Els Ponts de Sant Boi

Fa uns mesos vam anar a passejar per Sant Boi, enfilant el camí que puja per la riera de la Bòbila. La zona està amenaçada per la urbanització d’un vessant, i malgrat l’oposició de les entitats conservacionistes i d’altres veïns, l’ajuntament no vol alterar la planificació urbanística. A l’obaga del Montbaig anem pujant pel costat dret fins acostar-nos a un replà on es troba una associació de coloms missatgers. Hi ha força gàbies, amples i grans per encabir els ocells. De tant en tant trobes gent per allà al mig, i podem veure com fan volar els coloms i els entrenen perquè puguin tornar. Aquestos coloms missatgers acostumen a estar pintats per poder reconèixer-los. Per això, em vaig fixar en una ploma que es trobava al terra, i sobre el color blanc, presentava tot de tint vermell, més intens que l’aparent a la foto. La vaig recollir per donar-li un cop d’ull. Fos un senyal, o un missatge en clau, això es va esdevenir abans de l’esclat definitiu de la guerra d’Ucraïna. Els sorolls de la plaguèmia sanitària s’esmorteïen substituïts pels de la nova plaga bèl.lica. Si el nostre colom missatger va marxar lluny, segur que quan va arribar als països eslaus, devia fer mitja volta.

Esmentar l’efecte papallona seria una mica agosarat, però sí que puc parlar amb coneixement de l’efecte bumerang. El cas és que me n’adono que el fracàs del procés d’independència de Catalunya, i el trencament del principi de l’autodeterminació per la via negociada ha estat el detonant de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. A nivell polític no s’entenia el reconeixement de la revolta de Maidan i l’ofegament de la revolta catalana. Si s’acceptava un, perquè l’altre no. Per què uns poden aplicar els principis de l’estat-nació, amb fronteres inamovibles, i altres poden modificar-les segons les seves conveniències? Aquest és el motiu de la cautela de la Xina en donar suport a Rússia. L’imperi rus està interessat en quedar-se els territoris on són la majoria de la població, i si no pot, serà tot o res.

Un altre dels punts de contradicció, dels quals no s’ha parlat gaire, és del procés d’independència de l’església d’Ucraïna respecte de l’església de Rússia. A nivell religiós, el Vaticà va donar suport i va recolzar aquest procés, i en canvi, ha deixat l’església catalana en mans de la Conferència Episcopal que idolatra l’estat unitari. Què més podem dir, què més ens han ensenyat amb el monestir de Sixena? Té dret el Papa a queixar-se a l’ambaixador rus de Roma? No res més que recordar les paraules adreçades per un càrrec de la jerarquia davant la petició de suport als catalans durant el franquisme: en parlarien quan haguéssim guanyat una guerra!

Ai las, com n’és de difícil sortir d’Egipte! S’oferiren coloms en missatge de pau, i aquestos tornaren amb les ales tacades de vermell. Moltes raons n’hi han, i n’hi hauran. A més dels principis de dret internacional, de la sobirania dels territoris i de la gent, ens trobem amb els principis religiosos, i més endavant, parlarem dels interessos econòmics. De moment, només podem pregar pels innocents, i per la gent que ara, i com en altres països del nostre món, pateixen intentant sobreviure enmig de tant de mal. Aquell que ens volien, i encara ens volen, fer als catalans, com si fóssim els ucraïnesos de l’imperi espanyol.

Com un regal, vaig poder trobar en un lloc d’intercanvi de llibres l’edició de l’Institut del Teatre de l’obra de Maquiavel: “Clícia”, amb l’excel.lent i premiada traducció de Jordi Ferrer Gràcia. Va rebre el Premi Josep M. de Sagarra 1998, i es va editar dintre de la Col.lecció Popular de Teatre Clàssic Universal l’any 2000. És una obra magnífica, molt recomanable de llegir, i molt vivaç. Tal com recalca el bon pròleg del mateix Jordi Galceran, és una versió renaixentista de l’obra grega de Plaute titulada “Casina”. L’argument és semblant, però els personatges i l’acció són prou diferents. El pare i el fill competeixen per la jove Clícia. Certament el Renaixement recupera el món clàssic, malgrat que en aquesta obra de principis del segle XVI existeixen altres referents, i perquè no, altres simbolismes.

Sota la capa d’aquesta comèdia costumista podem trobar elements que van molt més enllà. Quins podrien destacar? D’entrada, el fet que tot i ser una obra no tant celebrada com la Mandràgora, també ens parla d’uns fets històrics propers. El context ens porta a la guerra per la conquesta d’Itàlia entre Carles de França, i el Regne de Nàpols. I la ciutat de Florença es troba entremig, com un punt de pas. Com és que Maquiavel bescanta d’aquesta manera Carles d’Anjou? Se serveix del vassall del comte de Foix, Bertrand de Gascunya, potser de Comenges, com a excepció de bon cavaller dintre dels rangs angevins. El resultat de la batalla del riu Taro, l’any 1495, permetrà uns anys de pau a la ciutat. I d’aquí vindrà la batalla per la conquesta de Clícia. Una donzella criada a Florència, de qui no es coneix la seva família ni el seu origen, només que va ser un botí de guerra, una hostatge posada en bones mans.

