Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El teva-meva dels sobiranistes Puigdemont i Vaqué
Un lector m’envia el comentari que ha escrit per intercedir entre dos blocaires sobiranistes en evident conflicte ideològic, arran del pacte per a la formació del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés. Es tracta del diputat electe per CiU, alcaldable a Girona i periodista Carles Puigdemont [bloc], i el regidor d’ERC a Sant Joan de Mollet (Gironès), dissenyador gràfic i promotor del domini .ct Ricard Vaqué [bloc], a la foto.
Reprodueixo íntegrament el comentari que el pacificador de sobiranistes enfrontats ha escrit en aquest intens teva-meva entre Puigdemont i Vaqué, a tall d’exemple de la ferida que s’està produint (irreparable per a tota una generació, diuen alguns pessimistes):
"Anonymous said…
Bé, com deia en l’anterior comentari m’agradaria dir la meva sobre aquest
conat d’enfrontament entre els nacionalistes Ricard Vaqué (ERC) i Carles
Puigdemont (CiU). Us he de dir que ho lamento però alhora estic convençut
que aquesta discussió servirà per veure cap on hem de tirar. Us demano
disculpes per l’anonimat però vosaltres crec que ja sabeu qui sóc i la meva
tasca actual no em permet sortir a la llum.
En primer lloc, com ja sabeu, em considero independentista i per tant no cal
que us digui què he votat. Sóc independentista perquè crec que Catalunya
tota sola, sense arrossegar el mort d’Espanya, ens permetrà viure molt
millor i, en segon lloc, per una qüestió d’autorespecte. Només les nacions
amb estat tenen garantit el respecte que es mereixen com a poble. Exercir de
català les 24 hores del dia al nostre propi país és molt feixuc. Cansa.
Dit això i abans d’encarar la reflexió de futur vull apuntar com se m’ha
posat la reedició del tripartit. Jo era, i sóc encara, partidari del pacte
nacional des de la meva no militància política.
En primer lloc, amic Vaqué, jo no hauria fet mai president José Montilla. En
aquest sentit em remeto a l’article demolidor de l’admirat Víctor Alexandre No és això, companys d’Esquerra
Un home que nega els drets històrics de Catalunya, que presenta esmenes al
projecte de reforma de l’Estatut l’endemà d’aprovar-se al Parlament, que
parla bé el català després de més de trenta anys malgrat la seva via
política amb el que això denota de manca d’integració, o que vota contra el
control dels aeroports per part de les institucions catalanes no pot ser mai
president del nostre país. I de motius n’hi ha més però no m’hi vull
estendre però Catalunya és una nació massa dèbil encara com per permetre’s
posar un personatge d’aquestes característiques al capdavant.
Per tant ERC crec que s’equivoca. I s’equivoquen Carod i Puigcercós per
voler salvar la Catalunya social com a garantia de la Catalunya nacional.
Parlem clar i sense eufemismes. Voler salvar la Catalunya xarnega està molt
bé com a intenció però la Catalunya que encara avui entenem com a xarnega
perquè no s’ha integrat no la salvarà ERC. Perquè ERC potser farà molts
esforços i impulsarà moltes polítiques socials però aquesta Catalunya no li
agrairà mai. I des d’aquí el meu agraïment als que sí s’han integrat i han
fet d’aquesta terra el seu espai natural. El Tripartit 1.0 va suposar per a
ERC caure en la temptació de fer de Jordi Pujol i donar una oportunitat a
Espanya que ja no es mereixia
I a tu, amic Carles, t’he de dir que com a votant d’ERC he acabat fart de
sentir-me com una crossa d’altres formacions. Per què sempre se’m demana que
voti en funció dels altres? Per què només es critica l’equidistància a ERC?.
L’any 1999 quan es veia a venir que, després d’una minoria l’any 1995, no es
tornaria a obtenir cap majoria absoluta Jordi Pujol no es va pronunciar
sobre possibles aliances i finalment va acabar governant gràcies al PP. No
era equidistància això?
