Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
De sociovergència a tripartit: el Dragon Khan del 2-N
Passem d’una legislatura de Dragon Khan a un escenari postelectoral també de Dragon Khan. Per no perdre el costum. La Catalunya postpujolista és així, i més abstencionista. L’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya (resultats i composició) les especulacions sobre el futur govern han estat diverses. Formalment, encara hi ha tres opcions possibles sobre la taula: pacte nacional (CiU-ERC), sociovergència o convergelisme (CiU-PSC) i govern d’esquerres (PSC-ERC-ICV-EUiA).
El pacte nacionalista té pocs, escassos, números. Ni CiU ni ERC estan per la labor. Millor que encara no descartem res, perqupe tot just el Dragon Khan acaba d’arrencar. El fet objectiu és que ERC va convidar a la guanyadora CiU a "obrir el ball", i la primera trucada i reunió, prevista per a avui, serà entre Artur Mas [web] i José Montilla [web]. La federació nacionalista no tanca formalment cap porta, però Josep Antoni Duran Lleida tampoc no dissimula la seva preferència per un acord sociovergent amb el PSC.
La sociovergència, el gran tabú de la campanya en els mitjans de comunicació (no en aquest bloc), irromp hores després de l’escrutini. ¿On són les causes de força major que justifiquin la grossen koalizionen que Mas i Montilla han rebutjat durant la campanya? Sembla contradictori que el guanyador i el perdedor [Francesc-Marc Álvaro li ho retreu] de les eleccions s’asseguin per explorar un acord de govern que s’havien dedicat a descartar quan demanaven el vot. Que ho fessin al cap d’uns dies d’atzucac negociador tindria sentit. Però el primer dia fa lleig.
El PSOE de José Blanco [bloc] i el propi José Luis Rodríguez Zapatero, que anava al Congrés pel nou Estatut d’Andalusia (cafè per a tothom en l’Espanya plurinacional i federal i tal i tal), s’han dedicat aquest dijous a matisar les paraules del secretari d’Organització dels socialistes espanyols la nit electoral a Ferraz. A Blanco se li entenia tot: sociovergència. Era el primer a trencar el tabú de l’oasi (mediàtic) català. La mateixa nit electoral, de gran consum d’Internet.
[José Blanco: Elecciones, el día después]
Ara, però, el PSOE sembla que faci un gest cap a Montilla i cap al PSC. De donar-los el pèsam la mateixa nit de Difunts, Blanco i també Zapatero han passat a renovar-los el xec en blanc. "El liderazgo corresponde a Montilla, que tiene mi respaldo", ha dit el president espanyol deixant fer. Zapatero és aquell que va prometre que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, ¿recordeu oi?
¿El mateix Zapatero que s’ha tret de sobre Bono, Ibarra i Maragall deixarà d’apretar el PSC? ¿Permetrà que se li generi un problema a Catalunya anomenat tripartit versió 2.0? Tinc dubtes raonables, però aquesta tarda de dijous el PSC ha fet una aposta estratègica per un "Govern de progrés", segons ha explicat Miquel Iceta [bloc]. Les cometes són importants aquests dies. La campanya electoral és l’època del broc gros a les cometes, de fot-li-que-és-de-Reus. En canvi, un cop fet l’escrutini les cometes són sagrades i cal analitzar-les mil·limètricament. Allà on diu "progrés" no dedueixi vostè que vol dir "esquerres".
La Mònica Terribas ha sortit en pantalla llegint les portades d’aquest divendres i tots els diaris catalans titulen a la primera que el PSC i Montilla volen un nou tripartit, però corregit i refet ràpid. L’ABC destaca que el PSOE vol que CiU governi amb el suport del PSC. I El Mundo… què dir d’El Mundo? Treu els tres Ciutadans [web i bloc] fotografiats en portada. Exhibeixen el seu resultat electoral (en part), sense pudor de cap mena.
