Demà hi ha convocades unes noves eleccions, i sembla adient penjar-hi alguna reflexió en un bloc eminentment polític com és aquest. La gràcia de les eleccions és fer previsions, i si s?escau prospeccions, abans de les votacions, perquè després és molt fàcil fer anàlisis: només cal llegir les llistes de percentatges de cada municipi! En canvi fer l?anàlisi abans de les eleccions és com escriure una novel?la de ciència ficció: partim d?unes premisses raonables, però la imaginació de l?autor és la salsa que relliga tota la informació!
En essència, en aquesta ocasió diuen els entesos, diuen les enquestes i diuen les imatges d?assistència als mítings electorals que les eleccions locals al Principat de Catalunya presentaran uns índexs d?abstenció molt elevats, gairebé de ?nivell referèndum?, mentre que al País Valencià s?espera una participació força elevada (com sempre) en les eleccions al Parlament propi i locals, i a les Balears (també com sempre) tirant a baixa en ambdues conteses, si bé probablement no serà tan baixa com a Catalunya.
(continua…)
La veritat és que resulta més fàcil parlar de les eleccions balears que de la resta. Les enquestes sembla que pronostiquen una davallada i pèrdua de la majoria absoluta autonòmica del PP, i això sempre és bona notícia. El fet que les enquestes publicades siguin poc de fiar, com es comprova simplement comprovant sèries històriques de prediccions i de resultats electorals, i el fet que en el millor dels casos només es podria aconseguir posar un president del PSOE on tenim un del PP, són els aspectes menys positius de la situació, que faríem bé malgrat tot de tenir al cap per evitar desil?lusions venidores. De totes maneres, sempre s?agraeix que hi hagi altres opcions, minoritàries però potser més interessants, com el Bloc, que trenquin el típic bipartidisme espanyol.
En el cas del País Valencià (mentre escrivia això m?ha vingut al cap el dubte inquietant si el president Camps no decidirà tallar l?accés lliure a Vilaweb per l?ús continuat i premeditat d?aquest apel?latiu decididament anticonstitucional, antiestatutari i proetarra), les enquestes són contradictòries, però el nas em diu que serà molt difícil que el PP perdi la majoria absoluta al Parlament. A la ciutat de València, a més, la inefable Rita Barberà (en aquest cas, espero que arribi a les seves orelles que algú ha gosat escriure el seu cognom en català correcte, segur que se li glaçarà el somriure triomfal!) sembla que té assegurada la continuïtat. La veritat és que tot fa pensar que si els valencians estiguessin majoritàriament en desacord amb les polítiques del PP, depredadores del medi i anticatalanes, ja haurien actuat en conseqüència fa molts anys, però en comptes d?això el que han fet és assegurar-li la majoria absoluta en dues ocasions. Total, que la cosa pinta malament a València (i per als Països Catalans perquè, com bé deia Confuci, ?sense València, no hi ha independència?). Sembla que al País Valencià potser l?únic canvi destacat (i això no vol dir ?canvi en profunditat?, sinó ?canvi a un lloc important?, ho aclareixo per evitar malentesos) podria ser a l?alcaldia d?Alacant, que podria passar del PP al PSOE. En fi, afortunadament una nova majoria del PP tampoc no hauria de significar la fi de res, com proclamen mil?lenarísticament alguns apologetes del Compromís pel País Valencià. Potser a les properes eleccions la cultura de la totxana i el maletí corrupte començarà a passar factura al PP, perquè per pura lògica el creixement econòmic basat basa en l?especulació immobiliària arriba el moment que s’ha de desinflar com un soufflé. A la Facultat d’aquestes coses en deien "la llei dels rendiments decreixents". De totes maneres (m?afanyo a aclarir), que ningú no m?interpreti malament: una cosa és el que em penso (em temo) que passarà i una altra cosa són els meus desitjos/preferències. Si jo fos valencià probablement aniria a votar en contra del PP (és a dir, votaria CPV), tot i pensar que guanyarà les eleccions, igual com vaig votar No a l?estatutet català tot i pensar que guanyaria el Sí. Si no ens queda cap altra opció que fer testimonialisme, doncs el fem, perquè se sàpiga que encara hi som i que tenim tota la intenció de continuar sent-hi quan ells ja no hi siguin (si és que això s?entén). Naturalment, l?altra opció de fer testimonialisme seria votar ERPV, però com a norma general m?estimo més l?abstenció que les opcions extraparlamentàries: fa molta mandra anar a votar!