CiU ha demostrat molt poca volada. L’Artur Mas només va dir que no pactaria
amb el PP i que volia tenir una àmplia majoria que tothom donava per fet que
no obtindria. Per tant la necessitat de pactar era sabuda per CiU i sempre
va callar sobre les preferències. No és equidistància això? I sabent que
sola no faria res com és que no ha intentat abonar el terreny amb ERC, en
comptes de carregar constantment acusant ERC de ser el papu culpable de tot
i rematar la jugada amb un DVD que és un insult a la intel·ligència i que
demostra que tracta els conciutadans com una colla d’imbècils. Es pot
començar un DVD fent veure que el Tripartit 1.0 és un pacte entre mafiosos?
Carles, crec que a CiU s’han pensat que l’assentament d’ERC com a tercera
força i espai consolidat dins la societat catalana va ser una mena de riuada
que tornaria al llit fluvial. CiU no ha entès que aquest espai hi és i per
molt de temps i que, quan molts dels seus votants li han donat suport, no ha
estat per votar indirectament Artur Mas sinó per governar com a tal i
procurar fer president Carod-Rovira. Fins que això no s’encaixi a la casa
convergent no hi ha res a fer.
CiU s’ha equivocat de ple i és ben humà que no l’hagi encertat. De tot se
n’aprèn i especialment de tractar amb la gent. Ho dic perquè CiU ha estat
traïda dues vegades per Zapatero. Els catalans ja ho vàrem ser en el seu
conjunt quan el president dels espanyols va incomplir la seva paraula de
respectar l’Estatut del 30 de setembre. Però CiU també ho ha estat per
haver-se pensat que el gran mentider espanyol facilitaria la presidència a
Artur Mas.
Però com que la política és crua i freda i he de triar, prefereixo que ERC
governi que no pas que Mas sigui president amb el PSC. Quants més consellers
amb voluntat independentista hi hagi millor.
Ho veieu, però? A Espanya no hi hem de fer res. Mentre en depenguem ni
aigua. Ja serem amics quan siguem independents però continuar confiant-t’hi
és, com a mínim, d’autèntics gamerusos.
Tots hem quedat fotuts per culpa d’Espanya i ERC i CiU, especialment. Sembla
clar doncs a què ens hem de dedicar i si pot ser a partir d’avui millor que
demà.
Aquesta setmana passada un il·lustre blocaire polític m’advertia del vostre
enfrontament i comentàvem que això no pot ser. Em deia que si a CiU hi
hagués un miler de Puigdemonts el panorama s’assemblaria molt al que tots
desitgem en els ambients polítics del Principat. I li dono la raó.
Parlem de futur amics Carles i Vaqué?. L’entesa entre ERC i CiU ha d’arribar
tard d’hora i això és tan cert com que demà sortirà el sol. Venen eleccions
municipals i aquestes haurien de servir per fer els primers pactes nacionals
en l’àmbit local i comarcal. I a Girona això crec que és possible. No vull
ni imaginar que les degradades relacions CiU-ERC per culpa de la reedició
del tripartit puguin malmetre una possible aliança a la plaça del Vi del
Girona.
Cada dia estic més convençut que Carles Puigdemont serà el proper alcalde
d’aquesta bella ciutat. Crec que té un discurs, una imaginació, una
experiència, uns coneixements i una visió de Catalunya dins del món que el
fan la persona ideal per encapçalar el que jo definiria com a ?esperit de
Girona?. Un esperit que hauria de ser el de la reconquesta de la convivència
i coalició política entre CiU i ERC. Una Girona nacional com a referent del
primer gran pacte entre CiU i ERC que faci visible allò que tots volem i que
no hem pogut gaudir encara. Un esperit que tant de bo s’escampés a
Barcelona, Lleida, Tarragona i tantes altres metròpolis de la nostra nació
per arribar a la plaça de Sant Jaume i el dia de demà a les Nacions Unides.
