La primera nit vam sopar amb l’eurocomissari d’Economia Joaquín Almunia, que va ser ministre socialista espanyol i candidat a la presidència del govern estatal pel PSOE. Almunia és basc d’origen, i la nit electoral de diumenge esperava els resultats dels comicis a Euskadi amb especial interès. Quan vam saber que PSE i PP sumaven i que el PNB, tot i haver guanyat les eleccions, no diposava aritmèticament de majoria absoluta amb cap de les forces alienes al front espanyolista alguns vam sospitar que Juan José Ibarretxe abandonaria inevitablement la lehendakaritza. Almunia ho va confirmar: “Vamos”. El socialista Patxi López, si sumava amb el PP, ja era lehendakari. I tot sembla que així serà. El retorn del PP amb majoria absoluta a la Xunta de Galícia interessava relativament poc, tot i la sorpresa que el resultat va generar entre alguns dels allà presents. El socialista Emilio Pérez Touriño havia estat víctima de l’ofensiva mediàtica pel seus vehicles i despatxos oficials. També per una campanya electoral amb un gir inesperat contra els seus socis de govern, el BNG. En qualsevol cas, no amortitzar quatre anys de govern de progrés després d’un llarg mandat del dretà Manuel Fraga Iribarne, el de la calle es mía, posa de manifest moltes deficiències. Contra Fraga, i amb Nunca Máis, es vivia millor. Al govern, el canvi no va prosperar i la renovació conservadora de Alberto Núñez Feijóo, de maneres amables però perfectament coherent amb el seu partit, complicava les coses a socialistes i nacionalistes gallecs.
La nit de diumenge, a l’hotel, ja va servir per comprovar com el canal internacional de TVE avançava el tsunami informatiu que arribaria des de Madrid: Patxi ha guanyat a Euskadi, Ibarretxe és un mal perdedor que es resisteix a abandonar el poder, i, a Galícia, Mariano Rajoy recuperava aire amb una victòria que comporta la dimissió del president sortint de la Xunta, Touriño. L’endemà, la conversa per esmorzar se centra en l’mpacte del desallotjament del PNB del govern basc en la política espanyola, i fins a quin punt CiU recupera la clau de l’estabilitat d’un Zapatero escàs d’aliats en temps de crisi i si això és compatible amb la continuïtat dels nacionalistes catalans a l’oposició. En qualsevol cas, la major dependència del PSOE de forces parlamentàries catalanes frenaria els desitjos centralistes d’una major ribotada politicojurídica a la reforma de l’Estatut de Catalunya i l’intent d’aigualir la millora del finançament pactada i de calendari sistemàticament vulnerat.
Dilluns al matí assistim a la roda de premsa sobre l’informe de Cinc Anys d’una UE Ampliada, al palau de Congressos de Praga, on ens rep el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso [Periodistes catalans amb el president de la Comissió Europea]. L’informe el presenten Almunia i el primer ministre de la República Txeca, Mirek Topolánek [web]. A la sala de premsa, em sobta l’escàs desplegament de mitjans. Després de dinar vam anar a l’Ajuntament de Praga per entrevistar-nos amb l’alcalde, Pavel Bem [web i wiki], un escalador de la política txeca que es declara eurorealista per matisar el seu euroescepticisme i diferenciar-se de la resta de polítics liberals del seu país. L’efecte Sarkozy i els seus intents proteccionistes han donat més ales als euroescèptics d’un país, Txèquia, on anualment es fabriquen un milió i mig de vehicles, amb Skoda com a icona d’aquesta indústria automobilística que no accepta les maniobres de l’Elisy en favor de Citröen. El proteccionisme és l’argument que els euroescèptics de l’Europa central -no se senten de l’Est, a Txèquia, sinó que reivindiquen la seva centralitat geogràfica- addueixen per rebatre les bondats de la Unió. A Txèquia, per cert, tot i ser estat membre, la moneda segueix sent, encara, la corona txeca. Pavel, un liberal dinàmic, escalador de muntanyes, es va defensar prou bé. Un periodista, el més veterà, entès i també enèrgic, li va demanar “una sola idea força” [hi ha foto del moment] com a alcalde d’un gran ciutat europea. No ens la va pas donar, o jo no la vaig saber percebre.
Un dels moments més recordats és l’entrevista, en un bar de disseny del centre de Praga, amb el diputat txec Petr Mach [web], dirigent del partit euroescèptic Party of Free Citizens [wiki], i conseller econòmic del president Klaus. Una de les creacions digitals d’aquest joveníssim diputat és el web Money-Go-Round.eu, que és una manera de posar els números per davant de qualsevol esperit europeista. Mach és un personatge en els cercles polítics txecs, i té un posat robòtic, d’una fredor i una mirada que glaça. “No ens mirava els ulls”, s’exclamava més d’un. I això que el joc dialèctic oferia alguna excusa de passió en la conversa. Va marxar del bar sense acomiadar-se.