La sort de Clícia no es coneixerà fins al final, com manen els cànons de la intriga. Porta com a nom el d’una nimfa, filla d’Oceà i Tetis. I els altres personatges emmarquen i alhora basteixen la tramoia. . D’entrada Palamedes, heroi grec descobridor de les coses que s’amaguen. Del jove Cleandre, home afortunat que ha de patir més de lo que sembla. O de son pare Nicòmac, que és nom de metge, que assenyala dos metges grecs, com si fossin Sant Cosme i Sant Damià, i potser en segon pla els mateixos Metges, és a dir, els Medici?. Nicòmac representaria un món en decadència, que pels seus vicis cau en la vergonya i el ridícul. Tots els personatges representen uns altres símbols. Pirros, el de cabell vermell, i un bala perduda, contra Eustaqui, el que treballa. Un Dòria, de regal, i un Damó de conseller per protegir l’amo. I les dones, Sòstrata, parella de Damó, i Sofrònia, que es contrapunta amb Nicòmac per evitar la ruïna de sa casa, en interès propi i per escarment del seu marit. Per què aquesta batalla pel futur entre el pare, ja gran i casat, i el fill? No planteja també la decadència d’una classe i l’ascens d’una altra? No és només l’exemple modern de Castelao amb “Os Velhos nom deben de namorarse”. Al final triomfa l’amor dels joves, gràcies al llinatge de Clícia. Son pare, Ramon, del Regne de Nàpols, és garantia de noblesa i riquesa. És a dir, la fortuna de Florença provindria del Regne de Nàpols, dels catalans.

Com tots sabem, els clàssics sempre ens ofereixen diferents capes que besllumen significats diversos. Només cal recordar l’excel.lent treball de Lluís Mandado sobre l’Orlando Furioso i el simbolisme dels seus personatges, actors catalans enmig d’un paisatge italià. De fet, l’imperi català va portar la península italiana a un Renaixement, i no a l’inrevés, com es diu fins avui dia. Aquelles províncies romanes d’Hispània i la Gàl.lia esdevenien les mestresses de l’imperi que havia conquerit el Mediterrani segles enrera. Què ens volia explicar En Niccolò Maquiavelo, o potser ja li podem dir Nicolau Mas Clavell? Rieu de gust, com ho hem fet amb aquesta obra de teatre, i contempleu la ironia de la Història.

Adés han florit els ametllers en aquesta terra. Malgrat la sequera que patim des de fa mesos, aquestos arbres no han faltat a la seva promesa d’una primavera que ha d’arribar. Aquest 2022 el nostre pare ens ha deixat als 92 anys, i no arribarà al temps de maig. Malgrat la pena de ma mare, encara donem gràcies que hàgim pogut acomiadar-nos d’ell en pau i tranquil.litat, d’haver agafat les seves mans, i de poder mirar als seus ulls, sabent que ara ens podran veure des d’un altre lloc del cel. Sort de la Mare de Déu de Lurdes, i de Santa Eulàlia. Qui sap, potser enmig de la constel.lació d’Orió hi ha un nou estel. O potser quan arribi l’estiu ens vindrà a veure per Sant Llorenç.

Perquè el pare era de Sant Llorenç de Montgai, una de les portes del Montsec, a la barreja del Segre i del Noguera Pallaresa. De Cal Turiella, no de la casa antiga que senyorejava el poble, sinó de l’altra branca que feren niu més avall. Casa i terres de pagès, el pare que va morir massa jove, i sa mare d’Alòs. Era els més petit de cinc germanes i germans, i potser el més “tremendo”. Una infància marcada a sang i foc per la guerra. Durant nou mesos, el front de guerra va estar allà mateix. El senyal d’una ferida de metralla al mentó li feia un clotet. La cama es va poder salvar amb cataplasmes, després d’infectar-se un tall que li va fer la roda d’una vagoneta que hi havia als túnels del tren. També va fer un temps d’escolà. Però se n’adonava que una cosa era la creença, fos política o religiosa, i una altra com es comportaven les persones en aquest món.

Va arribar el temps de joventut, i calia cercar feina en el ferrocarril, continuant la línia de tren que havia d’arribar a la Pobla. Per Santa Linya i més amunt, fins i tot va arribar a “capataç”.  Això no era per ell, fart de discutir, va decidir buscar feina a la Fecsa, l’empresa que portava l’embassament de Sant Llorenç i Camarasa. Va aterrar a Barcelona, i va començar a treballar a la tèrmica de Sant Adrià, i després cap a la de Mata, que la va veure aixecar. Aleshores, amb la feina assegurada, va conèixer la nostra mare. De Tremp, i cabalera com ell, van casar-se al 1963. Eren immigrants catalans, de Lleida, que baixaven al Cap i Casal. Els primers anys els vam passar al Guinardó. Al dematí d’administratiu i a la tarda a fer de taxista, i ma mare a casa. Després cap a una casa de planta baixa al carrer d’Escòcia, que després vam pujar. Així es feia aleshores, i així han anat pujant els tres fills que ha tingut,  el jove i les joves i els nets. Ens han donat casa i estudis, què més podem demanar?

Potser hauríem volgut tenir el pare més temps amb nosaltres. Quan podíem el diumenge cap al port, a la Mercè, o al Parc d’Atraccions. I si s’esqueia cap a Montserrat. Festes comptades, i braç de gitano o tortell pels diumenges. Tots els estius cap a Tremp. L’odissea de la carretera fins arribar-hi. Si calia es feia un tomb per la Noguera per veure sa família. Cada Nadal anàvem a buscar a l’Hospitalet el paquet que ens arribava del poble, i a l’estiu, fruita, i préssecs que la mare feia en conserva. L’enyorança de l’emigrant també es feia notar. És el destí dels cabalers. Tot i que la pitjor part, al final, va ser pels hereus i pubilles que s’hi van quedar, intentant aguantar el patrimoni familiar.