Per cert, m’hi comptareu a aquesta arrossada de la pau?.
diumenge, 12 novembre, 2006"
________________________________________________________
Ja que hi sóc, recomano la lectura d’unes anotacions:
Jaume Ciurana (CiU): Nació i estat
Ramon Puig (ERC): Raons d'un canvi històric
Oriol Izquierdo, escriptor i secretari de l'Opinió Catalana: Sentit d'estat
Toni Dalmau, periodista d'El Punt: La moreneta, contra Montilla i Carod
Gabriel Bibiloni, lingüista: Una entesa mala d'entendre
Aquestes són de blocs d'autoria desconeguda:
Submarí: La gran mentida de Carod als catalans, aquí tens les proves
Filoconvergent (bloc anònim): No sóc d'esquerres
Els uns i els altres: 1936-2006 La dreta segueix sense acceptar les derrotes
Esquerroscopi: La tesi del "trapicheo"
Sí ministre: La catarsi conservadora
Enllaços recents relacionats en aquest bloc:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb el senyor anònim. M’hi sento identificat i comparteixo tot el que diu. Ara mateix em toca votar a Barcelona i també tinc l’esperança i el desitg d’un canvi a l’ajuntament amb CIU i ERC. A veure si entra tots en seran capaços.
Molt maco, però l’independentisme suma un 20 del 50, es a dir un 10 % com a molt del poble, així que lu del front nacional sona a demagogia constant, i si, cansa.
Tant se val dir que retallarás l’estatut i et passaràs pel forro l’aeroport, com no dir-ho i demanar el sí a l’estatut de la Moncloa. El resultat es que cap de les dos postures triomfa i el fantasma del bipartidisme afortunadament s’ha esvait (gràcies al tripartit, pesi a qui pesi i a una aposta valenta d’ERC) i així s’obre una mica més la porta del camí cap al sobiranisme real.
Tanto monta monta tanto Montilla como Mas, i posats a escollir, polítiques socials.
La independència o el camí cap a ella només es pot treballar amb imaginació i canvis, no amb Mas de lo mismo. (Ciu+Psc, recordeu primeres opcions..)
Totalment d’acord amb el text. Per favor, reconciliació CIU i ERC! A Premià de Mar governen junts i és un gran èxit.
De tota manera crec que perquè algun dia aquest pacte nacional sigui possible, cal que CiU defineixi clarament quin és el seu projecte de futur per la nació catalana. Potser això serà possible si els sobiranistes de la coalició aprofiten l’enrenou que provocarà entre els aprofitats el fet d’estar quatre anys més sense tocar càrrec, per agafar més poder intern i fer girar el partit cap al centre dreta nacionalista que em sembla que fa temps que ha abandonat.
Salut i independencia
Perdona però des de quan CIU es sobiranista? Si aquests nomes treuen la barretina quan hi ha eleccions.
Fa temps que per aquest teatres de Déu s’escenifiquen baralles de per broma, encaraments de pega per a distreure els desvagats. Catch as catch can, presing catch, culers vs. pericus, pc’s vs. maqueros, etc… fins l’infinit del cosmos frikie on hi pots trobar de tot. Hi ha mil confrontacions, hi ha entreteniment assegurat per a tothom. A Catalunya s’acaba de revifar l’espectacle competitiu – ranci i entranyable – del ciclop independentista versus els convergents de l’ull viu.
