Ramon Tremosa

El passat 10 de juliol vaig participar a la gran manifestació organitzada per Òmnium Cultural, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que escapça encara més el nou Estatut de Catalunya. Enmig de la gran gentada vaig estar pensant que els catalans hem anat guanyant en aquests darrers anys la batalla dels carrers, però que hem anat perdent la batalla de les urnes i dels parlaments. Penseu que “la Roja”, de la mà de la potència de l’esport i de tots els mitjans espanyols sense excepció, celebrant l’èxit més gran com és el campionat del món de futbol, no han tret a Catalunya ni la meitat de la meitat de la gent que el dissabte passat omplia el centre de Barcelona. Els catalans hem de passar dels carrers a les urnes, perquè la crisi de desafecció política que patim només s’arregla amb més participació, i no pas amb més abstenció. I en aquest sentit és molt perillosa la intenció del PSC en aquest final de legislatura: desmobilitzar l’electorat catalanista amb confusió, doble joc i judicialització contra CiU de la vida política catalana, un cop han arribat a la conclusió de que aquesta és l’única manera de repetir un tercer tripartit.

1.- El dissabte 10 de juliol a la tarda vaig estar més de dues hores sense moure’m, agafant una pancarta a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Estava envoltat de moltíssima gent sota la calor de l’estiu i ningú no es podia moure gaire, però tothom estava content. No es va insultar el president espanyol ZP, com es va fer amb el president Suárez al 1977, sinó que una bona part dels crits eren a favor de la independència de Catalunya i també es van cantar cançons (per cert, quina altra paraula podria cridar-se a la manifestació: Estatut? Federalisme?). Vàrem veure un helicòpter donar moltes voltes al damunt de la manifestació, però les seves imatges no han estat difoses per la petita pantalla. Encara no he vist cap fotografia que mostrés el Passeig de Gràcia, ple a vessar, conjuntament amb la Gran Via, que tothom diu que era plena i que per això els del Passeig de Gràcia no ens podíem moure.

Durant aquelles hores vaig pensar que calia canalitzar políticament, és a dir parlamentàriament, tota aquella força, sinó la causa catalana està perduda. El record de la manifestació de desembre de 2007, contra la llavors ministra de Foment Magdalena Álvarez, em va venir al cap sovint. Aquella marxa d’un dissabte a la tarda va ser molt concorreguda, amb molta gent de CiU, ERC i d’ICV, i encara recordo l’ampli ressò que el diari francès Le Monde, entre molts d’altres, se’n va fer de la mateixa el dia següent.

Però hi ha una cosa que no encaixa amb el relat que llavors vàrem fer d’aquella manifestació i espero que ara no ens torni a passar el mateix. Al març de 2008, al cap de pocs mesos, les eleccions generals van donar una majoria de 25 diputats al PSC a Catalunya, mentre que ERC en perdia 5 dels 8 que havia tingut i CiU no en guanyava cap. Abstenció, vot útil, desencís amb els caps de llista, picabaralles nacionals o pel que sigui, llavors l’impacte gran d’aquella manifestació (que va fer rodar el cap d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio) no va tenir traducció política. Espero que aquesta vegada l’abstenció del votant més catalanista permeti recuperar posicions polítiques i parlamentàries als partits catalans que vulguin fer avançar el nostre autogovern. De la desafecció política només en sortirem amb més participació política, no pas amb més abstenció.

Del centralisme espanyol emergent només ens en sortirem si els catalans voten més a les eleccions, no pas si ens quedem a casa desencisats i emprenyats. Les properes eleccions catalanes haurien de marcar una inflexió en la política catalana en aquest sentit i no podem continuar caient pel pendent de l’abstenció. Si no, l’inefable Alfonso Guerra i el seu “no passarà res” haurà tingut raó.

2.- Aquesta setmana els socis del tripartit han tornat a donar una altra imatge de cinisme. Artur Mas va marxar ben aviat de la reunió del dijous a la tarda, en veure que els tres partits que governen Catalunya no es posaven d’acord, perquè una altra vegada el PSC tornava a prioritzar el seu pacte amb el PSOE. Artur Mas va anunciar que subscriuria la resolució que aprovés el Tripartit, fos la que fos, però ni això no ha servit aquesta vegada per a què el president Montilla subscrigui ni tant sols el seu propi discurs en aquella tarda en què va sortir la sentència del Tribunal Constitucional.

Sorprenentment, els socis del Tripartit han acusat CiU de “tacticisme” per marxar de la reunió, però el mal ja està fet: avui divendres l’editorial del Jordi Basté a RAC-1 convida la gent a abstenir-se a les properes eleccions, en no voler veure que uns partits són més culpables que altres del fracàs de l’Estatut. No tots els partits polítics són iguals. La barra del tripartit és descomunal i no tinc clar que la gent sàpiga veure una cosa tan clara com aquesta: que la culpa de que el govern català no hi tingui una postura unitària, si finalment no la té, serà només del govern tripartit.

La reacció davant la sentència del TC hauria de ser nuclear en l’acció de govern, que és fonamental del país. Què hem de pensar d’una coalició que no és capaç de fixa una postura comuna en un tema tan essencial? Per què governen junts, si no són capaços de posar-se d’acord? Tot plegat posa de manifest un altre cop que el Tripartit no té, no ha tingut mai, un projecte de país. L’aigua i l’oli no es poden barrejar. El PSC i ERC han governat junts dues vegades per decisió de Puigcercós, i tots dos partits han intentat simular que els seus projectes eren compatibles, però avui Catalunya és més a prop de Múrcia i més lluny de Dinamarca que fa set anys. Un pacte de govern basat en impedir que CiU governi no ha fet avançar el país, sinó tot el contrari.

El PSOE s’ha mostrat més subtil i letal que el PP en l’asfíxia premeditada (fiscal, d’infraestructures, cultural i nacional) de l’Estat espanyol contra Catalunya. Si els catalans no veiem això a les properes eleccions, i si per la nostra indiferència es torna a repetir el govern tripartit,  potser llavors valdrà més que ho deixem córrer. De res no serveix omplir els carrers si després es buiden les urnes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!