Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
7 de novembre de 2006
37 comentaris
Cap dia de gràcia per a l’Entesa Nacional pel Progrés
Mentre a Barcelona les forces d’esquerres negociaven a corre-cuita la formació del primer govern postmaragallista per convertir el socialista José Montilla en President de la Generalitat i mentre el candidat més votat l’1-N, el nacionalista Artur Mas, acusava republicans i socialistes de desvirtuar la qualitat democràtica i enganyar l’electorat català, l’encara President de Catalunya, Pasqual Maragall, protagonitzava al Senegal unes imatges per a la història. Un Maragall sudorós i amb un barret de turista que feia molt de riure apareixia a la televisió pública catalana escenificant un intent de ball africà que m’ha recordat la vicepresidenta espanyola Fernández de la Vega i no em pregunteu per què.
Mentre el país vivia pendent dels polítics que negociaven el proper Govern, mentre Josep Piqué (PP) en deia pestes del pacte i mentre el cap de l’oposició de CiU (que tanca files amb David Madí), escortat per un Josep Antoni Duran molt seriós i indignat, compareixia en to greu per criminalitzar l’acord PSC-ERC-ICV-EUiA, el President de la Generalitat feia l’indi al Senegal [mireu el vídeo] i feia de pitonisso. L’última entrega del tripartit? O la primera de l’Entesa Nacional pel Progrés?
José Montilla presenta aquest migdia al Parlament de Catalunya l’Entesa Nacional pel Progrés, que és el nom amb el qual les forces d’esquerres pretenen passar pàgina al tripartit, de cuyo nombre no quiero acordarme. Montilla es farà la foto amb els diputats (70 en total, inclòs ell) que donaran suport al nou executiu català. Ho farà sense gaudir dels famosos cent dies de gràcia de què disposen la majoria de governs.
Montilla, l’estabilitzador postmaragallista, hereta un tripartit en ruïnes (bipartit en la fase més agònica) i la reedició de l’acord d’esquerres pretesament estable arrenca amb una cassolada i xiulada de protesta davant la seu d’ERC i alguna que altra pintada de "Botiflers" contra els independentistes, i senyeres amb crespó negre. Montilla no tindrà ni cent ni cinquanta ni un dia de gràcia. Ja es veu. Passa-ho.
Al Parlament els negociadors socialistes, independentistes i ecosocialistes enllestien el programa, les bases i l’organigrama de l’Entesa que presidirà l’exministre Montilla. Ball de noms amunt i avall. ICV ja s’havia avançat al migdia, dient que el seu líder Joan Saura desplaçarà la socialista Montserrat Tura com a titular d’Interior, és a dir, responsable de la seguretat ciutadana i dels Mossos d’Esquadra. Un desmarcament en l’anunci dels nous consellers que feia recordar allò de fa tres anys.
Des de Madrid, el PSOE i el PP es manifestaven. Els de Ferraz per expressar el seu "respecte" al pacte de govern. Quin remei. Els fets consumats tenen això. El tripartit exprés aprofitava el viatge oficial de Zapatero a Montevideo i canalitzava les tensions internes que es viuen al carrer Nicaragua. Els de Génova, en canvi, posaven el crit al cel condemnant el govern, ahir encara embrionari, i acusaven ZP d’afavorir l’independentisme i la ruptura d’Espanya. Perales (PSOE) i Acebes (PP) en concert. Una música que no per repetida deixa de ser molesta. L’expresident espanyol Felipe González també entona aquesta música.
L’executiva d’ERC d’aquest dilluns ha aprovat l’acord de la comissió negociadora, encara inacabat al matí quan es duïa a votació, amb un únic vot contrari, d’un president regional partidari de la continuïtat dels independentistes a l’oposició. No pas del pacte amb CiU, sinó de romandre als bancs de l’oposició. El suport de l’executiva d’Esquerra passarà l’autèntic examen aquest cap de setmana, quan se celebrarà el Consell Nacional. No hi haurà assemblees de militants a l’estil del referèndum de l’Estatut. Recordeu aquelles assemblees tant critacades per la resta de partits? Doncs, ara no n’hi haurà.
