Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Artur Mas s’apropa als internautes amb un vídeo bloc
Artur Mas [web i wiki] apareixerà en pantalla setmanalment, ja sigui comentant l’actualitat política o en un to més íntim i personal. Recitant poemes de Miquel Martí i Pol, reflexionant sobre la figura de Josu Jon Imaz, comentant el debat de política general al Parlament en conseva de sofà amb Felip Puig o parlant en francès sobre una trobada de dirigents europeus liberals.
Escenaris poc habituals, alternatius als recurrents espais de les rodes de premsa o compareixences públiques. Un to més desenfadat, informal i proper. I l’eina del bloc adaptada a l’exitós format del vídeo. Si algú li escrivís un bloc, Mas resultaria menys creïble. [El candidat Duran Lleida estrena bloc]. Amb el vídeo bloc, l’accés de Mas i Gavarró a la xarxa és més honest i versemblant. El líder de CiU pretén així guanyar proximitat amb els internautes, en plena construcció de la casa comuna del catalanisme.
El vídeo bloc que aquesta setmana sortirà al ciberespai està realment ben pensat i executat. Els vídeos es podran col·locar, a l’estil del YouTube, en qualsevol bloc, la qual cosa ajudarà a escampar les aparicions del líder nacionalista a través de la blocosfera de CiU. Taca d’oli blocaire (amb la xarxa de CiU) per donar més repercussió a un Mas allunyat de l’esterotipat polític de laboratori. També es podrà extreure l’àudio, i consultar informació, enllaços i documents referenciats.
Un any després de les eleccions guanyades per Mas però que van acabar amb idèntic resultat als anteriors comicis ?constitució d’un govern tripartit i la reclusió de CiU a l’oposició?, el vídeo bloc del presidenciable nacionalista arriba en ple debat sobre la refundació del catalanisme. Esperem amb ganes la seva conferència del 20 de novembre. De moment, ens quedem amb les entrevistes i les interpretacions periodístiques que situen la cúpula de CiU, amb el trident Mas, Puig i Oriol Pujol Ferrussola, més desacomplexadament independentista que mai. Tot plegat, interessant.
[Roc Fages, periodista: Refundar o actuar?]
[Toni Aira, periodista: Radicalitzant-se o adaptant-se als nous temps?]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Saül.
Al darrera de tot plegat s’hi nota la mà del Carles Puigdemont, ja éra hora que des de Convergèencia es comencés a veure l’importància que aquest mitjà té a l’hora de comunicar i interactuar amb la gent, semblava que el fes por.
Temps enrera vaig publicar un post en el meu bloc en el que feia un anàlisi de com havien quedat els blocs dels caps de llista amb representació en el Parlament un cop finalizada la comptessa electoral i el panorama éra desol·lador, (http://edp.cat/2007/09/politics-i-la-catosfera/)
La moda aquesta d’obrir un bloc electoral és nefasta per a la vissió que de un polític en podem tenir els internautes que son cada cop més nombrosos i al final son els qui depossiten la papeleta dins l’urna, que no ho perdin de vista això.
Salut i €
VULL ENCETAR UN DEBAT QUE CONTINUARE EN ALTRES BLOCS/GS
A Catalunya i en general a tota Espanya, els polítics participen d’una manera anecdòtica a les xarxes socials. Els nostres representants pensen en les seves bitàcoles quan s’apropen eleccions o el moment que un cap de premsa els hi recorden el seu domini a la xarxa perquè li facin un cop d’ull al "seu" propi bloc (penso en Duran), que tan amablement li actualitza ell mateix. Hi ha països on la xarxa s’ha convertit en centre de debat i el lloc on la política genera noves tendències i expectatives. En la nostra catosfera, a Catalunya, els primers espases són cossos estranys i de fet són aliens al que es cou en aquest món alternatiu. Els polítics s’han acostumat a comunicar a través dels mitjans de masses, porten fent-ho fa 50 anys. Aquest tipus de relació és vertical, impersonal i unidireccional. Al contrari del que ofereix la blocosfera, on l’agent que rep el missatge pot obviar-ho llevat que detecti que va dirigit a ell d’una manera personal. Fer el mateix en un bloc o blog (penso en Iceta per molt antic que sigui i altres incapaços d’obrir els accesos al seu bloc) és més del mateix, és un frau. L’únic que aporta és una actualització més o menys puntual. ÉS això un blog o bloc? Crec que és fonamental (com a minim en política) que la relació amb qui jo li pago el sou pugui ser possible.