[Juan Varela: Ciutadans, ciberdemocracia mestiza]
Des d’un punt de vista estrictament nacional, el panorama és desencoratjador de totes totes. Pendents de Madrid, novament. Ho alerten Carod i Saura. Mas i Montilla, tots dos. El primer perquè té el seu millor aliat en l’aposta sociovergent a La Moncloa. El segon perquè ha de negociar amb Ferraz i Moncloa el no-suïcidi polític i electoral del PSC i del seu primer secretari, recordem-ho, que és el mateix Montilla. L’articulació de possibles pactes per governar Catalunya els propers quatre anys es basa, en aquestes primeres hores, en el triangle Mas-Zapatero-Montilla, és a dir, el pont aeri de sempre per a uns, CiU, i per a altres, PSC.
[Toni Dalmau: L’hora dels pactes]
Com que és profunda i evident la ferida i el ressentiment en l’espai sobiranista que podrien compartir nacionalistes i independentistes, el pacte nacional és un brindis al sol. I llavors els nacionalistes recorren al PSC, mentre que els independentistes els imiten i fan tres quarts del mateix. Al carrer Nicaragua els telèfons deuen treure fum. Hi ha qui diu que el PSC atén CiU per submissió al PSOE. N’hi ha que diuen que ho fa per fer-se valer en la negociació amb amb ERC i ICV-EUiA, la gran guanyadora de les eleccions d’entre les forces d’esquerres.
[Lluís Foix: Dónde están las llaves]
El líder reforçat ecosocialista Joan Saura [web], entrevistat per la Terribas, ha insistit que el govern d’esquerres es mereix una segona oportunitat. Els seus votants estan per aquest projecte, sense cap mena de dubte. Però, ¿poden els republicans dir el mateix? Els 21 escons són un nou vot de confiança de l’electorat independentista al tàndem Carod[web]-Puigcercós[bloc]. ¿Entendrà determinat votant d’ERC que facin Montilla President quan és Mas el guanyador (per segona vegada en escons) i li ha tret 11 diputats d’avantatge al PSC?
[Josep-Lluís Carod-Rovira: Consolidar l’espai catalanista d’esquerres]
[Joan Puigcercós: Hem escoltat i hem sigut escoltats]
El problema d’Esquerra és que, si la via del pacte nacional condueix a un carreró sense sortida, l’únic escenari per evitar quedar-se a l’oposició davant d’un govern sociovergent és concedir la Presidència de Catalunya a un Montilla perdedor. Prioritat: tripartit. La patacada de 5 escons, i la derrota a la ciutat i la demarcació de Barcelona són molt contundents. D’acord que el tripartit suma 70 diputats (la majoria absoluta són 68). D’acord que el notari, el DVD i l’agressivitat de la campanya dissenyada per David Madí han estat francament contraproduents per a la federació nacionalista en la mirada posada en el 2-N. D’acord que Duran [que avui xateja a El País] es mor de ganes de ser ministre i prefereix col·locar Mas a la Presidència amb qui sigui per, finalment, seure en el Consell de Ministres de Zapatero.
[Busot: Madí posa el càrrec a disposició de Mas mentre Trias ja dispara obertament contra l’estratègia electoral]
[Diari Republicà: De mica en mica, la sociovergència omplirà la pica]
Tot això, i més, d’acord. Però em segueixo fent la pregunta políticament incorrecta. ¿Ha de presidir la Generalitat qui perd les eleccions de manera tant i tant clara? Només pregunto.
[Debat blocaire sobiranista a l’Olla de grills i en clau progressista a Els uns i els altres]
Si estem pendents de Madrid, el President serà el guanyador Mas. El PSC s’entrega definitivament al PSOE i es converteix en una sucursal pura i dura de Ferraz a Nicaragua. Carod és el cap de l’oposició i d’aquí a quatre anys ja veurem el creixement d’ERC i d’ICV-EUiA. Es mengen un bon tros dels socialistes.
Si deixem de banda Madrid, el President serà el perdedor Montilla. El PSC dissimula el seu fracàs electoral (el precipitat relleu de Maragall, bàsicament) amb l’obtenció de la Presidència de Catalunya per al primer candidat no nascut a Catalunya. No ho dic amb segones. Jo em dic Gordillo.