Em fa la impressió (i potser m’equivoco) que cada pintada, cada crespó negre i cada sms proclamant "Mas, President!" contribuirà a la cohesió interna dels republicans, que tenen una base municipal clarament partidària del pacte d’esquerres. Una altra cosa és l’electorat, entre el qual segurament hi ha votants decebuts. Però fos quina fos la tria postelectoral del tàndem Carod–Puigcercós hi hauria hagut sarau. Tenir la clau i decidir el govern té aquests riscos.
La ciutadania té una excel·lent oportunitat de castigar ERC. En pocs mesos. La propera primavera hi haurà eleccions municipals. Potser Jordi Portabella, Xavier Sàez [bloc], Sergi de los Ríos o Cristina Alsina acaben pagant els plats trencats d’aquests quatre dies d’infart en els comicis municipals a les ciutats de Barcelona, Lleida, Tarragona o Girona, respectivament. Ja es veurà. Fins a quin punt l’exitació d’aquestes últimes hores és de votants propis dolguts per l’aposta renovada de la direcció d’Esquerra o fins a quin punt responen a un soroll induït des de fora, des del bàndol perdedor en els pactes i guanyador a les urnes.
La fractura entre CiU i ERC és avui greu i profunda. Els ponts entre sobiranistes no existien. S’ha vist aquest cap de setmana. No s’ha articulat cap moviment seriós per lobby per tombar les negociacions en favor del pacte anomenat nacional. Les floretes de la premsa de diumenge a Carod quedaven fora de lloc. Massa tard, quan qui t’elogia és aquell que t’ha vilipendiat. Ara, entre sobiranistes d’un i altre bàndol, hi ha un camp de mines d’aquells que anys i anys després de la batalla segueixen explotant.
[Croat Català: L’hara-kiri català]
[Tribuna Catalana: Ara toca fer país]
[Debat sobiranista a l’Olla de grills]
Em comentava aquest dilluns a la tarda un company que a CiU les cares són de pomes molt agres. I que hi ha contestació interna a la campanya de Madí. [En aquest bloc, la campanya a Eleccions 2006] Però de portes enfora no s’ha projectat cap autocrítica. Em comentava també, aquest company, que la reedició del govern d’esquerres trenca qualsevol acord futur entre CiU i ERC per a una generació. El mateix que entre CiU i el PP, que les relacions són irreconciliables i les anades a la notaria (merescudes, però inoportunes) no s’obliden fàcilment. En definitiva, que si CiU no es pot entendre a curt termini amb els conservadors espanyols ni tampoc amb els independentistes catalans, l’única opció que li quedarà en el futur en cas de necessitar pactes postelectorals seria amb el PSC i acabem de veure les carbasses de Montilla a l’oferta sociovergent. El panorama és dur, per a CiU.
Algunes reaccions blocaires:
Dessmond: L’Esguerra Republicana de Catalunya
Toni Ibàñez: Resultats IX
Ramon Alcoberro: Sant Pujol ja ho sabia, els seus cadells no
Gustau Navarro: Il potere logora a chi non ce l’ha (II)
Borinotus: Vot de confiança
Lluís Foix: Calma, sosiego, racionalidad i Shakespeare, Sófocles y Arniches
Jordi Salvat: El dia després
Jesús Cardona: Tornen els grisos
Desfilosofant: Visca Catalunya i olé!
Marcús: Sentiment (polític) confús
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC ha perdut un 25% dels votants del 2003. Un de cada quatre. Proporcionalment mes que el PSC. Si aixo no es un castig electoral, doncs jo no se que es.
Un cop més, llegint el teu escrit, tinc la sensació que l’objectiu és simplement arraconar a CIU, sembla a més a més que això sigui una cosa bona. Tothom espera la collita…molt trist.
Pel que fa als 100 dies de gràcia evidentment que no els té, perqué no deixa de ser una continuació del govern que ja existia. Veurem a una Esquerra molt mansa i ho justificaran parlant de polítiques socials i oblidant tot els discurs independentista…també molt trist.
Governar bé i deixar que la revolta sidralera de les classes altes (aquelles que van callar quan els pactes amb el PP), es disolgui com un vas de litinès.