El pare també deia allò d’anar fent, i sobretot, aguantant. El seu caràcter era sociable, però quan calia callava. Sabia de les malvestats de les guerres, i s’estimava més lluitar amb una feina constant i tocant de peus a terra, sense jutjar. No calia que li expliquessin als diaris, que cada dia llegia, el concepte de la no-violència. Era un estoïcisme pràctic, conscient d’estar en un país ocupat i enfonsat. Defensava el seu país, la seva llengua, i la seva cultura. Ell evitava tant com podia els conflictes, fossin a la feina com a casa, deia la seva però no hi insistia. Estimava la pau, la llibertat de la gent, i la força de la raó. I ens estimava a tots els de casa, sobretot a la mare, veies que malgrat totes les raons entre ells, s’estimaven. Bé ajudava al tiets Jaume, Susi i la tieta Lola. Ajudava a tothom qui podia, i ell també va rebre l’ajuda d’altra gent, com la Victorina. Tampoc no li agradava pas demanar favors, però n’era agraït.

Mon pare era com un raier que cantava el Mossèn Cinto Verdaguer: “Soc fill del Noguera, dins d’un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir”. Els rais ja han arribat al mar, i mon pare ja no tornarà a pujar cap al riu de la vall. Ara se’n va més enllà. Les flors de l’ametller ja s’escampen per terra arrossegades pel vent. La bellesa d’aquestos instants que acompanyen del pare el comiat, com un somni de noranta-dos anys. D’aquestos anys, dintre del cor i del cap, mirarem de guardar la millor part. Estimar-te, Vós com ens heu ensenyat a estimar, i fer-nos costat, sobretot a la mare, per mirar endavant.

Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll “El Secret de la Moixernera” editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col·lecció L’Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l’escriptor pallarès. Després d’uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres “L’Any que va caure la Roca” de l’editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen.

“El Secret de la Moixernera” forma part d’aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s’amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i “L’Illa del Tresor”, també hauríem de tenir en compte altres referents com “Memórias dun Neno Labrego” de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s’entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes “Crims” del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l’entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d’aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d’un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030.  Com s’acostuma a fer en l’actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d’interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.col·laboració d’una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia.

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l’expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d’aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d’escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l’infern i l’altre al cel. Potser el seu secret s’amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

Adés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d’aquesta peça que s’ha trobat en excavacions arqueològiques d’època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d’aquesta petita eina. A l’article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d’acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l’afer.

Cal centrar-se en l’aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d’aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l’Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure’n l’entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d’una informació.

Tornem a l’aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l’ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l’inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d’espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d’ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d’anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix.

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d’aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l’època romana. Alguns molt didàctics i amens. D’això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l’encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d’una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d’una mà, i la base amb els dits de l’altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc… segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament.

Fa uns quants mesos es va publicar un estudi de Joan Duran-Porta molt interessant sobre els contractes que es van fer per edificar la catedral de la Seu d’Urgell. La part eclesial ja era prou interessant, però el personatge més destacat era Raimon Lambard. Així mateix, la transcripció exacta de la cal·ligrafia era aquesta. Com és que la paraula no era “lombard”, és a dir, fins ara s’entenia que aquesta persona era originària del territori de la Llombardia, al nord de la Península Itàlica? És més, aquest estudi també ens revelava l’origen d’aquest personatge, la població de Coll de Nargó, propera a la Seu. Formava part d’una mateixa nissaga familiar, els “lambard”. Aquest gir de 180 graus, d’est a oest, en el tòpic d’aquest art ens planteja una descoberta impressionant.

Si el text parla dels contractes entre l’església i el constructor, aquest per força havia de ser mestre d’obres, arquitecte, és a dir, dirigiria l’equip de paletes i manobres que aixecaven la Seu, pedra a pedra. Per tant, havia de tenir experiència i coneixements provats per executar la seva feina. Però no s’anomena gaire mestre d’obra o arquitecte, magister vindria del llatí, arquitecte del grec. Només ens queda la paraula “lambard”. Aleshores, quin idioma ens quedaria per comparar? Del celta o de l’àrab no ho pensem pas. Quin idioma ens queda? El got, llengua germànica. Pensem que el nom de Raimon, got ell mateix ja ens obre la clau. Podem veure que “lambard” es pot descomposar en “lam-bard”. Tindríem dues opcions per al primer lexema. La primera seria “land” que vol dir terra o sòl. I la segona també del germànic seria “schlamm” que vol dir fang. I “bard” ens vindria de “wart” que vol dir guàrdia, o vigilant. En tot dues aproximacions, l’origen germànic es fa patent. Fins i tot, podem reblar el clau quan les majoria de cases d’aleshores es feien amb fusta i tàpia, en alemany “lehmwand”… més endavant es fan de pedra, com la resta d’esglésies del romànic.

És a dir, l’origen de l’art romànic a casa nostra no prové només de fora, no és “llombard”. Dintre dels corrents generals de l’art de l’Imperi Romà, el romànic català presenta una arrel pròpia que es desmarca d’aquestos. Ens adonem que Raimon Lambard és més que un nom i un cognom, és un professional competent, membre d’una família originària de Nargó… Una altra conseqüència d’aquest fet és que això és una prova més per a demostrar la teoria d’Alexandre Deulofeu sobre les civilitzacions, i el fet que consideri Catalunya com a mare de la cultura occidental europea. Com veiem, les aportacions dels nous investigadors ens obre les portes a reconsiderar el marc mental, i a recuperar la nostra història.

Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l’obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L’escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d’un català universal en aquest camp, semblant a l’Emili Mira.

Aquest any s’han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l’editorial. D’aquesta manera s’ha anat trencant el silenci interessat que l’envoltava, i de qui se n’havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n’ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d’una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d’equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d’altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d’idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell “racional”, podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d’aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l’exili.