Bé, i això ens condueix a les eleccions locals catalanes. Jo sóc militant d?ERC, per tant el meu vot és com el valor del soldat, se?m suposa. Però a banda del vot, hi ha la reflexió de fons, i aquesta és més lliure. Doncs bé, la reflexió de fons és que no m?estranya que aquest ens abstracte que és ?l?electorat? es trobi poc engrescat per aquestes eleccions, perquè jo també m?hi trobo. I si teniu prou valor (i prou poca feina) per continuar llegint, us explicaré quin origen veig per a aquest poc engrescament.
No ens enganyem: la sociovergència es troba molt desprestigiada, gairebé prostrada, i les últimes declaracions de l?expresident Maragall, reconeixent finalment en públic que el rei anava nu (és dir, que l?estatutet no val per a res), no fan més que enfonsar-la encara més en el fang. Només caldria que féssim memòria de les dues últimes legislatures, amb la cirereta de la traïció al Parlament que va representar el pacte PSOE-CiU de l?estatutet, per entendre aquest desprestigi: CiU donant suport a l?Aznar imperial i votant a favor del transvasament de l?Ebre, el PSC-PSOE assegut al costat del PSOE-PSOE per evitar que tinguéssim el concert econòmic, l?enfonsament del Carmel, l?escàndol de les comissions del 3%, els traçats ferroviaris generant esquerdes i sots per tot arreu, els trens i els avions convertits en un caos i sense traspassar a la Generalitat, la pèrdua de les competències per ordenar i seleccionar la immigració, etc., etc., etc. Però l?alternativa, que molts voldríem que fos ERC, tampoc no acaba d?alçar el vol: la investidura gratis de ZP el Mentider, o les corredisses pels passadissos del Congrés espanyol per poder arribar a temps d?aprovar-li els pressupostos són alguns exemples de comportaments desafortunats republicans (aquí afegeixo com una nota al marge que les campanyes muntades per la premsa espanyolista, com aquelles contra el Carod per la corona d’espines del Maragall o pel reconeixement públic que els catalans preferíem els Jocs Olímpics a Londres que a Madrid no em semblen cap error. Són, com dic, simples campanyes espanyolistes, a les quals no hem de parar gaire atenció, perquè és evident que com més present sigui ERC a la política catalana, més campanyes contràries muntarà la premsa espanyolista, però es tracta de campanyes que se les endú el vent).
Amb tot això, arribem a aquestes eleccions, on, pel que sembla, ens despertarem pràcticament amb els mateixos alcaldes que van sortir de les eleccions anteriors (parlant genèricament, perquè ja sabem que en alguns casos ens han deixat el pubill). El poder del PSC-PSOE serà, doncs, com ja és, aclaparador, car dominarà (actualment ja domina) almenys 18 de les 20 ciutats més grans de Catalunya, i amb un repòquer d?asos per començar, les cinc primeres ciutats del país: Barcelona, l?Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sabadell i Terrassa, totes elles ciutats per damunt dels 200.000 habitants.