Deuen ser hores difícils per a CiU. [El nacionalista Croat Català escriu Catalunya, en crisi.] Però encara que avui tot apunti a una versió 2.0 del govern catalanista i d’esquerres, jo no descartaria el pacte del convergelisme català i la sociovergència espanyola. Tant dret tindria CiU com ERC a pactar amb el PSC. Oi?
En Galderic Lastras escriu aquesta anàlisi electoral, i també en versió gràfica.
Qui no ha superat la Primera anàlisi en calent, encara és el referenciat Fent la viu viu.
En David Figueres també està analític. Ai, això de l’abstenció!
En Carquinyol, des del Badiu dels Micacos, escriu La meva anàlisi de les eleccions.
Ressenya l’Escrutini català, a la Mirada Crítica.
En Marc Vidal va d’El xec en blanc al Pastís enverinat.
En Borinotus esbossa els Fronts oberts.
En Botxí, a l’estil Mireia Galindo [bloc], l’alegre, es pregunta si Fem un 69?
Qui també es pregunta és Gustau Navarro, des de l’Alguer: Un govern per a fer què?
En Jesús Cardona passa el seu ribot per Un nou tripartit.
El crític literari Joan-Josep Isern deixa escrit Eleccions al Parlament: abans d’anar a dormir.
El filòsof Ramon Alcoberro destaca que Esquerra torna a ser decisiva!
Un altre filòsof, en Josep Maria Terricabras, deixa apuntat L’endemà el vot.
L’escriptor Toni Ibàñez fa una sèrie amb Resultats, Resultats II, Resultats III i els que vindran…
L’escriptor Oriol Izquierdo suggereix Generositat i imaginació.
L’escriptor i poeta Martí Rosselló adverteix que Els Ciutadans ja són aquí!
L’Antoni Escandell, des de Sant Pol, apunta que fins al primer de desembre Encara falten uns dies per a l’elecció del President.
En Daniel Solano manté la seva tesi de la sociovergència monclovita. Desenvolupa la idea a El Pla de Ruta Mas-Zapatero és a punt de complir-se.
L’economista mataroní Francesc Amat escriu Nit electoral.
L’Esquerroscopi s’atura per fer Els partits catalans després de l’1-N: ERC, després d’un optimista Un altre tripartit és possible.
A Sí Ministre encara se sorprenen amb Bufa quina jornada!
I el nouvingut (a aquest bloc) Joan Arnera reflexiona sobre Els vots i els pactes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un govern de transversalitat nacional on totes les forces són representades -els nacionalistes de centredreta, – els independentistes socialdemocrates i l’esquerra federalista – i cada opció política ocupa l’espai més adient que la caracteritza.
Ezquer Batua assumptes socials i habitatge. Eusko Alkartasuna Educació i Cultura. El PNB-EAJ la presidència, la política empresarial i l’administració.
Al final resultara que el seny és cosa dels bascs.
Saül :
1.- El Pacte Nacional,com anomenes,no és el de CiU+ERC sinó el de CiU+PSC+ERC+ICV…fins i tot sumant-hi el PP i CPC. Més que res,per aclarir-te que la nació és aquesta i no cap altre.
2.- Preguntes si ha de governar Montilla amb 11 escons de diferència. Jo ja et vaig respondre una vegada i hi torno: Si preténs posar una pistola al pit dels votants per escollir entre Mas o Montilla, d’entrada has de sumar a Montilla el 100% dels escons de ICV que en tota la campanya s’ha manifestat a favor de votar al candidat de les esquerres més votat. Així doncs, és MENTIDA que Mas tingui més escons que Montilla ja que aquest disposa amb el 100% de garantia de 1 escó més que Artur Mas. Que ICV no es presenti a la llista del PSC no vol dir res. Es el nostre sistema politic propi.
Es podria retreure per aquesta regla que CiU+PP sumen més escons que PSC+ICV. I es tindria raó si no s’hagués anat a cal notari.
Cal fer un govern que no estigui autoritzat des de Madrid i no ens enganyen més, tant la socioconvergència com el tripartit són governs que es faran si en Zapatero vol.