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l’exili dels doctors d’Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d’un idioma a un altre, com l’alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D’aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d’Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d’aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria.

Un altre aspecte central, que per evident, s’ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb “La Grava sul Camin” de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.

Aquest mes de juliol vam anar a parar a Rialp,  seguint el corrent de la Noguera Pallaresa. Ens vam allotjar a l’excel.lent Hotel Víctor. Una bona elecció per seguir la trilogia de valls, prats i rius del Pallars. Més enllà de les excursions, vam trobar un munt de coincidències literàries enmig de la natura. Certament, sembla que ara es reivindica la muntanya enmig de la pesta que assola la gran ciutat. Però aquesta visió bucòlica amaga les seves parts fosques, i fa que ressalti les brillants. A més a més, sembla que la cultura als pobles i a pagès sigui una cosa anecdòtica, quan sempre ha existit aquest lligam íntim en el nostre país. Sempre han baixat els raiers, i sempre han retornat les aigües, en forma de núvols si cal.

La Vall d’Àssua ha vist el darrer llibre de Marga Codina, “Dones de Ferro”, una interessant novel.la històrica, que des de la casa prefabricada de Sorre l’autora ha pogut escriure. Igual que el darrer llibre de la gran escriptora Maria Barbal, potser des d’Altron. S’hi veu també l’ofici de “Tàndem”. No seran obres memorables, però són la demostració de que la indústria cultural catalana es troba per tot arreu. Fites com “Pedra de Tartera” són monuments culturals que s’aixequen com el Montsent enmig del Pallars. I no són flor d’avui, sinó també de fa anys. A finals del segle XX trobem editat per Garsineu el llibre de poemes de Josep Maria Rexach “Nova Tríada Cordial”, que hauríem d’incloure en els marges alternatius. No debades, fins a la muntanya s’estenia l’ombra de les drogues, sexe i rock and roll, fos per les aventures de la comarca a la capital, com per l’empara de les hores de lleure dels militars.

Ara tampoc no és gaire diferent, tot i que a la llum del dia es respira pau i tranquil.litat. Contemplarem una natura esplèndida, que omple l’esperit, però també trobarem les asprors de les seves pedres, i dels còdols del riu, com la “Grava del Camí” que Joan Bodon va reflectir. Més properes són les vivències expressades per una mestressa de Bernui, la Maria Carrera Masa. Hem llegit l’elixir de “Burg a la Vista” del 2008, també produït per Garsineu, però sota el guiatge de l’autora. La nostra padrina ha escrit uns quants llibres, expressant-se com si tingués la necessitat vital de respirar. Un alè de dins que es reprèn quan trepitgem els camins vora el riu Sant Antoni, cap a Altron, o Sorre. Desitjant fer la tornada per a beure de la font de la plaça, just al davant de la casa del Joan Lluís, pastor i escriptor, que va deixar petjada i va obrir camins de lletra. Paraules vives de la gent que van anar a cercar Mossèn Alcover i companyia, Coromines i altres, pels contraforts dels Pallars. Cercant amb alegria un “Bones” de salutació, passant per Rialp, cruïlla de camins, i de prats.

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l’agost. Els que han pogut gaudir d’uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l’aixeta s’obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s’ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal.

Des de l’habitació de l’Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d’afegir-nos al seguici, veient anar els rems d’un costat a l’altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d’aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d’esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l’ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls.

Llavorsí s’aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l’aresta d’una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l’aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s’hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n’hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d’Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l’enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s’hi troba la seu del Parc Natural de l’Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l’església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d’admiració. Si una és més ombrívola, i l’altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, “Ster”, que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l’aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.

Quan mirem el mapa comarcal del Pallars Jussà, ens sorprèn la punta que sobresurt. Per entendre el misteri, cal pujar a Sallente, embarcar-se en el telefèric i contemplar com la vall s’estén en línia recta, fins als contraforts del Montsec. S’aixeca la Vall Fosca com una espelma que té per taula la Conca de Tremp i per ble, la capçalera del riu Flamisell. Ses flames es trobem als cims del Montsent, la Roca Roia o el Pic d’Espada. En ple mes de juliol l’aigua raja encara amb alegria per la vall, enfilant cap a la Pobla de Segur on s’ajunta amb la Noguera Pallaresa. Podeu arribar-hi agafant el tren de la Pobla des de Lleida, i si us bé de gust, el Tren dels Llacs. Des de la Pobla hom pot agafar el Bus del Parc que funciona els mesos d’estiu.

Ens vam arribar a la Pobleta de Bellveí, on s’eixampla una mica la vall abans de la Plana de Mont-ros. Uns dies de vacances cercant aire, espai i tranquil.litat lluny de la terra baixa. Els llops i óssos de la muntanya no són tan perillosos com els de la terra plana. L’allotjament a l’Hotel Arturo ens va refer, i el seu tracte familiar us fa estar com a casa, prou atents si sabeu què voleu. Una excel.lent cuina, amb detalls com un gelat de timonets, una excel.lent girella, o un lluç i unes sardines fresques per llepar-se els dits. Sort que ens va avisar el conductor de l’autocar. A més a més, podeu preguntar per tota mena de rutes. Caminar amunt i avall per poder obrir els pulmons, moure el cul, i desemboirar el cap.

Des de la Pobleta aneu a passejar cap al riu, i si cal, enfilar-vos cap a Antist, Envall, Montcortès, o Senterada. Temps d’estiu per buscar més l’obaga que la solana, més el riu que la roca. Tant és si voleu fer campaments i esplais, com a Molinos, o agafar hotel o autocaravana. Hi ha lloc per a tothom. A Senterada, bons hostals, una bona piscina enmig del parc, i un hort comunitari per respondre a la manca de botigues. A la Pobleta, una plaça de poble on s’hi troba tot i tothom. Font i botiga, hostal i companyia, terrasses i música, sons i alegria. Aquí dalt també cal suar fort, però tot es fa amb serenor.