El blocaire polític professional tipus, en aquest país, és un home d’antre 30 i 40 anys, que sempre li va atreure això de tenir un portàtil i connectar-se a la xarxa, que ha estat inclòs a les travesses de partit per engrossir una llista electoral i que ha descobert lo bé que queda això de tenir bloc. Després d’inserir dues desenes d’articles que va haver d’escriure obligat per a altres mitjans, deixa d’actualitzar-lo i el bloc mor d’inanició. Les excepcions són honroses. Dones i homes de tot l’espectre s’esforcen per canviar aquest panorama.
La classe política tem els blocs. Els aparells de partit aspiren a no afrontar els reptes de la democràcia participativa. Els blocs i la política 2.0 són com elements de "vigilància activa" a través de fòrums on el ciutadà se li pot escoltar i des d’on una iniciativa interessant pot arribar a milions de persones, fet que, fins fa poc, era una quimera amb els sistemes tradicionals. La política 2.0 fins i tot és un concepte on els blocs han de permetre l’accès!. Estem transitant cap a ella, però els partits i els agents electorals s’han d’implicar han d’acceptar un mínim de interacció. La xarxa aconseguirà que l’embrió d’una nova participació democràtica germini i es passi de la informació a l’acció d’una manera natural. Dir que la web 2.0 té quelcom més que la interacció és no haver entès que és la web 2.0. Això si és greu!
La implicació del ciutadà en la política o en la participació democràtica està molt lluny de ser l’esperada. Cada vegada votem menys, a mesura que passen comicis rere comicis, ens sentim més lluny dels nostres representants, fins al punt que aviat deixaran de representar-nos. No ajuda gaire que no puguem participar i interactuar amb ells en els espais que la tecnologia 2.0 ens aporta. Et demanen que després de votar, et callis i que no molestis. La política 1.0 és la política de Juan Palomo. La 2.0 hauria de ser la de bufet lliure.
Igual que la web 1.0 consistia a oferir continguts fabricats d’una manera professional per portals a l’efecte a fi que els internautes ho consumissin i la web 2.0 és un espai on l’usuari genera el contingut que després queda estructurat en aquests portals remasteritzats, la política 1.0 és la que emet i no rep i la 2.0 seria la que els, fins ara, receptors passen a emetre i els polítics es converteixen en els que escolten i, sens dubte, haurien de reflexionar.
Convertir en propostes les aportacions, en rectificacions les crítiques i en disculpes els errors. Massa potser. En altres països ja està succeint. Al món empresarial fa mesos que els blocs s’han convertit en un agent publicitari de primer ordre. Les grans companyies saben que si en una xarxa social algú diu que el seu formatge és un fàstic, vendran poquet, perquè el màrqueting viral correrà a tal velocitat que no podran contrarestar-lo amb cap mitjà tradicional. Avui en dia hi ha empreses que incorporen el gestor de posts remunerat, que parlant meravelles d’algun motiu o producte aconsegueixen crear línies d’opinió favorable.
Igual que les empreses que es neguen a interactuar amb els seus potencials clients, tenen garantit el fracàs davant les que cada dia escolten i modifiquen llurs característiques, els partits polítics ancorats en els sistemes del segle passat sofriran derrotes monumentals i inesperades en els pròxims anys davant noves idees o grups polítics capaços d’establir punts de connexió reals amb la ciutadania. El final d’aquesta dècada és propietat dels polítics 2.0.
copio aquest comentari en un altre post del Saül per tenir un interés multiplataforma, ;-))