveri com una mala cosa quan dotze diaris catalans comparteixen un editorial més aviat light en defensa d’un Estatut ja retallat respecte el que va aprovar el Parlament de Catalunya. O l’última campanya mediàtica contra un empresari català que ha gosat indicar quins són els enemics d’aquest Estatut i els principals instigadors de la catalanofòbia. Em refereixo al calellenc Ramon Bagó [wiki], alcalde de CiU entre 1979 i 1991, exdirector general de Turisme de la Generalitat, empresari fundador i ànima del grup turístic cooperatiu Serhs i persona compromesa amb un binomi que podria ser país-progrés. Bagó va ser el primer alcalde democràtic de Calella i es va caracteritzar per un impuls notable de la ciutat, des de posicionaments de desenvolupament que no agradaven les esquerres però que van servir per convertir la ciutat en capital del nord del Maresme, l’Alt Maresme que en diem aquí, i com a empresari per crear centenars de llocs de treball i molta riquesa. Bagó, doncs, és un home que tot i respondre a un retrat robot aparentment conservador dóna molt de sentit a la idea que el progrés i l’avenç el propicien les persones valentes, arriscades i visionàries.

L’exalcalde calellenc i empresari turístic és així. A diferència d’altres, no és cap burgès que parli castellà a casa per fer-se el fi, sinó que s’ha fet a si mateix pencant de valent i tirant del carro amb un compromís catalanista inequívoc. Com a alcalde ho va demostrar, i com a empresari ningú que conegui una mica el sector podrà negar l’arrelament cultural, lingüístic, identitari i comunitari amb el país. La catalanitat és desacomplexada en tots els projectes internacionals del seu empori. Però de portes endins, ha fet coses molt interessants com descentralitzar l’oferta turística, avançant-se als seus temps amb els vilars rurals que permeten fer turisme de cap de setmana en territoris del país que han agraït convertir-se en pols d’atracció amb allotjaments en forma de petites viles rurals.

No tinc cap obligació d’escriure això si no ho pensés. Em sento absolutament lliure. De fet, l’altre dia vaig dir en un acte a Calella que en els meus inicis periodístics Bagó m’imposava molt de respecte, potser massa i tot. Sospito que jo no deuria ser un periodista de la seva simpatia, com tampoc no ho vaig ser per a la resta d’alcaldes de la ciutat. M’he caracteritzat sempre per cantar-les clares i per fer del periodisme un ofici d’escassa autocomplaença. Recordo algun projecte urbanístic impulsat per Bagó a les darreries del seu mandat d’alcalde que va merèixer un apassionat seguiment informatiu, crític lògicament, per part meva. Però també és cert que amb els anys, i vist tot amb una major perspectiva, l’obra de govern i el balanç d’aquest home guanya enters. També ha ajudat a endolçir-me el personatge la seva facilitat per anar políticament per lliure, desobeint consígnes de partit i demostrant una certa transversalitat. El dia a dia és molt més poderós que el carnet de Convergència que deu conservar en algun racó. I això li dóna una gran llibertat d’acció, pensament i opinió.

És precisament en aquest últim aspecte, el de l’opinió, que dijous passat a Calella Ramon Bagó va deixar anar una frase desafortunada que s’ha tret de context. Jo, que hi era, i que deuria estar entretingut amb el mòbil mirant correus i missatges, perquè la feina no et dóna descans, no vaig sentir la frase en qüestió fins que part del públic se’n va exclamar. Treta de context sembla una atzagaiada. Posada en context, s’entén perfectament com una metàfora per donar força a una intervenció, d’altra banda, sincera, sentida, pensada, atrevida i molt coherent amb la seva envejable trajectòria patriòtica.

Algun periodista la va destacar. A nivell local, res a dir. Però la dimensió que s’està donant a les Espanyes és espectacular. La Razón, l’ABC, Libertad Digital… i el que vindrà. El xup xup és suculent. Sentència guillotinadora del Tribunal Constitucional, consultes independentistes escampades pel Principat i amb ressò internacional, ambient preelectoral a Catalunya… El llumí de la frase de Bagó és temptador, però no recull ni de bon tros l’esperit d’un acte i d’una intervenció que no tenien res a veure amb el que a les Espanyes es farà creure. Una vegada més, l’agredit és presentat com l’agressor. Gran perversió, aquesta que li ha tocat viure a Bagó, com a tants d’altres catalans, que simplement reclamen respecte, dignitat i llibertat per a poder ser el que volguem ser.