Podeu agafar el bus per pujar fins a Capdella, i trobar-vos amb l’Estany Gento. Més amunt es troben llacs que li fan companyia, i cap al costat, el carrilet que us portarà, si voleu per pla, fins a la Cambra d’Aigües. Volianes i àguiles, o potser milanys, us faran companyia entre boscos, cims i prats. Després de la caminada parada al bar-restaurant, per acabar de contemplar la vall des de dalt ben arrepapats. Ben a la vora del Parc d’Aigüestortes i Sant Maurici. També us recomano anar fins a la Torre de Capdella, i des d’allà agafar el camí fins a Mont-ros, Pobellà i Paüls, per tornar a baixar cap a la Plana. Es poden fer bé, prou ben senyalitzats, però alguns necessiten un bon manteniment. Les meves recomanacions per als Ajuntaments, i al Consell Comarcal: caldria endreçar el camí d’Envall, a més del de Senterada i del Barranc de Ruixoi des de Mentui.

Com diu l’Evangeli, enmig de la fosca la llum d’una espelma encesa es veu força. D’aquesta vall surt una bona part de l’electricitat que aprofita el país. La gran companyia ja ha tingut moltes raons per no respectar els pactes originals. Caldria que la torna fos més profitosa per als seus veïns, que no pas un Jocs d’Hivern per a quatre rics. Que el pagès fos més respectat per les vaques que no pas per les bordes esdevingudes apartaments. En el fons, cercant més equitat entre les persones i justícia de veritat. Per tot això, cal treballar i lluitar, camins amunt, camins avall, els que caldrà trepitjar.

Vam aprofitar el Dilluns de Pasqua Granada per sortir fora de la nostra comarca. Després de mesos de confinament legal, vam buscar un lloc no massa allunyat, i accessible amb transport públic. En aquest cas el tren ens podia deixar a l’estació de Sant Martí de Centelles. Malgrat perdre el primer tren per les presses i la deficient informació de Renfe, vam poder agafar un altre mitja hora més tard. Els nervis acumulats es van esvair tant aviat com vam arribar-hi. Els cingles de Bertí es retallaven al seu costat, i com diu son nom, Berg Tur, la porta de la muntanya,  vam entrar en un món més relaxant. No debades, Aiguafreda manté moltes cases d’estiueig.

El camí de l’estació baixa travessant pel nucli d’Abella, deixant a la dreta l’ermita de Sant Jaume. Més avall ens cal travessar el bonic pont gòtic que creua el Congost per entrar a Aiguafreda. Seguint l’antic camí ral convertit en carrer Major del poble, vam anar a raure a l’Hostal de l’Esquella. És l’únic que queda dels molts que devia tenir la població quan els viatgers passaven del Vallès cap a Osona des de temps immemorials. De seguida ens adonem que els carrers estan endreçats, i que disposa de tot lo necessari per al dia a dia. Aquesta polidesa es mostra tant al poble com al nostre hostal, on a més de les habitacions ben aparellades, pots gaudir d’una cuina familiar i tradicional. Una cuina atenta a les peticions dels seus clients, i un personal treballador perquè tothom estigui ben satisfet a cor què vols. Aiguafreda té un caràcter amatent, potser això va lligat a la presència del convent actual de monges, i també a la Torre Llobeta, actualment una casa de colònies. Aquesta tradició perviu des de fa segles, quan la comtessa Ermessenda fa una donació i estableix el nucli d‘Aiguafreda de Dalt, muntanya amunt.

Al nucli de Dalt s’hi pot arribar per una de les valls, la que ha modelat la riera de Martinet, i que alimenta la Font dels Enamorats. Vam aprofitar les hores bones de la tarda per seguir el camí ben marcat i senyalat, amb unes bones explicacions del recorregut. Riera amunt, fins a la Sort, el Rec, i més enllà anem a sortir a la Frau, a la bonica masia del pintor Paco Ballesteros. Allà podreu contemplar la seva obra, tant pictòrica com escultòrica. Enfilant-nos per la pista arribareu a Aiguafreda de Dalt, allà el capvespre ens ofereix unes vistes impressionants, i podem contemplar Centelles en primer terme. Aiguafreda de Dalt està ple d’excavacions, però val la pena donar-hi un cop d’ull, encara que sigui des de fora. O contemplar el goig de la natura, o el vol d’una parella d’àguiles. Passat l’església de Sant Martí, el camí davalla de tornada cap al poble.

A l’endemà, cap a la Serra de l’Arca, més aviat se les arques, o sarques, que són els dòlmens, o enterraments prehistòrics que es troben escampats per aquesta banda. Costa amunt, fins a Can Serra de l’Arca, i després planejant de tornada pel costat del poble que dóna al castell de Cruïlles. Els núvols feien un capell gris que ens protegia de les calors estivals, avançades per l’època. Una altra ruta recomanable és la de l’Avencó. Com la riera de Martinet, és una vall estreta que s’endinsa en direcció al Montseny. La riera segueix la pista per la seva dreta, i va acompanyant el recorregut que ens endinsa en el Parc Natural. Les ermites que s’hi troben són una mostra del poblament antic de la vall. Pel camí trobareu els pous de glaç, i si teniu la sort, a una veïna que se’n recordava de quan era petita, del fred i gel d’aquells hiverns, que poc tenen a veure amb els actuals.

