"Como ciudadanos, cada vez menos admitiremos que sea un oscuro comité de
un partido o un líder endiosado que se ha hecho con el poder en un
esotérico congreso quien decida por nosotros. Querremos partidos
abiertos, donde se pueda tomar la palabra e intervenir en la discusión
y en la crítica de todo. De donde se pueda salir y entrar como de casa
o de la biblioteca: que no sean cárceles sino espacios de libertad, de
deliberación y de ciudadanía."
D’El partido de Paqual Maragall, de Lluís Bassets [bloc], director adjunt d’El País
També Un país con tres presidentes, de Lluís Foix [bloc], exdirector de La Vanguardia
Hola Saül.
Maragall, en la seva época de polític een actiu, ja depasava l’estimació del PSC.Sempre ha estat una persona carismàica fins i tot per aquells que com jo, no hem votat mai socialista.
La presència de un Maragall al capdevant del PSC li donava a aquesta formació lla pizellada de catalanitat que amb Montilla ha perdut i aixó per la gent catalanista d’aquest pais que en cada elecció és majoria, tenia molt de valor.
Polònia i el Queco, li varen donar aquest toc entranyable amb la seva imitiació ("que cabon!") i amb la declaració de l’altre dia se’ns ha acabat de possar a tots a la butxaca metre el PSC i Montilla de una part i el PSOE i ZP per l’altra han quedat com els dolents de la pel·lícula perque ara tothom té barra lliure per opinar.
Potser un Maragalla dins el PSC era n actiu que la formació no hauria d’haver deixat perdre mai, la devallada de vots va ser considerable, veurem en ls properes eleccions autonòmiques, veritable pedra de toc de tot plegat.