El més deshones que pot er un candidat és introduir dubtes i confuions en el sistema i això és el que ha fet l’Artur Mas i el que ha fet CIU.
A l’inici i durant bona part de la campanya (fins al debat televista dels 5 candidats) CIU maldava per introduir la premissa de qui gunyava en escons havia de ser president. Això és molt baix, perquè jo suposo que a CIU s’han llegit l’Estatut. No està gens bé enganyar a la gent.
Ara, CIU diu que alguna cosa no funciona bé al sistema quan els partits no diuen amb qui volen pactar. Malament vas Mas, per aquest camí , perque CIU demana als altres el que CIU nova fer en cap moment, perquè home, CIU no sabia els resultats abans de votar, però no només CIU penso jo, tampoc els altres. CIU va dir que no pactaria amb el PP (amb el ridícul i dubtosament democràtic gest del notari) però no va dir en cap moment que la seva primera opció de pacte era el PSC o el PSOE, mai ho va dir. Tampoc el PSC i ERC van dir quina era la seva opció: és barrorer és demanar als altres el que hom no fa, que és el que li ha passat a CIU.
Ahir davant de la Terribas el Mas estava més tou en gestos, però això era una cura d’humilitat? No, ans al contrari, encara que segurament els assessors li han dit que no sigui tan prepotent amb gestos, les seves paraules no podien ser més esfereïdores i alhora patètiques: "merma democràtica" va arribar a dir aquest sinistre personatge. Molt trist, Mas.
Com sempre CIU fa pagar la seva mala estratègia a ERC.
I tot això per tapar la seva mala estratègia política i electoral culpant dels seus plats trencats com sempre els altres i com gairebé sempre a ERC. Però home Mas, no t’aclares! D’una banda diu que això del tripartit ja ho sabia és a dir que sabia que ho volien fer i de l’altra diu que el van enganyar (!). S’aclarirà algun dia? No, perquè CIU contiunua fent i comportant-se amb els catalans com si fòssim menors d’edat. "Merma democràtica" diu ara, és clar que alguns sí, és el dèficit democràtic que tenen a cal convergent.
CIU, l’arrogant i desaqualificadora dels darrers mesos anys i campanya, ara es presenta com a víctima bona i humil, i víctima sobretot d’ERC, i això no pot ser més llastimós. CIU sap perfectament a què juga i a què jugava. La campanya de CIU havia estat plantejada com un plebiscit: o CIU (amb sociovergència light a l’ombra si no guanyaven amb prou escons) o tripartit, i a CIU ja sabien que si es podia reeditar el tripartit Mas ho tenia malament. En definitiva, la seva opció -la de CIU- era la sociovergència, mai el pacte amb ERC, i ara de què cony va? De víctima victimista, que és l’especialitat de CIU, i també els escarafalls.
Finalment, quan un ja sap a què juga i quin és el sistema, no està bé que a pilota passada es pixin al covent. Els catalans no en tenim la culpa i no tenim que pagar el seu ressentiment, perquè criticar les regles de joc quan no et surts amb la teva no és "agror" senyor Mas i senyora Terribas, és ressentiment. Perquè, tanta merma que deia el Mas quan ell i CIU han participat plenament en l’elaboració de les regles de joc és com a mínim contradictori. Voler enredar la gent només pel seu propi interès partidista és molt cutre: o potser plantejarà ara CIU canviar l’Estatut?
Criticar les regles de joc quan no surt el que hom desitja i introduir confusió en el poble de Catalunya és trist i denota clàrament que hi ha un dèficit democràtic greu però no en el sistema sinó en CIU i en el sr. Mas.
Em sembla que hi ha una petita confusió, que algú no acaba d’entende ben bé el que està passant. CiU no s’ha de preocupar, seguirà tenint l’espai que li correspòn, ara i en el futur: l’electorat nacional conservador. ERC és un partit d’esquerres amb un altre tipus d’electorat, encara no suficientment visible: l’electorat nacional d’esquerres que, contràriament al de CiU, sempre ha estat atomitzat. L’estratègia d’ERC és aconseguir-lo plenament. El que passa és que mentre això es va produint el mapa electoral va canviant i aquest canvi fa que algú en pateixi les conseqüències, fonamentalment, CiU i PSC, i més el PSC. L’Antoni Puigverd escrivia el dilluns a La Vanguardia -no tinc el link- un article extraordinàriament lúcid sobre l’error que comet el PSC "llençant-se als braços d’ERC" (sic).