Per contrast, enguany la terra estava seca, els camins plens de pols, i les rieres baixaven amb molt poca aigua. La gent del poble estaria més contenta si plogués que si els hi toqués la loteria. Per ara, més que aigua, vam poder agafar una mica d’aire i de pau. Cal que neixin flors a cada instant!.

Aprofitant l’avinentesa de la publicació del nou Quadern del Consell Cultural de les Valls titulat “Pagus Anabiensis” de l’Albert Turull, vam repassar els topònims que apareixen en el llibre. Està força ben editat, i fa un estudi exhaustiu de tots els noms relacionats amb les Valls d’Àneu. Completa reculls anteriors, i a més, té una gran quantitat de fotografies. Si no hem pogut trepitjar el territori, almenys podem tenir una bona perspectiva dels paisatges i d’allò que els homes podem contemplar. En general, segueix la línia filològica del Joan Corominas, i els textos que poden aparèixer els podem encarar amb la consulta en línia que l’Institut d’Estudis Catalans ens posa a l’abast per internet de l’Onomasticon Cataloniae.

Com he comentat a l’article anterior, les tesis del gran filòleg sobre la influència basca en la parla del Pallars obtenen prou bons resultats, i explicacions força convincents en molts casos. Però la indefinició sobre el possible substrat ibèric o celta deixa algunes portes obertes als estudiosos de les llengües cèltiques, especialment al bretó, com a representant que queda al continent europeu. Com a exemple, vull posar en evidència que la paraula “ster” en bretó vol dir riu. Aquí ja podem fer les combinacions familiars respecte al català oriental, amb el Ter, la Tet, el Tec, etc… i respecte al català occidental, amb Esterri “Sterria”, Ser, Segre, etc… fins i tot Terradets…

Ara mateix, però voldria fer una relació dels topònims del Pallars més relacionats amb llengües germàniques. Veurem que si apliquem aquest filtre podem aconseguir millorar els significats dels mots. Voldria recordar que a l’Edat Mitjana, la noblesa catalana era majoritàriament goda, i que si la societat es dividia en tres ordres, el percentatge de paraules pujaria del 10 per cent que ens parlen les teories actuals a un 30 per cent. Se’m fa evident que l’evolució de les paraules està sotmesa a una perspectiva dels fluxos al llarg del temps, igual que una pedra es va arrodonint per l’efecte de l’aigua en el riu. Un altre factor visible és que la comparació entre una paraula catalana i una germànica és més fàcil consultant un diccionari modern que no pas un d’antic. Si fem la consulta al Diccionari Alemany-Català de l’Enciclopèdia, de vegades ens serà més convenient que si consultem el Diccionari Etimològic Alemany de finals del segle XIX, disponible a internet.

Encetarem la llista seguint els noms actuals, les vinculacions amb les paraules germàniques entre cometes, i el significat més probable.  A més d’alguna correlació amb el català oriental.

Àneu – Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) – “An – au, aue” – En els prats –

Barcedana – Vall de Barcedana (Pallars Jussà) – “Barsch” – Aspres – Els Aspres del Montsec – Bàscara (Català Oriental)

Borén – (Pallars Sobirà) –en textos antics Borehnne – “Börde” – plana vora el riu – “ehe” noble o bé, “eben” – suau, pla

Burgal – Sant Pere de Burgal – (Pallars Sobirà) “Burg”- “Alt”. Castell antic.

Cerbi – (Pallars Sobirà) Cerdanya (Cerdanya) –” Zer”- molt generalizat com a significat de trencat, desfet,

Gerber (Pallars Sobirà) – “Gern”-“Berg” – Muntanya Desitjada –”Ger”–”Berg” – Muntanya de la Llança –

Eixe – Pala de l’Eixe – ( Pallars Sobirà) – “Pfalz” de “l’Ecke” – Cinglera, caient – Cantonada- Racó

Fals – (Ribagorça) Castell de Fals – “Pfalz” – Pals – cinglera, estimball – veure Pallars-Palau

Jou – (Pallars Sobirà) – “Berg”-“Joch” – pas estret, gorja -en català Jou amb el mateix significat, on s’estreta la Vall d’Àneu, fem notar també la combinació entre J-ou i J-och que es troba en paraules com el Forat de l’Or a Terradets, o el Forat de l’Ou al Ripollès, on la paraula germànica seria “Loch” que vol dir precisament forat. Coll de Jou al Bergadà, amb significat redundant, com Vall d’Aran.

Mata de València– ( Pallars Sobirà ) ” matte” – bosc- prada – Mataplana (Ripollès)

Montadó – (Pallars Jussà) – Mont-Odó – compareu amb Montardo (Aran) – “Mont”-“Aar”- Mont de l’Àguila.

Noguera – ( Pallars i les Nogueres) Comarques i Rius -“Nocke” – Muntanyes Punxegudes -tingueu esment que la vinculació amb l’arbre no és especial d’aquestes muntanyes, igual passa amb la paraula palau, que es vol buscar un palau a tot arreu, on només es troben cingleres i penya segats.

Organyà – (Alt Urgell) “Ort” Anyà – “Ort” –”Eng” – Lloc del Congost, de l’Estret. Tresponts.

Pallars – ( Pallars Jussà i Sobirà) Palau – “Pfalz” –es desdobla en Pal i Fall – Cinglera, precipici- Pals-Pallejà-Palafrugell-Palau-Fai.

Sarga – Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà)– Sarga – derivat de “Zarge” que vol dir frontera, vora, límit, amb el comtat de Ribagorça…

Sixena – derivat de”Zeichen” – “zeichnen” – senyal, marca, regal, dibuixar- lligat a Zeigen – mostrar

Talarn – (Pallars Jussà) – “Tal”-“arm” – Braç de la Vall

Toló – (Pallars Jussà) Sant Salvador de Toló – derivat de “Topf” – tapadora – o de “Zopf” – cua, punta – “Topf – Olt” . Castell antic de Toló .

