Ramon Tremosa

La recent prohibició de les curses de braus per part del Parlament de Catalunya ha estat rebuda a l’Espanya profunda com una declaració de guerra. Personalment, a mi els toros no m’agraden i sempre els he trobat més una barbàrie que un espectacle: vegeu com a mostra la brutal foto que fa escassament tres mesos va donar la volta al món, la cornada que entra pel coll i surt per la boca del torero Julio Aparicio. La reacció espanyola, però, no s’ha quedat pas curta i ha generat portades de regust inequívocament franquista i dotzenes de pàgines esbiaixades i fins i tot en algun cas sectàries. Per què es produeix aquesta agressivitat contra tot allò que emana de Catalunya? Espanya pateix una greu crisi econòmica en haver descobert que el seu miracle econòmic basat en la construcció era només un miratge, i ara la seva brutal crisi pot comportar un llarg període de declivi econòmic. Espanya ha passat de ser un país receptor d’emigració a expulsar força de treball amb talent (el somni de PSOE i PP és un país amb 60 milions d’habitants i així s’entén la política de portes amb la immigració: la T4 de Barajas ha estat la porta de la immigració il·legal a la UE). L’esport serveix als poders fàctics madrilenys per a tapar el fracàs econòmic i els toros són utilitzats per a cohesionar la societat espanyola, per sobre de les ideologies i de les classes socials. Ja cal que els catalans ens preparem: potser més que avançar en l’autogovern, en els propers anys tocarà defensar el poc que ja tenim…

La premsa madrilenya, que per diluir la reivindicació catalana sempre recomana als catalans que abandonem el fanatisme identitari i que ens ocupem de l’economia i de les “coses que realment importen a la gent”, ha dedicat dotzenes de pàgines a “l’agressió” contra el símbol espanyol per excel·lència. Però només cal veure l’ampli ressò que se n’ha fet la premsa internacional per constatar que, efectivament, ara els catalans hem posat el dit en una llaga especialment sensible: per bé que “la fiesta” està patint una lenta però inexorable decadència, el toro segueix sent la icona que identifica i que representa els espanyols al món, també en el nou segle de la globalització.

La globalització està limitant la sobirania dels Estats-nació amb una força inexorable. La prova més recent és el gir de la política fiscal imposada a Zapatero al maig de 2010 per part de la Unió Europea, el qual ha hagut d’abandonar el seu immobilisme autàrquic davant de la crisi, tan típicament hispànic i que recorda pels seus paral·lelismes la intervenció del règim de Franco de 1959 per part del Banc Mundial (el famós Pla d’Estabilització). Zapatero ha hagut de començar, amb desgana i sense gaire convicció, un pla de reformes inspirat en el més clàssic però efectiu reformisme europeu. Sort de l’euro, sense el qual hauríem patit un corralito!

Aquesta pèrdua de poder cap a dalt per part dels Estats està fent que els governs centrals mirin de recuperar competències cedides als governs regionals i locals: això, que ja està passant a Alemanya, arribarà també a Espanya, i encara amb més força si governen PP o PSOE amb majoria absoluta. Així, en els propers anys els catalans tenim més probabilitats de debatre a Madrid la defensa del model lingüístic a l’escola que no pas el traspàs dels aeroports catalans a la Generalitat…

Com en altres països en què la globalització redueix el poder dels estats i dilueix la pròpia identitat, a Espanya també s’està produint un reagrupament nacional intens. Un reagrupament per sobre de classes socials, que donarà molt probablement una majoria absoluta per poc que un partit espanyol sàpiga canalitzar anhels i frustracions d’una Espanya en crisi d’identitat econòmica i, per tant, en crisi política, cultural i nacional. Un pacte entre “señoritos y jornaleros” que a Andalusia, per exemple, explicaria el canvi del PSOE pel PP.

Davant d’aquest possible panorama, caldria que el proper govern català fos fort, cohesionat, que compartís un model clar de país, que a Madrid votés i defensés el mateix que a Catalunya i que tingués una assenyada, realista i possibilista estratègia de desafiar els cada cop més estrets marcs legals espanyols. I això passa per posar al darrera de les properes reivindicacions nacionals catalanes una amplíssima majoria social de catalans… com és ara el concert econòmic: si tots aquests de llarga discussió estatutària sobre el finançament no hauran donat ni un euro per càpita més de calaix a la Generalitat, si més no han servit per a donar a conèixer i difondre socialment els seus avantatges i avui entre un 80% i un 85% dels catalans en serien partidaris, segons diferents enquestes de La Vanguardia.

Lectura recomanada: he llegit amb molt d’interès el llibre “L’hivern del Tigre” d’Andreu Carranza (Editorial Planeta). Basat en la figura històrica de Ramon Cabrera, el “tigre del Maestrat” i el gran comandant tortosí de la primera guerra carlina, evoca un temps i un país molt llunyans però amb alguns paral·lelismes sorprenents amb el nostre present: no endebades les guerres carlines tenien també un component de defensa dels furs i de reacció contra el jacobinisme naixent madrileny, que avui permet afirmar que una part important del nacionalisme català prové del carlisme. Vegeu què escrivia Ramon Cabrera, el general que assolí un gran prestigi internacional per les seves victòries, sempre en una gran inferioritat de condicions, en el diari “Union” de París el 18 de novembre 1848:

“Catalunya està cansada de les accions arbitràries del govern de Madrid i del seu odiós sistema de corrupció. D’aquest jou vergonyós Catalunya se’n vol desfer… i pel que fa als meus voluntaris, la majoria catalans, des de Madrid se’ls titlla de trabucaires. Però els meus 6.000 voluntaris catalans no podrien combatre ni vèncer tan sovint els 50.000 soldats isabelins sense l’ajut espontani i poderós de Catalunya. Una lluita tan desigual no hauria durat tants anys si no disposés de la simpatia de la noble població catalana, una simpatia que hem merescut i que hem guanyat molt sovint”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!