Al cap i ala fi, tothom ha de mirar a Madrid, per poder (CiU) o per manca de força (PSC). La clau es el PSC, que amb una menor desfeta seia clarament un PSOE, pero ara poder busca la manera de subsistir. Crec que la decisió es redueix a doblegar-se al poder (recolzar CiU, la opa d’EON, caure bé a LV (eliminant ERC) i fer el paperina sense grup parlamentari propi a madrid, pero ara sense ambiguitats, que ja hem vist el pes que te l’anticatalanisme que votava PSC (citizens) de moment) o aguantar en pro del país (polítiques socials) i pactar amb ERC-ICVEU i aguantar una embestida mediática de nou. En aquest darrer escenari CIU es podria sumar a les seves tactiques DVD-Barroeres i continuar despreciant la legitimitat del parlament i les institucions tot fent el paperina o aprofitar l’oportunitat per rectificar i treballar pel país des de l’oposició que es el que pot donar-los de nou el poder que tan anhelen.
Per cert, passi el que passi, com tenim les balances?
Sí. Perquè si ho fa és legítimament, amb el suport (i oposició) d’altres parlamentaris. A l’hora de les valoracions dels pactes convindrem que la capacitat de lideratge no es demostra només en guanyar les eleccions sinó també en guanyar aliances i personalment, entenc que l’Artur Mas ha seguit l’estratègia electoral del Madí, optant per desqualificar l’adversari abans de proposar respostes als ciutadans sabent d’antuvi que CIU guanyaria i que CIU no tindria majoria absoluta.
En definitiva, CIU ha estat víctima de la seva estratègia "anti".
I molts ciutadans volem més trens, més hospitals públics, més ecologia, més bi millor educació pública i menys privilegis per els grups socials mig-alts sense perdre cap horitzó nacional. El tripartit garanteix (com a mínim!) el mateix caràcter nacional que el pacte PSOE-CIU/CIU-PSC. Bé de fet, per mi el caràcter "nacional" del tripartit és molt superior i més lliure al de la sociovergència submisa com ho estaria a Fomento del Trabajo Nacional, La Caixa i als interessos del conde de Godó.
Tripartit ja!
És només teoria de jocs, no us ho prengueu seriosament, però segons l’índex de poder de Banzhaf no hi haurà sociovergència.
Els partits han d’abandonar d’una vegada el tactisisme polític i deixar clar avans d’unes eleccions, les seves aliances postelectorals (ICV-IU ho va fer i crec que per això ha pujat en vots -jo els vaig votar-), els ciutadans i votants veuen en mals ulls aquest joc, que cansa i desacredita la acció política. És normal, la gent vol saber com s’utilitzarà el seu vot avans devotar.
CARTA ABIERTA
EL MUNDO DEPORTIVO, CON FECHA 7/NOVIEMBRE/2006, HA RESPONDIDO A LA CARTA QUE PUSE A VUESTRA DISPOSICIÓN PARA QUE LA LEYERAIS.
REPRODUZCO LITERALMENTE EL CONTENIDO DE SU CORREO:
—– Original Message —–
From: "Carta MD" <cartasmd@elmundodeportivo.es>
To: "’Manel Mora’" <manel_mora@telefonica.net>
Sent: Tuesday, November 07, 2006 5:59 PM
Subject: No leído: Sr. Josep María Artells, Director adjunto: Discriminación "minusválidos", ¿querella? EMD en papel el 27-10-06
Como podéis comprobar, me han enviado UN CORREO EN BLANCO, EN EL ASUNTO DEL CUAL APARECE: Subject: No leído:
El viernes 27 de octubre de 2006, en la página 6 del formato en papel del diario que usted dirige, apareció un breve, acompañado de una fotografía de mi persona, bajo el título:
Ronaldinho regaló a un minusválido la camiseta que vistió durante el entrenamiento, tal y como le había prometido antes de empezar a trabajar. La sesión tuvo también como testigo a la argentina… (lo que continúa, no incumbe al motivo de mi carta).