Com he esmentat amunt, existeixen estudis exhaustius sobre les paraules Cerdanya, o Palau, per tota la geografia. La recerca de vincles familiars, i també de palaus senyorials no s’ajusten pas a la topografia. Alguna d’aquestes propostes etimològiques poden ser errònies. Aquestos bons treballs són essencials per entendre que les possibles etimologies de vegades ens porten a un cul de sac. Cal cercar en un altre camp, que és el que aquí proposo. L’objectiu principal és acostar-se a la cosmovisió del territori i de la gent que el van habitar. Com deia Newton, nosaltres ens aixequem sobre les esquenes dels gegants que ens han passat al davant.

L’estiu passat vam poder aprofitar per visitar la Vall d’Àneu a la segona quinzena d’agost. Malgrat les restriccions, vam gaudir d’unes bones caminades. Aprofitant l’Alsina i el Bus del Parc vam estar per Esterri, Espot i l’Escaló abans de tornar cap a casa. Estava tot força concorregut, però per sort ja no tenien les gentades de la primera quinzena. Per desgràcia, ens va quedar per veure algun espectacle del Dansàneu 2020. La resta bé, vam poder visitar la Casa Gassia, i comprovar la bona tasca que fan per difondre la cultura del Pallars. Sigui el museu, les activitats, els llibres o la música, o l’empenta dels seus treballadors, tot fa un regust de cultura d’arrel que mereix que arribi a tothom. Defensant lo seu, volen difondre aquestos tresors, i que cadascú pugui valorar-ho com cal.

Aquesta actitud es feia evident amb la gent del país. Molts portaven samarretes amb paraules característiques del parlar pallarès, com a signe d’identitat. L’associació Cambuleta està fent una bona tasca en aquest camp. A més de la promoció del dialecte nord-occidental, els pallaresos defensen la seva cosmovisió. Potser els drets del comtat del Pallars han quedat més arraconats que els de la Querimònia de l’Aran, històries de vells i d’intel.lectuals segons la majoria dels catalans. Què podem dir de la mancances sobre la pròpia història? Doncs que molts ciutadans viuen als núvols, en aquest cas, els d’internet.

I què més falte? demanen a les botigues, als hostals, per tot arreu us diuen la gent que us atendrà. Amb aquell esperit que a Barcelona ni a l’Àrea Metropolitana trobareu pas. Sí que podeu aconseguir el llibre dels Costums de la Vall, i també podem gaudir de la darrera publicació dels Quaderns del Consell Cultural de les Valls d’Àneu titulada “Pagus Anabiensis” d’Albert Turull sobre l’onomàstica i toponímia de les valls. Un bon treball editat a finals dels 2020 que completa publicacions anteriors i que fa un recull més exhaustiu. Ben editat, i amb unes bones fotografies per intentar exposar allò que la gent veu quan anomenen els seus llocs.

El text segueix les tesis principals del Joan Coromines. Aquest gegant de la filologia catalana va fer un recull enciclopèdic en el seu Onomasticon Cataloniae. Adés tenim l’oportunitat de consultar-ho per internet, una excel.lent eina per posar-lo a l’abast de tothom. Ara bé, amb el pas del temps es fan evidents els encerts del Coromines, i també d’on coixeja. Coromines va deixar moltes llacunes, i és normal que així fos. Ell tenia uns vidres per llegir els textos i els topònims que estaven amarats de la influència basca. Aquest filtre oferia explicacions raonables en molts dels casos, però també en deixava altres de banda. La reverència a la seva gran tasca ha fet que altres opcions filològiques es quedessin fora. En el fons, el nostre filòleg ens va deixar molt camp per córrer, i molta feina per fer.

Si la toponímia i l’onomàstica va lligada a la geografia i als diferents pobles que han viscut en un lloc determinat, és normal que tinguem diferents cosmovisions d’acord amb cadascun d’aquestos pobles. Si seguim la cronologia històrica ens trobarem primer amb els celtes o gals, i posteriorment amb els ibers, amb els bascos, amb els llatins, amb els gots, i els àrabs. Sense negar la influència basca, caldria tenir en compte el paper dels gots, i per extensió, dels germànics, en la conformació del poble català. Durant molts més segles que els àrabs, els gots influiran en la llengua. A l’Edat Mitjana la majoria de noms eren de nissaga germànica, no debades, els gots eren el nervi de la noblesa catalana, i estem parlant d’un dels tres ordres de la societat d’aleshores. Per tant, seria coherent que gairebé un terç, un trenta per cent de la parla tingui la seva empremta. Per què els lingüistes rebaixen aquesta aportació al voltant d’un deu per cent? Caldrà aplicar el filtre dels vidres germànics per veure si la seva perspectiva és més ajustada a la realitat geogràfica. I això ho provarem d’esbrinar al següent article.

Ja han passat uns mesos des que la Victòria va morir a casa seva, als 93 anys d’edat. Va ser al mes de setembre, precisament la nit de la celebració del Nou Any Jueu. Va coincidir amb el Xanà Tovà de benvinguda a una nova vida. Un dels seus llocs preferits era la cascada dels Ulls del Jueu a la Vall d’Aran, la llegenda parla de llur llàgrimes que vessen perquè no reconeixen que Jesús és el Messies. Per als cristians, que de fet som una secta jueva, hauríem de tenir més fe en el pas de la mort, però com a humans, cadascú ho passa com pot. La Victòria ho va fer a la seva manera, darrera matriarca de la família de la meva dona, de la generació dels padrins i madrines que van passar la Guerra dels Tres Anys, i que va marcar el seu destí vital més enllà de les circumstàncies familiars. Des de les cascades, que rajaven amb tota la força de l’aigua, li agradava molt atansar-se a l’Artiga de Lin per contemplar els seus cims.

