1-D: Dissabte negre per a Zapatero, maragallada inclosa

Èxit sense pal·liatius. La manifestació ha reeixit exemplarment. Catalunya no s’ho podia permetre, i finalment la convocatòria de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha deixat el llistó molt alt. No torno tan emocionat com el 18-F. L’esgotament del "català emprenyat" pesa massa. No hi ha hagut ni la frescor ni l’emoció del 2006. Ha estat una manifestació transversal, austera, seriosa i respectuosa (seguiment cronològic). Dignitat per damunt d’una excitació col·lectiva que alguns dels que avui sí que hi eren no van experimentar el 18-F perquè no hi eren. La segona tongada d’expressió lliure del sobiranisme al carrer ha estat un triomf, però cal prendre nota. No es pot recórrer al recurs de la manifestació si això no es tradueix en resultats. La gent està cansada, però l’esperança és que, tot i aquest desànim i esgotament col·lectius, hi ha molt de país i molt de futur per endavant.

Ha estat un dissabte negre per a Zapatero pel tema basc —excusa perfecta per als mitjans no-autocentrats, que s’hi aferren per evitar obrir informatius i portades amb la manifestació d’aquest dissabte a Barcelona— i per la reivindicació independentista catalana. Cada cop més desacomplexada. Va de trens i d’infraestructures, la cosa. Però el fons de la qüestió ja sabem quin és. Dret de decidir vol dir descentralitzar i trencar l’espoli i l’ofec pressupostari i inversor en obra pública. El dissabte negre de Zapatero, amb una Catalunya que surt al carrer en clara demostració que el "català emprenyat" té un horitzó possible i definit amb nom reconeixible —independència, n’hi diuen— i amb una enorme elegància. No he sentit cap insult ni he vist cap pancarta contra la ministra Álvarez, àlies Maleni.

Aquest dissabte no era qüestió d’entrar en misèries ni provocacions. La solució no és treure una ministra ni canviar Zapatero per Rajoy, oi? La solució va molt més enllà, i els catalans "exigents" que conformaven la riuada humana de Via Laietana en avall comparteixen una complicitat sobiranista que és capaç d’aplegar sensibilitats polítiques ben diverses. Com demostra la foto dels expresidents de la Generalitat i del Parlament. Un país que aplega Pujol i Maragall, Barrera i Rigol, per no parlar de polítics en actiu, és un país amb dignitat renovada i un projecte que no cau en el tòpic del "català emprenyat" i posa els fonaments de milers de "catalans exigents". I silenciosos, discrets i educats.

Afegeix un comentari