Per que Catalunya sigui un país normal ha de tenir la seva dreta nacional i la seva esquerra nacional ben delimitades, això vol dir, un espai social i nacional complet que, amb total garantia, pugui anar més lluny del marc actual.
Dit d’una altra manera. S’està produint un canvi en el catalanisme on el nacionalisme conservador -un xic totalitari ideològicament parlant- deixa de ser hegemònic per donar pas a un nou catalanisme, gens assumit, fins ara, en aquestes terres. Això, com és lògic somou molts aparells digestius. Compte amb els epítets que des del cantó del catalanisme conservador s’estan llençant; com més es radicalitzin més augmentarà el farum totalitari d’una dreta fins ara tinguda com a democràtica. Compte, això si que és dolent per al país, per a qualsevol país.
I per acabar, torno al principi. A sant de què CiU té patent de cors per determinar què és bo o què és dolent per a Catalunya? -de nou, el punt totalitari- CiU ha desmostrat una genuflexió total als poders de Madrid, com és conegut. Per què ha de ser més independentista un pacte amb CiU que amb el PSC? De nou CiU dicta nivell C d’independentisme? pensava que en aquest terreny, CiU, ni jugava ni volia jugar.
Per què sempre és poden convocar eleccions per veure quin govern volen a la Generalitat.
Als socialistes és convé manar en Catalunya, però no és convé electoralment a la resta de l’Estat. Doncs tenen que fer veure que ha estat una decissió contrària i autònoma als interesos del PSOE a Madrid.
2 forces sobiranistes? a on? Saül,que tu coneguis votants sobiranistes a CiU no vol pas dir que CiU ho sigui. Sinó volien a Montilla haver fet President a Carod. Si el President és el que ha quedat segon,també ho podia ser el tercer.
Jo penso que el nacionalisme,així,en abstracte,mític,amb una quantitat de racistes que em fan por,ja no tornaran mai més a ser un eix del país. Ara estem ja en l’eix de l’independentisme. Fractura tota,doncs. I és una gran notícia.
Jo al·lucino. Tampoc fotem; en Montilla té que demostrar molt per a ser titllat de bon president. De moment no ha fet més que sorprendre a tothom veient com li planta cara al PSOE, però ara cal governar, i aqui és on es veura el que dona de si el president Montilla.
També al·lucino amb la reacció dels votants d’ERC. Si volien que governes Mas, per què no l’han votat? Recordo a tots aquests votants que CiU és un partit de dretes amb una política social, més aviat escasa, i amb uns consellers econòmics molt allunyats de la socialdemocràcia que podria, en alguns moments de pujolisme, desprendre CiU. La gent independentista que vota ERC i ara és sent traïda què es pensava? CiU ha governat durant una pila d’anys sense cap intenció sobiranista; més aviat el contrari, pactant amb el PP (fills del franquisme, per aquells que tenen poca memòria).
Tot això sense entrar en el debat sobre de qué ens serviria una major autonomia o fins i tot la independència se darrere de tot hi ha un partit de dretes, ambu un fatxenda al càrrec.
ERC, em consta, és un partit assembleari on les bases tenen cert poder decisori. Si dins el partit no ha agradat el pacte amb PSC doncs que es carreguin en Carod i en Puigcercòs, què són els màxims responsbles. Els hi asseguro que no passarà.
Senyors, l’eix de la política catalana és el dreta/esquerra. Benvingut el govern d’esquerres.
La fractura entre CiU i ERC és avui greu i profunda. Els ponts entre sobiranistes no existien.
Això sona kafkià. Vol dir que ERC ha de fer un pont amb ella mateixa, o parles de les CUP?
O potser resulta que ara CiU és sobiranista? Doncs no em sona haver-los-ho sentit dir. Però ja posats, potser que vagin al notari i ho deixin per escrit, no?
Hola Saul..
T’has deixat la meva de reacció.. que es titula
Nou tripartit, ara no la caguem!!!