En aaquest combat encetat per blocs i premsa no té rotllo ni l’arbitre, en Víctor Alexandre, a qui per altra banda aprecio sincerament. En Víctor per fer d’arbitre s’ha apropiat d’una frase, ja de per sí patètica, del cantant Lluís Llach que en morir Franco va gosar dir "no és això, companys, no és això" en constatar que ningú desitjava veure la seva pròpia sang córrer carrer avall. Que la ciutadania pactés per no voler això a ell el descoratjava! Ell que, precisament, a la mínima que pintaven bastos fotia el camp a França seguint aquell principi del "elegits" segons el qual "la meva tasca és tant important que cal preservar ma persona de tot mal, queda’t tu i lluita, company". Au, a fer la mà! A mi em sembla ridícul que l’àrbitre Alexandre digui que no és això parodiant Llach. El què no és? que els independentistes no vulguin pactar amb els convergents? Que això vol dir que retrocedim en una hipotètica ruta "sagrada" cap a la independència? Sisplau! Amb quatre arguments coiunturals i melodramàtics – potser el contagi de treballar a TV3- pretén interpretar on va la nostra història? Quina mena de Zola es creu ser ? Gosaria dir: J’accuse le général Carodcercós de s’être rendu complice, tout au moins par
faiblesse d’esprit, d’une des plus grandes iniquités du siècle? A la Catalunya del 2006, el j’acuse, el toc racial és: Montilla? xarnego? o barraca – se’ns desmunta la…-?
Aquest catalanisme de catch as catch can que es practica en públic i davant dels nens des de fa massa dies – i subvencions i a tan la línia o el programillo a la Corpo- no pot continuar perquè l’espectacle està mutant de la categoria "grans combats èpics de tots els temps" al de "nacionalistes impotents busquen murciano per hostiar i seguir cobrant del catch as catch can català".
Joan Fuster, al seu diccionari per ociosos deia que ell no era nacionalista i que a Catalunya no n’hi havien de nacionalistes perquè un nacionalista és algú que està disposat a donar la seva vida per la pàtria. I per sort, avui, gairabé ningú està disposat a fer aquest pas idiota al nostre país. Per tant, potser que ja n’hi ha prou de rucades i pollastrades, de treure pit a banda i banda del quadrilàter quadribarrat. Tanta barra ja cansa! Que l’àrbitre, amb seny, pari la pallissa barretinera per K.O. dels espectadors!
Esquerra ha enfilat el Montilla d’horable enxaneta a dalt de tot on hi ha els tarongers – en trobariem que no els agrada la valenciana sucosa, per valenciana- perquè serà un mirall de la realitat, un model de la força que arrossega el nostre país al seu destí lliure: de l’atzar a la vergonya, de la por a la victòria, de Salses a Guardamar, de la dreta a l’esquerra, d’Espanya al món. I si ahir era culpable aviat serà inocent, per President. I posats a triar, m’estimo més fer la transició catalana amb Montilla, que haurà de ser dels nostres o caurà pel seu propi pes, que l’espanyola aquella que ens vam haver d’empassar amb Fraga, Suàrez i la colla del 36. Entre altres coses perquè la seva impunitat continua, encoberta per molts dels que es senten ara traïts.
Finalment, en tant que xarnego, l’article del pacificador de Girona em fa grima. A mi no cal que em perdoni la vida cap integrista racial, per equidistant i tocacollons que sigui. Ell tampoc és ningú – anònim com jo- per sentenciar el futur. El futur tot sol és qui té la paraula definitiva, en política i en tot. La vida és present projectat cap al futur sinó és un present mort. No es tracta de revisar qui tenia raó i en fer-ho, com gat i gos, com llebrer i petaner, barallar-se i deixar de fer la feina de tirar endavant el país. Dediquem-nos a comprovar en el dia a dia qui encerta la jugada. Per això està el Parlament, per fer aquest control. El catch as catch can de debó és aquest, el parlamentari: tot l’espectacle del voltant no és professional.
No em convenç això de "enfrontament". El fil que seguim en Carles i jo en el seu bloc no és cap enfrontament ni cap baralla, sinó un diàleg serè, racional i gens encès. Us confesso que m’ha sobtat veure-ho reflectit aquí. No veig cap fet noticiable en un intercanvi d’idees entre dos amics que discrepen.
Dit això, si llegiu les meves intervencions en el bloc d’en Puigdemont o en el meu propi bloc, veureu que no deixo d’insistir en que cal asserenar-se, acceptar la situació actual i pensar en el futur a llarg termini.