Doncs bé, el més paradoxal d?aquesta situació que sembla d?aigües somes i estantisses, d?aquest domini abassegador i feixuc del PSC-PSOE, és que és un partit en clara decadència a les urnes: només cal comparar els resultats que obtenien als anys noranta amb els que aconseguiran demà. Els votants tradicionals sembla que els ignoren (resta per veure com reaccionaran en les eleccions que per a ells són importants, les eleccions ?a Felipe?, -ah, no!, que ara hi ha el ?compañero Zapatero?!) i el que és evident és que de simpatitzants nous gairebé no en creen entre la gent del país (com se sap, ja estan provant les seves conegudes tàctiques mafioses entre la immigració llatinoamericana, però aquesta població encara no té drets electorals). En bona lògica, haurien de perdre una part molt important del poder municipal (cosa que inclou els consells comarcals i les diputacions) que mantenen, però sabem prou que això no serà així per dues raons: perquè guanyaran amb pactes postelectorals (plenament ajustats a la legalitat vigent, evidentment) tot el que perdran a les urnes i perquè el segon partit en vots, CiU, es troba en un estat equivalent de decadència i igualment, perdrà vots, que mirarà de compensar semblantment amb pactes postelectorals, més difícils en el seu cas perquè la resta de forces parlamentàries catalanes tenen tendència a evitar-los (amb l’excepció notable dels hereus del feixisme espanyol, que em permeto la llibertat de no considerar força catalana ja que ells mateixos admeten que la seva nació és una altra).
Però el fet queda: abans que anar a votar PSC-PSOE (o, alternativament, CiU) la majoria de la població catalana s?estima més quedar-se a casa (o anar de picnic si s?escau). I abans que votar les alternatives ja no tan minoritàries, ERC, PP i ICV-EUiA, els ciutadans s?estimaran més anar a la platja (o a la muntanya si s?escau). Perquè ens trobem en una mena de cercle viciós, on tots sabem que el PSC-PSOE i molt secundàriament CiU guanyaran les eleccions, tot i el rebuig que provoquen en bona part de l?electorat.
I és que, ves per on, l?electorat que decideix apartar-se de la sociovergència i votar ?útil? per les altres tres forces parlamentàries, de fet no fa més que reforçar les posicions del PSC-PSOE i de CiU. Francament, em sembla que els partits que donaran suport (subsidiàriament) a socialistes i convergents farien ben fet de meditar sobre l?evident paradoxa que la pèrdua de suport a les urnes de la sociovergència no tingui cap efecte sobre el manteniment del seu poder institucional. Sobre el fet que el sistema de partits català, en teoria representatiu d?un molt ample espectre ideològic, a la pràctica acabi sempre supeditat als interessos del PSOE. Sobre el fet, ben concretament, que mentre l?electorat sembla que està a l?espera d?alternatives creïbles, el que se li ofereix és aquesta vella sentència penjada a la porta de tots els col?legis electorals: ?aquells que dipositeu el vot a les urnes, abandoneu tota esperança!?
Vaja, amb tot això veig que se m?ha fet una mica tard, i ja som a la jornada electoral. Bé, que quedi clar (per possibles complicacions legals) que en cap moment he demanat el vot per a cap formació política (més enllà d?esmentar el fet que jo en sóc militant d?una d?elles i comentar un cas hipotètic fora del meu àmbit electoral) ni m?he oposat a votar cap opció democràtica (encara que, legítimament, crec, he compartit unes reflexions on reconec que algunes opcions em resulten més atractives que d?altres). De fet, ja us comentava que tot això és una anàlisi electoral (de ciència ficció, recordeu?), per tant no vol influir en les eleccions, sinó mirar d?escatir perquè passa el que passa.
Per acabar, doncs, permeteu-me que, com els polítics, us convidi a aprofitar aquesta ocasió per votar per l?opció que s?acosti més als vostres ideals i/o interessos. Votar a vegades fa mandra, cert, però des del temps de l?Atenes clàssica és el dret i l?obligació dels ciutadans. Ara bé, en cas que algú no ho tingui clar, també em permeto aclarir que les opcions abstenció/vot nul/vot blanc són perfectament legítimes i estan contemplades per aquesta raó en l?ordenament legal vigent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!