Ramon Tremosa

Aquesta setmana hem conegut finalment el que ja sabíem que passaria: que l’Estatut de Catalunya sortiria qualitativament amputat del seu pas pel Tribunal Constitucional. Ara se’ns convida a una manifestació, a la qual s’hi ha d’anar, però és en seu parlamentària, i també com més aviat millor a les urnes, on cal que aquesta sentència tingui conseqüències polítiques. El govern català ha estat impotent en els darrers set anys per a ser influent a Madrid i ara massacrar l’Estatut no té cap cost per al govern espanyol. Com sempre, Alfonso Guerra ens desafia coneixent la nostra feblesa, amb el seu “no passarà res” després de la manifestació. Em sembla que ens cal anar amb compte amb a l’hora de treure pit: estem més febles del que pensem i a Madrid els alts funcionaris de l’Estat ho sabem. La retallada de l’Estatut la vaig conèixer a Bilbao, on 46 eurodiputats del grup liberal-demòcrata del Parlament Europeu hi hem fet una visita de dos dies, per tal conèixer el sistema de concert econòmic basc, i on la gent del PNB ens han acollit extraordinàriament bé. Què hem de fer a partir d’ara?

1.- La sentència ens agafa en un moment molt feble com a país. El govern de la Generalitat actual no ha estat capaç d’influir en la política del govern espanyol, i ha estat un zero a l’esquerra en política econòmica i autonòmica. Veure el president Montilla cridant a la manifestació és d’un cinisme notable: però si aquest senyor 1) no va donar ni 24 hores a l’Estatut del Parlament de Catalunya del 30 de setembre de 2005!!; 2) seia a l’altre costat de la taula quan els partits catalans anaven a Madrid a negociar l’Estatut al 2006!!; 3) no ha fet complir ni tant sols cap dels preceptes de l’Estatut en aquests darrers anys, com ara la disposició addicional tercera sobre les inversions de l’Estat a Catalunya (reconegut pel propi conseller Castells ja al 2007)!! I què dir del millor finançament de la història, que està abocant a la Generalitat catalana a la fallida, enmig d’un deute català que s’haurà triplicat de 2004 a 2010?

2.- Aquesta situació té un responsable original: ERC va optar al 2006 per repetir amb el PSC, tot i que el PSC havia traït un punt clau del pacte del Tinell, el que feia referència a què tot allò que es vota a Catalunya es vota també a Madrid. I per això Alfonso Guerra té raó quan diu que els catalans ”faran una manifestació i després no passarà res”. No passarà res en seu parlamentària, que és allà on aquesta sentència haurà de tenir conseqüències. I ara el tripartit diu que no cal avançar les eleccions, perquè ja sabem que la prioritat passada, present i futura del PSC és votar-li al senyor Zapatero el seu pressupost a la tardor. Aquesta i no cap altra és la causa de la davallada electoral republicana, per més que el seu ressentiment contra CiU no els permeti reconèixer cap error.

3.- El que ara diu Adéu a Espanya és el que va hissar la bandera espanyola al primer crit de Montilla, tot just després de ser nomenat conseller. Poca credibilitat té, per no dir gens, el candidat Puigcercós: em sembla massa evident que Montilla convoca la manifestació només per donar aire a ERC, sense que ell li importi gran cosa això de l’Estatut, només per a veure si una ERC recuperada pot permetre un tercer tripartit a la tardor.

4.- Aquells que van situar la frontera ideològica a Catalunya entre “dretes i esquerres” haurien de reconèixer que, després del fracàs estatutari, la continuïtat de Catalunya com a nació només té possibilitats si el proper govern català és liderat per partits que vulguin anar més enllà de les línies vermelles marcades pel Tribunal Constitucional: la ministra Chacón ha estat ben clara i el PSC ja ha tingut, i desaprofitat, dues oportunitats per a fer progressar de manera real l’autogovern català.

5.- Dels articles que he llegit aquests dies, en destaco els següents: l’Enric Vila (www.catalunyaoberta.cat) fa un potent contrapunt al sempre incisiu Enric Juliana, del qual en comparteixo plenament la idea d’anar a la manifestació amb senyeres i banderes europees. A El País d’avui el catedràtic Pérez Royo critica la retallada tot citant l’article duríssim de Miquel Roca de dimecres a La Vanguardia. I a l’Avui d’avui la sempre brillant Patrícia Gabancho (www.avui.cat) parla de les possibles respostes a la situació catalana a partir d’ara.

6.- Visitar la verda Bizkaia en dos dies assolellats d’estiu és sempre un plaer, i més encara si és del PNB qui prepara el programa. De la visitar a les Juntes Generals de Gernika vàrem passar a escoltar el president de la Diputació de Bizkaia, José Luís Bilbao, qui va fer una brillant exposició del model foral de les diputacions basques i navarreses. La comparació amb el model dels EUA va mostrar als diputats alemanys que, en capacitat normativa, el model basc supera el dels Estats federals d’Alemanya. I és que els diputats liberals alemanys voldrien que els Länder tinguessin més capacitat de poder establir deduccions en l’impost de societats, un impost clau per a estimular el creixement econòmic.

7.- Guy Verhofstad, president del grup, em va demanar una breu comparació entre el model basc i català per cloure la conferència, que vaig resoldre recordant alguns dels punts bàsics del meu llibre “L’espoli fiscal” (2004), malauradament no caducat: Catalunya té autonomia de despesa però no recaptar els seus impostos i per això no té el poder de negociació dels bascos amb Madrid i per això es degrada l’autonomia per insuficient finançament. I vaig acabar suggerint als meus companys que podien llegir les lloances de Michael Porter al concert basc, gran gurú del MIT sobre competitivitat internacional, escrites als anys noranta, així com també vaig recordar-los que al 2006 el diari Financial Times va atorgar a la Diputació de Bizkaia el premi a la millor administració regional europea en promoció industrial.

8.- En aquesta excursió hi havia tres possibles visites a fer (planta de cotxes, centre de recerca o clúster energètic) i jo vaig optar per la tercera. Josu Jon Imaz, president de Petronor i eurodiputat entre 1994 i 1999, ens va fer una molt brillant presentació de l’economia basca, del clúster industrial basc i del sector energètic basc. “Small country, global ambition” és el resum que vaig fer al sortir de la xerrada, en la qual se’ns va presentar la sorprenent competitivitat i eficiència de l’economia basca en els seus sectors industrials madurs, sàviament reconvertits en la molt exigent economia global. Al vespre, el sopar al Palau de Congressos Euskalduna (que des que va ser inaugurat sempre ha tingut beneficis positius: congressos, concerts, òpera, activitats d’empresa…) i la visita al Guggenheim va cloure una visita que va deixar meravellats tots els eurodiputats que mai abans no havien estat al País Basc.

Jo, que sempre he patit de “basquitis”, comparteixo plenament la resposta a la retallada estatutària i l’estratègia de CiU i d’Artur Mas, en el sentit de col·locar el concert econòmic com a pedra de toc del dret a decidir: Només amb aquesta reivindicació podem posar avui darrera una pancarta al 90% dels catalans i guanyar clarament i transversalment un referèndum a l’Estat espanyol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!