A continuación, con el debido permiso por su parte, se lo reescribiré tal y como pienso que debería haberse publicado.
La enésima muestra simpática de Ronaldinho
Ronaldinho regaló a un seguidor azulgrana la camiseta que vistió durante el entrenamiento, tal y como le había prometido antes de empezar a trabajar. La sesión tuvo también como testigo a la argentina…
Es obvio que el vocablo “minusválido” es innecesario. La fotografía habla por sí sola. Muestra “a una persona en silla de ruedas”. Eufemismo que, en todo caso, repugna menos en el texto que la palabra mencionada. También quisiera hacerle una reflexión en forma de interrogación: ¿Acaso la humanidad de Ronaldinho es superior por tratarse de un minusválido? Si se la hubiera regalado a un convidado negro, situado justo detrás de mí, ¿habrían empleado este término?: Ronaldinho regaló a un negro… O a un gordo… O a un tartamudo… Creo que se entiende de sobras el motivo de mi reivindicación. Todos los colectivos tenemos derecho a un trato digno y políticamente correcto.
Por otro lado, quisiera recordarles que el Congreso de lo Diputados desterró de los libros de estilo tales expresiones, que pueden ser hirientes para alguna –o todas- las personas afectadas.
Creo que un diario del prestigio de El Mundo Deportivo, y con el tiraje que tiene, debería vigilar más estas expresiones.
Por un doble motivo. En primer lugar, porque ustedes como periodistas tienen la obligación de tener la suficiente sensibilidad y profesionalidad para saber qué término es el más adecuado. En segundo lugar, también como periodistas de un diario de gran resonancia social, tienen la obligación moral de sensibilizar a la sociedad respecto al uso del lenguaje. Y les diré algo más. Si sólo pudiera escoger una de las dos razones (cosa imposible ya que son la cara y la cruz de la misma moneda), elegiría la segunda. Concienciar a la sociedad es muy importante, puesto que puede confundir la parte por el todo. Es decir, por el hecho de acceder a determinados lugares por ir en silla de ruedas, la sociedad puede llegar a creer que “tenéis que callar. Al fin y al cabo, si conseguís entrar, es porque vais en silla de ruedas” –cita textual de un contertulio. Como puede ver, es importantísima la labor social que El Mundo deportivo puede llegar a desarrollar
Y que conste –ya sé que le costará creerme por el hecho de haber escrito la carta- que este tipo de situaciones no influyen para nada en el desarrollo humano de mi persona. Tengo la suficiente preparación intelectual como para superarlas. Hace años que lidio con este miura y ya estoy de vuelta de todo, pero posiblemente otras personas pudieran haberse sentido heridas.
Atentamente,
Manel Mora
PD: A partir de aquí, les voy a hacer una serie de reflexiones para evitar que se repita una situación como ésta en un futuro.Miren ustedes, utilicen la palabra que utilicen, será hiriente. En mayor o menor grado, pero hiriente. Sólo un mayor esfuerzo de imaginación, a la hora de buscar los términos más suaves, acompañado de un buen aliño de profesionalidad, evitará situaciones políticamente incorrectas.
Empecemos por el principio. El término "minusválido" –como usted sabe perfectamente- procede del latín "minus" (menos) y "validus-a-um (válido)". Esta expresión hay que desterrarla. Nadie es menos válido que otra persona.
Otro vocablo a usar podría "ser disminuido -físico o psíquico" -(con p, que sin p significa hongo). No solucionamos nada. Uno puede estar físicamente por debajo de lo considerado normal. Pero, ¿dónde empieza la anormalidad?, ¿qué es normal y qué anormal?, disminuido, ¿con respecto a qué o a quién? Una persona que va en silla de ruedas y descubre los agujeros negros, ¿es disminuido?
Y aquí empieza la profesionalidad y la imaginación a que hemos hecho referencia. Una buena solución, en este caso que nos ocupa, hubiera podido ser persona de movilidad reducida.
Eufemismo, sí. Delicadeza, hacia un colectivo suficimiente castigado por trabas y prejuicios sociales, también.