A l’hotel ens esperava (l’agenda estava molt atapeïda i complir-la puntualment era un miracle) l’ambaixador espanyol, Arturo Laclaustra Beltrán [perfil], un home impecable en la presentació però d’un to i un discurs que a aquella hora de la tarda convidava a la migdiada. Va dir-nos que la presència catalana a Txèquia és notable, començant per l’empresa Roca i acabant per la cultura i la llengua que s’ensenya des de les càtedres. Vam haver de marxar a corre-cuita perquè ens esperava el ministre d’Afers Socials, Petr Necas, a la seu del ministeri. Ens va explicar la fórmula de copagament sanitari que el seu govern acaba d’aplicar, amb certa polèmica i desgast polític, però. Potser la millor manera de blindar el sistema públic de sanitat acabarà sent imposar una xifra, simbòlica, que sigui dissuassòria per als abusos, i garantir que les rendes més baixes tinguin garantida plenament la cobertura sanitària. Era un comentari de passadissos en acabar la reunió.
Després vam anar a sopar amb un grup de periodistes txecs, però ens vam trobar un txec i tres que eren de fora i treballen a Txèquia. Va ser un gran sopar, molt interessant. Martin Ehl [Linkedin, bloc, bloc i articles] és periodista del diari econòmic nacional Hospodárské Noviny. Denfesar el president Klaus i l’euroescepticisme sense que es noti massa va ser una mala estratègia dialèctica, especialment per la claredat argumental dels altres periodistes amb qui vam compartir taula: Freddy Valverde [perfil], un veterà de Ràdio Praga, de Costa Rica; el brasiler Fabiano Golgo [Linkedin], free lance en diversos mitjans txecs, amb un discurs planer i directe; i el valencià Carles Ferrer [perfil], que treballa a Ràdio Praga (el de l’àudio és ell). Una descoberta, aquest noi de Torrent. Per cert, tornant pel pont Carles xino-xano cap a l’hotel, fèiem conya sobre la semblança de Freddy Valverde amb el José Montilla de Sergi Mas a Polònia [veure foto].
Dimarts, la primera reunió a les 9 del matí al mateix hotel amb el director de la Czech Gas Union, Oldrich Petrzilka, i l’assessor independent Vratislav Ludvik, que va ser ministre d’Energia. “La seguretat energètica de la UE”, era el títol de la xerrada, i em va resultar la més clarificadora de les (males) relacions que els txecs mantenen amb els russos. En la mateixa línia s’expressa poc després el viceministre d’Afers Exteriors Tomás Pojar [web], al palau Czernin, seu del ministeri. Les reticències als russos, però, formen part d’una certa llegenda fomentada per la premsa, ens ve a dir Pojar. En privat les relacions són millors, assegura ell, poc convincent. Mentrestant, defensa la presència americana a l’antiga comunista Txèquia, i el famós radar antimíssils. Posar la línia vermella als russos més enllà seria un error, motiu pel qual el viceministre d’Afers Exteriors advoca per un mur antimíssils al seu país. Van patir, aquesta gent.
En acabat, desplaçament en minibús cap al ministeri d’Economia, on ens rep el viceministre Tomás Zídek [Linkedin], molt ben flanquejat [foto], amb tots els honors protocolaris. Per molta insistència per part del gran Camós en què les converses són off the record, els viceministres no es mouen gaire del guió. Fins i tot nega l’evidència dels casinos i les cases de jocs que hi ha a la capital. Zídek es mostra optimista davant la crisi econòmica, i addueix dades que situen Txèquia en una franja de països relativament ben posicionats pels temps que corren.
El dinar amb Karolina Kottová, directora del departament de coordinació de polítiques europees de la presidència txeca de la UE, salta de l’agenda en l’últim moment, quan els periodistes ja estàvem entaulats. Però la conversa esdevé igualment interessant. Un dels temes de discussió és fins a quin punt els últims episodis (normativa del foc a les festes populars, per exemple) allunyaran encara més els catalans de les urnes al mes de juny, quan es faran les eleccions europees. La ressaca dels comicis gallecs i bascos, en clau espanyola, i la pugna entre CiU i ERC pel perfil sobiranista dels seus candidats podrien animar la participació. Però partint de la base que no serà, ni molt menys, la desitjada.
Praga, capital de postal des del pont de Carles, amb el castell de la ciutat al fons, ens permet de passejar
unes poques hores pel centre històric. Una visita guiada prèvia al sopar de comiat, marcat per un encès debat sobre els mitjans de comunicació catalans. Sempre hi ha una sana topada dialèctica d’aquestes característiques en els viatges europeus. Mentre manteníem la discussió, a Catalunya l’oasi comunicatiu s’havia esmicolat pels retrets públics que es llençaven els dos diaris de més difusió (a quiosc? amb subscripcions? en lectors? o exemplars?) editats a Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!