Tanmateix, el seu lloc favorit a l’Aran era la bassa d’Oles, on també van portar les cendres de son marit. La bassa feta pels pastors es troba en un replà als peus del MontCorbisson, i d’allà fa d’escambell per guaitar les muntanyes de la Vall, tant a dreta com a esquerra. Tots dos contemplaven amb admiració aquells tucs altius, plens de neu i de verd. No us sorprendreu per la paradoxa de saber que havien nascut enmig de paisatges més planers i secs. La seva vida també va estar plena d’aquestes muntanyes, fortes i enlairades, dures i tendres, fredes i fresques, d’alts i baixos, força contrastats, de moments dolços i amargs.

Va voltar tots els estius per l’Aran, amunt i avall, fent amics i coneixences que li han durat tota la vida. Malgrat el seu caràcter fort era molt fidel, i sempre estava contenta de trobar-se la gent. Enraonava a raig, i les sabia dir sense ofendre perquè tenia molt enginy i gràcia explicant els ets i uts de totes les coses. Una altra de les seves qualitats és que era molt generosa, i li agradava estar envoltada de la família i de tots els amics. Això ho demostrava cada any quan arribava el Nadal. Allà s’esforçava en tot: en el menjar, en el parament, i en que a ningú no li faltes res. Si al saló de casa decorava l’avet, més goig feia el guarniment que ella procurava al dinar de Nadal. Era festa grossa, i tots la compartíem.

Com la trobarem a faltar, ara que ja fa companyia a tota sa gent que l’ha avançat. Estic segur que haurà tingut una gran benvinguda, i allà dalt serà Nadal de pau i alegria, tant com a la seva vida atzarosa havia desitjat. Pels Reis haurà tingut un gran regal, ella que tants n’havia fet per tots els seus amics.

Aquesta setmana s’ha difós el projecte que uns inversors volen fer al Brasil. L’han batejada com Aguaduna, la construcció planificada d’una ciutat sencera, com es va fer amb la capital de Brasília. La novetat és que volen que sigui una població sostenible, d’acord amb els últims avenços tècnics i ambientals. El lloc que han trobat és a la prefeitura d’Entre Rios, que es troba a l’estat de Bahia. Compteu que hi ha una gran extensió de terrenys, i més si és al Brasil. Podeu donar un cop d’ull a la presentació pública d’Aguaduna, tenint en compte que els responsable tenen la seu a Catalunya, amb el suport de capitalistes internacionals. Sembla paradoxal que un grup financer tant potent s’esmerci a desenvolupar una idea tant agosarada, que a més compti amb l’atractiu mediambiental. Si a Europa ja no hi ha lloc per a aquestes iniciatives, sempre hem tingut tirada a veure les Amèriques com el Nou Món, ple d’ideals i promeses utòpiques. No debades, tothom situa “La Utopia” de More a l’Amèrica.

Però si això ja passava al segle XVI, què me’n podeu dir de l’aventura del segle XX que ens explica el darrer llibre d’Enric Larreula “La Vida Promesa” editat per La Campana el 2020. Explica els esforços esmerçats per anarquistes catalans de crear una Nova Catalunya al Brasil de la primera meitat del segle, durant el mandat del president Getúlio Vargas. Fugint de la repressió al nostre país, els anarquistes buscaven terres verges per explotar i portar d’acord amb els seus principis llibertaris. Fent de pagès, volent portar una educació, defensant el català, i l’esperanto, el naturisme i les cooperatives, l’estimació pels animals i plantes, i la fraternitat humana. L’escriptor ens explica tot això mitjançant els diaris d’un adolescent que va creixent, i aprenent a viure enmig del món. Un recurs molt utilitzat, però que l’ofici d’En Larreula ens acosta de forma senzilla i tendra, envoltada d’aquestes ironies que ens fan profundament humans. El xoc amb la realitat dels camps i la selva, dels indis i del cacic local, de la família i de l’amor lliure. De com s’enfronten a les diferents contradiccions, de vegades de cara, de vegades d’esquena. Malgrat tot l’esforç i estimació posada en el projecte, les esperances es van esvaint, i aboquen a un comiat. Un comiat que no deixa de ser l’etern retorn a la lluita per la vida, i com ens hi encarem. L’epíleg, una mica massa enfarfegat, ens ensenya com el fil de la vida es va perllongant durant generacions. La ironia del retorn del vaixell a Barcelona el 18 de juliol del 1936 és un bon encert. Les promeses d’una vida millor s’esvaeixen davant la força dels poderosos, i com, davant del naufragi, només ens queda remar amb els bots fins a trobar un port més segur i arrecerat.

Aconseguirem desenvolupar una nova ciutat al Brasil, com diu la cançó “moro num país tropical abençoado por Déus”? El temps ho dirà, caldrà que tingui molts recursos, i molt de suport per poder tirar endavant. Fa anys un projecte per construir un barri d’habitatge públic a Salvador no va reeixir,  malgrat que tenia fins i tot el suport del Carlinhos Brown. Quan es va acabar la batucada, el seu so intens es va esvair enmig dels carrers del Pelourinho. Molts catalans han fet camí al Brasil, d’altres no gaire, perquè de Pere Casaldàliga n’hi ha pocs. Sigui a Catalunha, sigui al Brasil, tots els països tenen coses bones i dolentes, però qui ha de guanyar-se el pa ha de ser l’home, i el cel i l’infern són tots a les seves mans. I estan ben aprop, no cal anar-hi gaire lluny.